“M'he despertat avui i encara no sabia si el que havia passat havia estat un somni o no. Costa assimilar nits com aquestes. He vist el gol repetit moltes vegades. El vaig veure per primer cop quan vaig baixar al vestidor i després en arribar a casa vaig repassar les imatges una vegada i una altra. Fa deu anys que soc en aquesta casa i aquest gol el recordaré per sempre. No hi ha paraules per expressar el que es va viure dimecres. Jugues a futbol per nits així. I per un jugador de la casa viure-ho és inoblidable. Són moments que quedaran en la memòria de tots els culers. Em va tocar a mi fer el gol, però va ser una victòria de tot el barcelonisme. Dels que érem a la gespa i dels que estaven animant des de la grada o des de casa.” Sensacions d'un heroi l'endemà de la gesta. Amb el miracle encara en procés de digestió. Amb el gol encara a l'estómac. Paraules des del cor i amb l'humilitat habitual d'un nano de 25 anys a qui tocar la glòria amb els dits de la mà no li ha fet perdre el món de vista. Tastar el futbol d'elit no l'ha desviat del camí.

Escoltes les paraules de Sergi Roberto d'ahir al programa Hora B de Barça TV i veus encara aquell nen que amb 8 o 9 anys començava a donar les seves primeres puntades de peu a una pilota al Club Esportiu Santes Creus. Pura noblesa, pura innocència, pura il·lusió. La il·lusió d'un nen. “Nosaltres el vam tenir aquí els dos anys de benjamí i els dos d'aleví. Fins als 12 anys. Aleshores, ja destacava moltíssim respecte als altre nens. Tècnicament era una joia. Sempre l'havies de fer jugar contra els d'un o dos anys més grans que ell per compensar. Va ser campió provincial aleví durant dos anys. Sempre jugava al mig del camp i feia molts gols. Però el gol important se'l guardava per ahir. Quan va marcar vaig plorar”, admet Ramón Alabart, president del Santes Creus. “És el nostre jugador franquícia. El model a seguir per tots els nens. Un deu com a futbolista i un deu com a persona. Encara conserva les seves amistats aquí a Reus. Ve sovint. De fet, tinc pendent trucar-li perquè vull que al juny col·labori en un acte aquí al pavelló en el 50è aniversari de la Fundació Santes Creus”, explica.

Humilitat i senzillesa. Virtuts que no dubta a destacar també Yago Aguilar, qui va ser entrenador seu al Nàstic, en el primer any d'infantil: “Recordo que era de la promoció de Fran Carbia i Alberto Benito [Reus], i Abel Rita [Europa]. Ell era dels nous i tot i així va ser escollit com un dels capitans en l'inici de la temporada. Es va posar tots els companys a la butxaca de seguida. Per talent i per comportament. Ara el mires i lògicament ha crescut com a futbolista una barbaritat, però conserva aquella innocència en l'expressió. Fa uns anys ens va convidar a dinar a mi, a l'Iván Moreno [entrenador seu al segon any d'infantil i actual tècnic del Vilafranca] i al Jordi Abella [aleshores coordinador del futbol de base del Nàstic i actualment preparador físic del club grana]. L'èxit no l'ha fet canviar. Sempre ha estat ben aconsellat a casa seva”, assegura. “Tenia molta potència, molta arribada i treballava moltíssim en benefici del col·lectiu. Destacaria la seva versatilitat i el seu esperit de sacrifici. Un exemple a seguir”, diu Jordi Abella.

Albert Benaiges, en aquella època scouter del Barça, va quedar meravellat de les qualitats de Sergi Roberto i va ser ell qui li va obrir les portes de la Masia l'any 2006. La resta de la història ja la saben. Deu temporades al club i anys de futbol encara al davant. Roberto ha anat cremant etapes any rere any fins a arribar a consolidar-se al primer equip. Interior, extrem, lateral, pivot, mitjapunta... tant és. Polivalència al servei de l'equip.

No tothom pot dir que el seu debut amb el primer equip del Barça s'emmarca en unes semifinals de la Champions al Santiago Bernabéu (amb Guardiola de tècnic, el 2011, 2-0). Tothom recorda aquell partit per l'obra d'art de Messi en aquell segon gol estratosfèric que deixava ferit de mort l'etern rival o per l'espectacle de Mourinho a la sala de premsa en aquell ja mític capítol del “¿por qué?”. Ell no. Ell recorda aquell partit com el dia que va fer realitat un somni. Arribar a dalt de tot. Dimecres va veure fet realitat un altre somni. El seu gol contra el PSG entra directament en la història del Barça, entra directament en la història del futbol. Un gol que va generar 150 missatges de WhatsApp [Pedro, Bojan, Pinto, Muniain, per citar-ne uns quants...], un gol que ha mantingut despert el seu autor fins a quarts de sis del matí. Difícil tancar els ulls. Per a ell i per als qui l'han vist créixer. “Estava mirant el partit i la primera frase que li vaig dir a la meva dona va ser: «Me n'alegro molt pel Sergi. S'ho mereix.» El futbol et torna tot el que li dones”, explica Jordi Abella. “De vegades hi ha un sisè sentit que et diu alguna cosa. Ara és fàcil dir-ho, però quan va entrar al camp quinze minuts abans del final vaig pensar que era el seu dia i que en podia fer alguna de grossa. Quan va marcar no m'ho podia creure. Sempre emociona veure triomfar un noi amb qui has tingut el plaer de treballar. Els ulls se'm van posar vidriosos”, confessa Yago Aguilar. “Amb el 3-1 volia apagar la televisió, però no ho vaig fer. Sort que no ho vaig fer! Va ser una cosa increïble. Va ser una lliçó de vida. No hi ha res impossible, ni al futbol ni a la vida. Personalment em vaig alegrar molt per ell. Mereix que persones amb el seu tarannà s'emportin la glòria”, explica Sergio Juste, actual futbolista de l'Hospitalet i excompany de Roberto durant un curs al Barça B.