Barça

L'últim gir del ‘ballet blaugrana'

CAPÍTOL FINAL · Amb aquesta última entrega culmina una sèrie de reportatges i entrevistes que ha buscat les arrels i les anàlisis que expliquen el fenomen futbolístic en què s'ha convertit el Barça

Ha costat setanta anysescriure aquesta mena de constitució blaugrana que marca la manera de ser i de jugar del Barça
Ara toca durar, mantenir-se a dalt,al nivell coherent amb el formidable fenomen social, ja global,
que el Barça representa

Arribem al punt final dels cinquanta articles dedicats a l'evolució històrica del model futbolístic del FC Barcelona sense tancar el guió ni reblar el clau. L'últim gir del que El 9 Esportiu ha anomenat El ‘ballet blaugrana' continua en moviment, com correspon a una entitat tan viva, i ara el començaran a protagonitzar Neymar, en el vessant esportiu, i la ruptura de Pep Guardiola amb la directiva de Rosell, si ens situem en la perspectiva institucional. Sempre passen coses a can Barça i en el decurs dels darrers dos mesos les hem vist evolucionar seguint la lectura dels capítols, hem comprovat com s'anava cercant la fórmula que generés èxits continus a partir de la prova i l'errada, de fer una passa endavant abans d'ensopegar en la contínua pedra de la impaciència i l'exigència per tornar, de vegades, a la casella de sortida en tan peculiar joc de tensions. En els anys vint, quan l'equip propiciava un espectacular augment del nombre de seguidors i l'estrena de les Corts generava l'edat d'or, el Barcelona va contractar un fenomen uruguaià anomenat Héctor Scarone amb la intenció de fer el primer salt endavant en matèria d'espectacle i domini de la tècnica futbolística. Scarone no es va aclimatar i després de nou partits va plegar veles en la primera temptativa de didàctica a càrrec d'un superdotat estranger. La llegenda, sempre present i barallada amb la realitat, deia que el sud-americà no es va entendre amb Josep Samitier, la primera gran figura local, extrem absolutament incert, com tantes i tantes lliçons històriques que han depès massa de la inexacta transmissió oral.

Nova manera d'entendre el futbol

Vint llargs anys després, amb la devastadora Guerra Civil pel mig, l'afició barcelonista va veure la llum gràcies a la gira d'aquell San Lorenzo de Almagro que, liderat per Pontoni i Marino, va mostrar l'existència d'una altra manera més bella d'entendre i jugar a futbol. Així havia de lluir l'equip que ja era representació esportiva del sentiment català, ambaixador futbolístic del tarannà propi. A les palpentes encara, l'arribada de Kubala i Daucik va significar la primera pedra d'un edifici sense plànols ni arquitecte que s'havia d'enlairar a empentes i rodolons per tal de satisfer el formidable sentit estètic dels seguidors, entestats a gaudir d'un equip que donés espectacle, que aplegués grans jugadors disposats a donar molt a canvi del preu de l'entrada al vell coliseu de les Corts. En el decurs de la prodigiosa dècada dels cinquanta, quan el Barcelona va doblar la seva quantitat de socis i es va convertir en una sòlida potència europea per recursos i nombre d'entusiastes, a poc a poc es van marcar noves petjades en el camí. L'estimat Kubala impartia mestratge, Helenio Herrera començava a confiar en el compromís de la gent de casa i es va construir l'estadi per aplegar cent mil ànimes en la litúrgia d'aquesta peculiar religió, temple que va dificultar la progressió a causa del seu exagerat pressupost, que va deixar el club a punt de la bancarrota. L'evolució va quedar estancada durant anys i panys.

Fins i tot en els pitjors moments, alguns il·luminats van albirar aspectes fonamentals que asseguressin un esplèndid i estable futur i van plantar les bases de la Masia a començament dels seixanta o van intuir que els entrenadors catalans coneixien millor tan peculiar casa i havien de lluir per força. Un seguit de decepcions i cessaments va ajornar cinquanta anys la mesura, fins que va arribar Pep Guardiola i va demostrar que la possibilitat de ser dirigits per tècnics de la nostra parla no era utòpica, aspecte ratificat també per Tito Vilanova, fins a la recent i malurada notícia de la seva renúncia per la malaltia. Després d'anys i panys de travessa pel desert, la directiva d'Agustí Montal va apostar per la recuperació de la democràcia abans d'hora amb la transcendental incorporació de Johan Cruyff, el fantàstic futbolista que va ajudar a recuperar bona part de l'autoestima perduda a còpia de disgustos, de fatalismes, de lluitar contra tota mena d'elements desfavorables i, per què no reconèixer-ho obertament, l'eterna tendència al victimisme i l'abatiment característics en els colors blaugrana tan bon punt el vent deixa de bufar favorablement. En aquest llarg serial que avui tanquem, hem repassat aportacions personalitzades. Per exemple, com Terry Venables va importar la pressió per recuperar ràpidament la possessió de la pilota, com Laureano Ruiz va resultar un teòric imprescindible per a l'evolució gràcies al rondo i com Oriol Tort es va erigir en pal de paller, peça fonamental en la lenta consolidació del planter, sempre massa exigit per una parròquia que només vol i demana victòries constants. Per aquí han passat els millors futbolistes de cada moment i molts cops, les decepcions han estat constants. No era fàcil encertar la tecla durant l'època del president Núñez, més pendent dels dèficits de la caixa que dels èxits al camp. Va arribar, ja ho sabem, la segona ègida de Cruyff, ara entrenador, i l'eclosió del dream team, que va guanyar quatre lligues i la primera, per fi, copa d'Europa a Wembley. Podríem dir que els fonaments s'havien consolidat i que l'edifici començava a pujar mostrant les parets mestres del que serà icona referencial, no ja del futbol català, sinó d'una manera d'entendre i practicar aquesta massiva disciplina a ulls planetaris.

