“Només enviaria el meu currículum al Camp Nou el 28 de desembre. No crec que fos bo per a cap dels dos.” Aquesta va ser la resposta de Míchel González (Madrid, 23 de març del 1963) quan el 24 de gener passat, en una entrevista a Ràdio Barcelona, se li va preguntar si es veia entrenant el Barça algun dia. Tant la pregunta com la resposta contenien una elevada dosi d'ironia. I és que, vint anys després de penjar les botes, Míchel manté el seu ADN madridista, forjat després de dotze temporades –del 1984 al 1996– com a membre destacat del que des de la Meseta van batejar com la Quinta del Buitre. De fet, durant aquest període era un dels futbolistes blancs que més alteraven el públic cada vegada que trepitjava la gespa del Camp Nou.

Més enllà de la ironia, la pregunta era motivada per la situació de Míchel, que llavors estava a la recerca d'una banqueta. I l'ha trobat. Des del 8 de març passat dirigeix el Màlaga, rival demà del Barça. Suposa el seu retorn a l'acció després d'estar gairebé un any a l'atur. Exactament des que l'Olympique de Marsella va prescindir dels seus serveis, coincidint amb la jornada 34 de la lliga francesa, a causa d'una sèrie de mals resultats.

A Màlaga, Míchel provarà de reimpulsar la seva carrera com a entrenador, que va viure els seus millors episodis al Getafe i l'Olympiacòs. Al conjunt madrileny el va conduir a l'Europa League –temporada 2009/10– després de classificar l'equip en un meritori sisè lloc (el millor del club a primera divisió). I amb Olympiacòs va aconseguir dues lligues (2013 i 2014) i una copa grega (2013).

Aquests bons moments, però, ja queden força enrere i ara el seu objectiu amb el Màlaga és molt més modest: assegurar la permanència. Míchel és el tercer entrenador que ocupa aquesta banqueta des que va arrencar la temporada, precedit per Marcelo Romero i Juande Ramos. “Intentarem aprofundir en la part psicològica per tal que els jugadors puguin fer les coses bé”, va comentar el dia de la seva presentació, plantejant un escenari similar al que va viure quan es va fer càrrec del Getafe, a finals d'abril del 2009. “Vam arribar amb menys partits pendents i ens van salvar. I aquell mateix equip va ser sisè l'any següent”, va recordar.

Cinc setmanes després d'aquestes paraules, la trajectòria del Màlaga de Míchel queda definida per la irregularitat: dues derrotes, contra l'Alavés (1-2) i l'Atlético (0-2); un empat contra el Leganés (0-0), i una sola victòria però vital al camp de l'Sporting (0-1). “És un alliberament per a l'equip”, va declarar després dels tres punts sumats dimecres passat, que els permeten allunyar-se del descens, que precisament marca l'Sporting, a vuit. Un salt més quantitatiu que qualitatiu ja que el joc de l'equip continua basant-se en gran part en l'encert d'homes com Kameni sota els pals i Sandro en punta. Tot i això, l'últim triomf permet a Míchel afrontar la visita dels blaugrana amb menys pressió. Serà la setena vegada que s'enfrontarà al Barça com a entrenador –abans ho va fer amb el Getafe (4) i el Sevilla (2)–, i el balanç precedent és contundent: sis derrotes.