Guardiola va dir un dia: “No hi ha res més arriscat que no arriscar-se.” No era un dia qualsevol. Era en la roda de premsa de després de guanyar la Champions a l'estadi Olímpic de Roma el 2009. I parlava d'aquell partit, però també de més coses, fins i tot potser més importants. Parlava del fet que havia jugat amb tres puntes aquella final i, indirectament, del fet que Alex Ferguson havia deixat a la banqueta Tévez i Berbatov. Però també parlava d'altres coses. Parlava d'una filosofia de vida i, per tant, també d'una manera d'entendre el futbol. No arriscar-se era el punt de partida de la immensa majoria dels equips, i en aquell context va arribar Guardiola al món del futbol per enviar el seu equip a l'aventura. No era una aposta inconscient pel risc, evidentment, però es tractava de no acabar cap partit sense estar convençut que no s'havia deixat passar cap oportunitat de fer tot el possible per aprofitar cada ocasió de gol, per guanyar cada partit. El risc, en futbol, no és un dibuix tàctic o posar aquest jugador o posar-ne un altre. O no és nomes això. És sobretot una actitud.

Alguna cosa de tot això hi ha en l'explicació del partit del Barça ahir al Borussia Park. No és que a Sergio Busquets el traís l'esperit d'aventura quan va perdre la pilota que va costar el gol del Borussia. L'error havia estat que l'equip s'havia proposat arriscar-se tan poc com fos possible. I en els últims anys, amb tots els entrenadors després de Guardiola, al Barça li ha anat més bé quan ha preferit arriscar-se que quan no ho ha fet.

Arriscar-se és, per exemple, posar Paco Alcácer en l'onze titular. Un risc positiu, que no se'm malinterpreti. El més arriscat, però, és no fer jugar l'equip perquè faci arribar la pilota a l'àrea amb assiduïtat. Si l'aposta per acompanyar Suárez i Neymar era el valencià, el Barça hauria d'haver jugat en conseqüència i instal·lar-se prop de l'àrea local. Que el rival també hi té a veure? Sí, és clar. El Borussia va sortir molt mentalitzat i amb un pla molt definit. Tres centrals i dos laterals. No en diguem carrilers, perquè van estar més per defensar que per buscar la profunditat per la banda. L'equip de Schubert va fer una pressió mitjana alta al començament, però no va asfixiar prou el Barça perquè no pogués sortir de darrere amb combinacions pacients. El problema del Barça va ser més la profunditat. Dins del camp alemany, li va faltar velocitat de pilota i aprofitar els espais, que hi eren. Suárez és capaç de fer-se lloc en qualsevol situació, i podria haver marcat en més d'una ocasió. Però el Barça només havia construït una jugada amb cara i ulls. I havia originat l'ocasió més clara: un xut de Neymar a les mans del porter. El brasiler va jugar d'enllaç entre la línia de mitjos i la davantera. I potser va tenir massa intervencionisme. Les aproximacions blaugrana eren massa monogràfiques, i totes passaven pels peus del brasiler. Faltava més varietat. I més actitud de risc. El punt just que marca la diferència entre dominar i sotmetre, entre empatar i guanyar. O entre guanyar i perdre. El Barça no acabava de sotmetre el Borussia quan ja li havia pres la mida. Ja estava clar que els locals no eren cap prodigi en la construcció de jugades i que la seva principal arma eren les conduccions en cursa. Poca cosa si el Barça no feia cap concessió. I la va fer. Pèrdua de pilota, contraatac i gol. 1-0. No acabar d'arriscar-se va ser massa arriscat.

En la segona part, calia fer alguna cosa més. O esperar que el Borussia en fes alguna menys. Van passar les dues coses. Luis Enrique va fer canvis. Va retirar Alcácer perquè el joc de l'equip no concordava amb el fet de tenir-lo a ell a la davantera. Va fer entrar Rafinha. I va fer entrar Arda, que va ser decisiu. Però no menys determinant per al destí del partit va ser la decisió de Schubert de fer recular el seu equip per defensar des de la seva àrea. Qualsevol possibilitat de contraatac, com el que havia originat el gol de Hazard, quedava a massa quilòmetres de Ter Stegen per poder tenir èxit. El Borussia ho confiava tot a defensar l'1-0.

No hi ha res més arriscat que no arriscar-se. Aquesta vegada la frase se la va aplicar el Borussia, proteccionista amb l'1-0 i impotent després. I el Barça, aquesta vegada, no va deixar passar l'oportunitat de fer bona la frase a favor seu. Amb més migcampistes, va tenir més profunditat que quan jugava amb més davanters. I van arribar els gols. I la victòria. Hauria estat una pena no endur-se-la per no haver tingut prou esperit de risc.