“Paulo, no t'oblidis de posar-te unes plantilles de plom per no sortir volant.” Va ser una frase a l'aire i a Dybala (Laguna Larga, Argentina, 1993) el va agafar desprevingut. Era jove i va necessitar uns segons per processar-la, però li va agradar. “Cada vegada que torna m'ho recorda: «Encara porto les plantilles, eh!»”, assegura l'autor de la cita, Francisco Buteler, que va acompanyar els primers passos de l'hàbil atacant a l'Instituto de Córdoba.

Tot s'ha transformat en poc temps, però Dybala conserva el mateix posat dels primers dies. Manté el cap sobre les espatlles. Ha canviat la calma de Laguna Larga, un petit poble a uns 40 minuts de Córdoba, a l'interior argentí, per la pau relativa que es respira al peu de Superga, sota la mirada dels Alps. Torí és una ciutat que respecta la intimitat del futbolista. Paulo, com la majoria dels seus companys, viu al centre, es pot permetre un passeig, una visita a un restaurant, tenir una quotidianitat lògica que seria impossible en ciutats com Roma i Nàpols. Però és evident que el món l'observa. Només té 23 anys i ja en fa cinc que va aterrar a Europa, quan Luca Cattani, exdirector esportiu del Palerm, el va detectar jugant a la segona divisió argentina. “Dybala balla a la gespa, és una mica com Messi”, sorprèn ara el seu descobridor, mentre que els seus companys, com Leonardo Bonucci, un dels líders de la Juve, no tenen cap inconvenient a cridar-lo pel nom de La Joya. Ni la comparació més ambiciosa, en canvi, no accelera les pulsacions d'un noi que sembla programat per conviure amb les expectatives. “Va molt amb la seva manera de ser i l'entorn en què es va criar, molt tranquil. Nosaltres teníem jugadors tècnicament superiors a ell, però Dybala sempre creixia en situacions en què altres futbolistes es feien petits. Té calma en moments de pressió”, justifica Buteler. “Té cara de nen, però l'ha mirada d'un killer”, ha exclamat recentment Massimiliano Allegri.

Dybala és el que es veu: un futbolista menut però talentós, d'esquerra privilegiada i decisions àgils. Però també és el que amaga: “Completa les seves virtuts físiques i tècniques amb una gran humilitat que l'empeny a treballar i a millorar sempre”, assegura Giuseppe Iacchini, l'entrenador que el va rebre amb 17, quan era un diamant en brut, encara per definir. “Físicament s'havia de desenvolupar, vam haver de treballar amb ell al gimnàs, però amb molta prudència perquè la idea era que guanyés múscul, però no perdés velocitat ni agilitat”, assegura el tècnic, que també va contribuir a la seva formació futbolística. “Quan era nen era migcampista. Vaig ser jo qui el va avançar uns metres a jugar de mitjapunta. Al principi no li va agradar gaire i li va dir al coordinador del club que no estava rendint perquè no jugava al seu lloc”, rememora Buteler. Però el disgust li va durar poc. Va aprendre a rebel·lar-se a l'adversitat i, ja quan Iacchini li va proposar jugar de davanter centre, no hi va haver retrets. “Al contrari, es quedava cada dia després dels entrenaments. Ell i Andrea Belotti (actual capocanonieri de la Serie A) van fer moltes hores extra treballant moviments de davanter”, assegura el tècnic italià: “Té una enorme capacitat per definir i vaig entendre que podia aportar més coses a un club com el Palerm a prop de l'àrea.” Van ser 21 gols i 16 assistències en 93 aparicions amb el conjunt rosanero, suficients per atraure l'atenció de la Juve, on Dybala continua fent camí, ara jugant amb Higuaín com a referència i ell flotant entre la zona de creació i posicions de rematada. “Abans havia d'esperar una mica més, ara puc caure més entre les línies i venir a jugar, m'agrada més”, ha reconegut ell mateix.

Dybala va abandonar l'Argentina sent un semidesconegut, després d'una sola temporada a l'Instituto a segona divisió, i ara ha tornat convertit en un fenomen mundial. A Córdoba, però, encara reconeixen aquell nen que havia de volar, però que va decidir posar-se unes plantilles de plom per mantenir-se amb els peus sobre la terra. Si a Palerm feia hores extra per perfeccionar els seus moviments, a Torí forma part del club del giovedi (‘el club dels dijous'), quan juntament amb Bonucci, Alves, Higuaín i Pjanic, practiquen llançaments de falta després dels entrenaments. L'any passat el seu gran opositor era Paul Pogba. Enguany rivalitza amb Pjanic, un dels millors franctiradors del continent. “Ens ho passem bé, m'agrada molt jugar a futbol”, ha argumentat Dybala. “La humilitat amb què es pren la professió és tan important com el seu talent”, reitera Iachini, mentre que Allegri detecta un foc especial rere la seva aparença de juvenil: “Mirant-lo als ulls t'adones que té la determinació dels grans.”