Ho havia estat consultant amb amics comuns. “Dirà que sí?” Calia comprovar-ho. “No serà fàcil, però el no ja el tens.” Estava nerviós. El Johan era el Johan i tot i que qui el coneix sap que era una persona extraordinàriament propera, ves a saber per on sortiria. Es tractava d'oferir-li el càrrec de seleccionador de Catalunya de futbol. Bé, no?

A la seu de la federació catalana no tothom coneixia l'objectiu dels responsables de l'àrea esportiva. El president, Jordi Casals, acabava de sortir escollit i hi havia massa moviment intern. Tothom estava molt enfeinat. Tampoc era gaire habitual aspirar a grans reptes. Més aviat tot el contrari: com menys moviment, millor, no fos cas que amb el moviment la cadira es desplacés.

Era l'estiu del 2009 i feia calor. Carretera i aire condicionat. Barcelona-el Brull, en cotxe. Ni tres quarts d'hora. Montcada, la Garriga, Aiguafreda... en silenci, sense ràdio. Repassant el discurs i les possibles respostes a les seves possibles preguntes. Que n'hi hauria, és clar. Dies i nits, moltes voltes a una idea, pros i contres, grans expectatives, però un evident marge –molt gran– per a una resposta negativa. I, per descomptat, una llista ja preparada d'alternatives. I, fins i tot, trucades de representants oferint entrenadors. Alguns de ben curiosos, per cert... Es tractava de convèncer Johan Cruyff. Feia tretze anys que havia dit adéu a les banquetes, però ell era un malalt del futbol i l'exigència de la feina no era gaire gran. Més aviat tot el contrari. Era una bona oportunitat per gaudir del futbol encara que fos una vegada a l'any. Arguments per a la moral pròpia.

I els diners? No en teníem, de diners, a la Federació Catalana de Futbol. Sobre la fama de pesseter, en fi, ni pensar-hi. Era evident que era una fal·làcia. Si algú com ell hagués volgut guanyar diners només hauria hagut d'acceptar una de les mil ofertes que rebia cada any per tornar a les banquetes. Des d'Itàlia, que aleshores era el país que millor pagava, s'havien tornat bojos perseguint Cruyff. I des d'Anglaterra. I fins i tot a la mateixa lliga espanyola (i com que del nivell del Barça només hi ha un club ja us podeu imaginar de qui estem parlant...). I d'Holanda, és clar. Però mai no havia volgut. Ni tan sols del mateix Barça, quan amb l'autocomplaença del tram final de l'era Rijkaard algú va pensar en ell abans d'iniciar el regnat mundial de Pep Guardiola. El Johan va preferir conservar el Frank fins a final de temporada i el president Laporta li va fer cas. Tot quadrava, però a Cruyff els canvis de tècnic a mitja temporada li produïen urticària. I s'apreciava molt Rijkaard. I després va ser tan feliç amb el Pep...

Cartell del Montanyà a la vista. Territori Johan. Des que va arribar a Catalunya ha tingut moltes cases, però l'única que ha conservat sempre ha estat aquesta. No és estrany. Allà mai va ser el senyor Cruyff. Allà era en Johan, el que passejava el gos, el que comprava el pa, el que compartia taula i anècdotes amb tothom a la masia del Joan i del Robert Font, a ca L'Estanyol, gloriós espai de cuina i conversa. Allà estava, esperant. Còmode. Com sempre, somrient. Assegut en una cadira i estranyament, en silenci. Ai!, vaig pensar. Estranyament, perquè a ell li encantava xerrar. La vida el va fer savi...

“Mira, Johan.” Bla, bla, bla... Això i el de més enllà, projecte de gent de futbol, humils però il·lusionats, pobres però rics en idees. I, de cop, sense més, va dir: “Sí.” “Ah! Perfecte! Seleccionador de Catalunya? I tant! Què bé! Em fa molta il·lusió! Els holandesos potser s'emprenyen però sí, fem-ho”. Sense condicions? Cap! Sense clàusules en un contracte? No se'n va signar mai cap. Sense preguntes? Bé, una sí. “Podem cridar Messi i Iniesta, oi? Si viuen i treballen a Catalunya...” Tants maldecaps i en tres minuts, tot tancat.

La resta de la història ja és ben coneguda. I molt catalana. Una presentació amb repercussió mundial sense precedents en el futbol de casa nostra, però amb quatre mediocres reclamant un seleccionador nascut a Catalunya (evidentment, tots quatre, amb la meitat de la meitat d'episodis de compromís amb el país que el mateix Johan); directius donant-se cops de colze per fer-se una foto amb ell i que poc després van córrer a amagar-se sota el poder de Sandro Rosell, que va arribar a la presidència del Barcelona i els va cridar a files per canviar de seleccionador; i, com us podeu imaginar, els mateixos fent cua per aparèixer a la foto del memorial quan, lamentablement, Cruyff ens va deixar ara fa un any. I és clar, com era evident, tots els acords amb la fundació i l'institut d'estudis del Johan –l'única contraprestació que va assumir la federació–, liquidats. Una llàstima! Potser podríem enterrar tanta hipocresia i recuperar l'esperit del tracte. La causa s'ho val, ara més que mai. Pel que fa a la pilota, bogeria entre els futbolistes per ser cridats a la selecció –ni que fos per estar a les ordres de Cruyff un parell d'hores– i quatre partits amb mil somriures i cap derrota.

L'home més influent en la història del futbol té un currículum com a tècnic ben simple. Ell que podia decidir què fer i on anar, ho va tenir clar: Ajax, Barça i selecció catalana. Així de senzill. Com era ell. Valent i compromès. Va ser només on li va venir de gust. Johan Cruyff es va estimar Catalunya i per això va decidir entrenar-la. I per això ha decidit quedar-s'hi eternament. Al Montanyà, és clar. Allà on ell ha estat tan feliç. Allà on ara ho segueix sent molt.