No va ser casual que Luis Suárez fos el jugador escollit per parlar davant dels mitjans de comunicació en la prèvia del partit contra el PSG. Es necessitava un futbolista de sang calenta per transmetre emoció de cara a la cita europea del Camp Nou. Algú que pogués fer creure a l'afició que no els podien fallar perquè el que els oferirien seria una lluita i un sacrifici extenuant fins al final per tal de somiar en una remuntada inexistent en la història de la competició. L'uruguaià, pur caràcter, va ser l'empenta definitiva perquè la gent blaugrana anés en massa a l'estadi, si més no, amb més confiança.

I va ser ell qui va desfermar la bogeria a la graderia quan només s'havien disputat dos minuts de partit amb un gol decisiu per al pla que tenia el Barça. Rafinha va centrar una pilota a l'àrea que els defenses del PSG no van saber refusar amb contundència i Luis Suárez la va lluitar per acabar rematant anticipant-se a Trapp dins l'àrea petita. Un defensa va intentar treure la pilota in extremis, però l'àrbitre no va dubtar a assenyalar el gol. Era el quart que Suárez marcava al PSG en tots els enfrontaments. L'uruguaià el va celebrar com un boig, fora de si, però sense entretenir-se gaire perquè en feien falta tres més per empatar l'eliminatòria i quatre per guanyar. En el minut 34 va tornar a tenir el gol a les seves botes, però va xutar massa fluix.

La tensió del partit va fer que Suárez no parés quiet en tot moment, discutint-se amb l'àrbitre, barallant-se amb els centrals, animant els companys. Pur nervi. La sang li bullia. I encara més després del segon gol de la nit, de Kursawa en pròpia porteria.

En la segona meitat, va ser el primer a reclamar el penal que Meunier va cometre sobre Neymar. El va transformar Messi, que fins a aquell moment havia passat bastant desapercebut pel partit per la bona teranyina que Emery va formar al seu voltant, amb Matuidi molt pendent d'ell. Messi va xutar fort, amb fe, molt similar al del dia del Leganés, però per motius completament diferents. Era el 3-0 i el miracle cada cop s'aprovava més. Va arribar llavors el gol del PSG, però el Camp Nou no es va desinflar, hi seguia creient. I encara més després del quart, de Neymar, de falta, i va embogir quan Luis Suárez va guanyar l'esquena a Marquinhos en una passada de Messi i el defensa brasiler li va fer penal. El davanter uruguaià i l'argentí no fallen mai en les grans cites.

L'èxtasi va arribar amb el sisè i definitiu gol, de Sergi Roberto. El miracle s'havia complert i des de la banqueta van sortir disparats tots els auxiliars i suplents per celebrar-ho. Messi, pujat a la tanca, encoratjava els membres més propers de la grada d'animació. Suárez alçava els braços reclamant que la cridòria de l'afició no s'acabés. I amb el xiulet final, tots dos, es van abraçar a Luis Enrique, un dels primers que va creure que els miracles existeixen i que vol dir adéu amb una nova Champions.