El Barça mai escriu el seu destí amb línies rectes, sinó tortuoses i així, a punt de marxar pel pedregar a començaments del nou mil·lenni, renaix com l'Au Fènix esportiva en els darrers deu anys fins a arribar, per fi, cent anys després, al cim proposat. L'èxit assolit arriba a sorprendre la mateixa empresa. Laporta, Ronaldinho, Rijkaard i Guardiola, entre altres protagonistes, situen l'onze en el camí correcte cap a una consideració mai imaginada, ni tan sols com a repte: l'honorífic títol de millor equip en la història del futbol, liderat pel millor especialista de tots els temps, un genial argentí preparat i educat a casa. Sense cofoisme, cap onze havia aplegat una col·lecció tan gran de títols durant un període tan perllongat ni tampoc s'havia jugat tan bé a futbol durant tant i tant de temps seguit, i és per això que l'honorífic esment és merescut i reconegut des de tot el món, que ha vessat un ampli espectre de floretes admiratives, tret de l'àmbit d'influència de l'etern adversari blanc, sempre disposat a negar el pa i la sal del que hauria de ser un esportiu reconeixement d'hegemonia.

Ha costat gairebé setanta anys escriure aquesta mena de constitució blaugrana, aquesta llei de lleis que, finalment, marca la manera de ser i de jugar del Futbol Club Barcelona. El text, ple d'esmenes, ratllades i deixat de la mà dels déus durant les èpoques de sotsobra, indica ara clarament per on s'ha d'anar quan arribin els moments de crisi i dubte perquè, també en futbol, res no és etern i no s'assoleixen, sense anar més lluny, 14 títols de 19 en disputa com aquell que xiula, orfes d'aparent esforç. Ni tampoc tota la vida es gaudirà de la plantilla de futbolistes d'aquest sensacional nivell, capaços de copar el podi en l'elecció de la Pilota d'Or, tal com va passar l'any 2010. Ni cada dia és diumenge, ni per costum s'assoleixen 5-0 o 2-6 passant la mà per la cara a l'equip que serveix d'etern contrapès, l'altra superpotència de la pell de brau. Com tampoc resulta rutinari presentar-se a una final del mundial de clubs per guanyar-la amb un recital gràcies a una inversemblant tàctica basada en set migcampistes, prescindint de davanters posicionals. O aquell dia, entre tantes fites inoblidables, quan el Barça va sortir a jugar amb onze nois de casa a la gespa del Ciutat de València i va fer realitat aquella profecia de Louis van Gaal que semblava un deliri.

Tot queda escrit a la història que El 9 ha volgut aproximar-vos en les darreres setmanes, tot han estat referències de savis que ens han indicat quina era la drecera bona i per on no arribaríem enlloc més que al cul de sac en tants moments protagonista del moment blaugrana, encara carregat d'ombres i històriques frustracions. Hom diu, amb insistència, que les noves generacions barcelonistes estan massa acostumades a guanyar, que no s'han forjat en l'endèmic patiment dels vells culers, disposats a perseverar en la pedra picada de la seva devoció malgrat rebre aleshores poques satisfaccions a canvi. Ara, uns i altres, saben que el club té resposta a totes les preguntes que es puguin plantejar en el futur. Fa setanta anys, a Colòmbia, un murri empresari anomenat Alfonso Sénior creava el Millonarios amb el millor talent de l'Amèrica del Sud que el talonari va ser capaç de reunir. Aquella meravella va ser rebatejada com el ballet azul i la seva contribució històrica ha quedat minvada per l'etern component eurocentrista que caracteritza la lectura i el reconeixement del millor futbol. Ara, el club fundat per Joan Gamper ben bé podria ser recordat com el ballet blaugrana, perquè ningú abans havia enlairat la pràctica del futbol a nivells tan alts d'excel·lència. Ara toca durar, mantenir-se a dalt, al nivell coherent amb el formidable fenomen social, ja globalitzat arreu, que el Barça representa. I sempre ha representat, podríem afegir. En efecte, com qualsevol pot suposar, tot queda escrit a la història i d'aquesta s'aprèn a evitar errors ja comesos abans. Al cap i a la fi, el Futbol Club Barcelona sembla a punt d'instal·lar-se a la seva Ítaca particular.

L'esclat amb Pep i Tito
El Barça ha anat desenvolupant, amb alts i baixos, una manera pròpia d'entendre el futbol. Ha anat sumant capes en moltes etapes. I l'esclat definitiu ha arribat amb Pep Guardiola i Tito Vilanova a la banqueta, dos catalans que han assolit una acumulació d'èxits i títols històrica.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)