Els motius del canvi

I va arribar el duel del Calderón, un partit de caixa o faixa en què Luis Enrique va presentar en societat el seu pla per capgirar la truita, el 3-4-3, l'intent per guanyar presència al mig del camp i empastar l'atac amb la resta de l'equip. I tot i els problemes –lògics tractant-se del Calderón– que va tenir el Barça, els blaugrana van treure l'orgull i es van endur els tres punts per mantenir encesa la flama de la lliga. Val a dir, però, que el conjunt de Luis Enrique va perdre 51 pilotes –les mateixes que a París– i només va xutar cinc vegades entre els tres pals, uns números encara allunyats del que havia de venir. El Barça havia sortit de la UCI, i només quatre dies després va tornar a planta, en golejar l'Sporting 6-1, un partit plàcid en què Neymar es va retrobar amb el gol i que va anar seguit de l'anunci inesperat de Luis Enrique, que va comunicar que no renovaria el seu contracte. I fos casualitat o no, tot plegat va acabar per reactivar el Barça, que en només una setmana va destrossar el Celta (5-0) i va segellar contra el PSG la mare de totes les remuntades, per situar el triplet de nou en el punt de mira. L'esforç, però, va tenir un efecte secundari, la greu derrota a Riazor, en què un Barça encara enlluernat per l'acte històric en la Champions es va deixar tres punts molt importants.

I va arribar el València, un altre partit clau per entendre l'evolució del Barça. Per un costat, perquè l'equip de Luis Enrique va evidenciar una millora notable en la seva capacitat per generar perill, ja que els blaugrana van xutar fins a 23 vegades a porteria –13 entre els tres pals i una al pal–. El Barça, a més, només va perdre 23 pilotes, una xifra excel·lent. I no només això, ja que en l'aspecte individual, i a banda de jugadors incombustibles com Piqué, Messi i Luis Suárez, es va veure un Iniesta molt millorat i un Neymar imparable. La part negativa, però, va ser la fragilitat defensiva, ja que el València va despullar les carències del 3-4-3 amb un munt de transicions, la qual cosa va posar damunt la taula el debat sobre si no caldria tornar de tant en tant al 4-3-3.

La màquina es greixa

Després del València va venir el temut virus FIFA, que el Barça va superar amb nota, i tot seguit el partit de Granada, un duel trampa per definició, i amb Messi de baixa. L'equip de Luis Enrique, però, amb un 4-3-3 i amb Suárez i Neymar com a líders, es va imposar amb solvència, i de nou amb uns números excel·lents, ja que va xutar 19 cops a porteria i només va perdre 23 pilotes. Les bones sensacions, però, van quedar en entredit pel fluix nivell del rival, així que calia certificar-les contra un conjunt d'entitat com el Sevilla. Potser per això Luis Enrique va tornar a plantejar un 3-4-3, i amb l'onze de gala, amb Alba com a sacrificat i Sergi Roberto a la posició de Rafinha. I la resposta de l'equip va ser fulgurant, amb una omnipresència insultant, precís amb la pilota i famèlic sense, i brillant tant en el joc en estàtic com amb espais per córrer. “Som imprevisibles, ja que podem modificar la manera de jugar segons el que demani el partit”, va recordar Mascherano. I no només això, ja que en l'aspecte individual les sensacions no podrien haver estat millors, perquè tots els jugadors van rendir a un gran nivell. I és clar, en aquest punt cal destacar el retorn de les millors versions de Busquets i d'Iniesta, dues peces primordials de l'irrenunciable estil de joc del Barça, com també va sobresortir Rakitic, un jugador clau fa dos cursos. I després, és clar, cal ressaltar que els tres monstres de l'atac arriben al tram decisiu en un estat immillorable. No hi ha cap dubte, doncs, que el Barça està preparat per a la gresca. Només cal cordar-se el cinturó i preparar-se per a grans emocions.