La Juventus, nascuda a Torí a finals del segle XIX, és força més que un club de futbol, és una entitat que transcendeix l'àmbit esportiu i que s'ha convertit en un veritable símbol del poder a Itàlia. En part, pels seus èxits futbolístics, però fonamentalment per la seva vinculació amb la família Agnelli i l'empresa automobilística FIAT, un dels pilars de la industrialització transalpina.

Històricament, la Juventus s'ha identificat amb la classe dominant, amb els pioners de la indústria, amb els senyors i els benpensants. En definitiva, amb la burgesia torinesa, personificada en la família Agnelli, que es va fer càrrec del club des de 1923, quan Edoardo Agnelli, fill del fundador de la FIAT, es va convertir en el seu president. Des d'aleshores, la Juventus va esdevenir un equip lligat al poder econòmic i que tenia en el Torí, l'altre equip de la capital del Piemont, amb el suport fonamentalment del proletariat torinès, un acèrrim rival no només esportiu, sinó també de classe.

Malgrat aquesta condició de club dels patrons i la seva estreta vinculació a la FIAT, considerada sovint com l'empresa italiana per excel·lència, la Juventus és, avui dia, el club més popular del país transalpí. I ho és gràcies als suports que congrega, paradoxalment, entre la classe treballadora emigrada del sud, que, en instal·lar-se al nord industrialitzat després de la Segona Guerra Mundial, va optar, en molts casos fruit de la seva feina en empreses relacionades de manera directa o indirecta amb la FIAT, per adoptar com a propis els colors juventins.

Aquesta situació va portar a nombroses contradiccions evidenciades en el fet que el club dels principals patrons d'Itàlia comptés a les seves files amb distingits dirigents del Partit Comunista Italià (PCI), teòricament el principal enemic de les famílies dominants, com la dels Agnelli. Una nissaga que sempre s'havia caracteritzat per la seva implicació política amb les posicions conservadores i que ja havia començat amb Giovanni Agnelli, el fundador de la FIAT, que havia estat senador per designació directa del rei Víctor Manuel III. Aquestes posicions es van mantenir durant el feixisme, que va tenir el suport de les grans corporacions empresarials italianes per l'estabilitat econòmica que els garantia enfront de “l'amenaça comunista”.

Després de la derrota feixista, els Agnelli es van apropar a la Democràcia Cristiana (DC) i les diverses generacions de la família que van encapçalar la Juventus sempre ho van fer compaginant aquesta presidència amb càrrecs empresarials a la FIAT i polítics a la DC.

És per això que sobta que entre alguns dels seguidors més il·lustres de la Juventus s'hi trobin els principals dirigents comunistes italians del segle XX. Justament els mateixos que es van enfrontar de manera ferotge al feixisme i a la democràcia cristiana i que pretenien posar fi al domini que la burgesia industrial, representada a la perfecció per la FIAT, exercia sobre Itàlia.

Entre els simpatitzants de la Juventus amb filiació comunista destaca Palmiro Togliatti, fundador del PCI, un partit en el qual es va convertir en el secretari general més longeu, ja que va ocupar el càrrec de 1927 a 1964, l'any de la seva mort.

Togliatti era un espectador assidu de l'estadi de la Juventus, on va compartir grada amb Gianni Agnelli, L'Avvocato, president del club, patró de la FIAT i senador de la Democràcia Cristiana, com ho testimonia una imatge de 1948 que els mostra plegats a la llotja del Communale. De fet, entre les cites més recordades del secretari general del PCI destaca la que va formular durant una distesa conversa amb el també dirigent comunista Pietro Secchia, a qui va preguntar pel resultat de la Juventus. En no obtenir resposta, Togliatti li va etzibar: “I tu pretens fer la revolució sense saber què ha fet la Juve?”

Fins i tot durant un temps es va creure que les simpaties per la Juventus arribaven a la figura d'Antonio Gramsci, fundador i també secretari general del PCI entre 1924 i 1927. El diari comunista L'Unità va publicar, el 16 de desembre de 1988, un article titulat “Gramsci tifava per la Juve”, en què Giorgio Fabre recollia el contingut d'unes cartes en què el teòric marxista comentava amb el seu destinatari “notícies de la nostra Juventus”. Ben aviat, però, es va saber que aquella correspondència era falsa i no pertanyia a Gramsci, de qui continua sense saber-se les preferències futbolístiques.

De qui sí que consten les simpaties per la Juventus és d'Enrico Berlinguer, un altre dels grans dirigents comunistes italians que va ocupar la secretaria general del partit entre 1972 i 1984 i que sempre es va mostrar fascinat per la Juve dels anys setanta, que tenia a les seves files jugadors com ara Zoff, Furino i Capello i que va regnar en el futbol transalpí de l'època.

Entre els aficionats de la Juventus vinculats a l'esquerra italiana també destaca Nerio Nesi, amic personal de Berlinguer i ministre de Treballs Públics entre 2000 i 2001, que és president honorífic de la penya Club Juve Montecitorio, i Katia Bellillo, antiga ministra i militant comunista, que també simpatitza amb el club dels patrons de la FIAT.

Un altre nom a ressenyar en aquest àmbit és el del Luciano Lama, històric secretari general del sindicat Confederació General Italiana del Treball (CGIL), estretament vinculat al Partit Comunista, que va ocupar el càrrec entre 1970 i 1986, i que també simpatitzava amb la Juventus, tal com li agradava afirmar: “Soc de l'Emília-Romanya, i a l'Emília-Romanya som tots juventins.” Circumstàncies com aquesta produïen estranyes paradoxes, com és el fet que el líder del principal sindicat italià, el mateix que contestava el règim laboral que la FIAT imposava als seus treballadors, donés suport al club que estava en mans dels patrons a qui combatia en l'àmbit empresarial.

Aquestes simpaties per la Juve d'importants dirigents de l'esquerra italiana van portar Gianni Agnelli a afirmar que “tots els grans comunistes, des de Togliatti, han estat simpatitzants de la Juventus, mentre que els del Torí són tots uns mezze calzette [un terme pejoratiu italià que designa poca capacitat o escassa importància]”.

De fet, el successor de Gianni Agnelli al capdavant de la Juve, el seu germà Umberto, també senador per la Democràcia Cristiana, va arribar a sentenciar que el procés migratori que es produïa del sud al nord del país, i que havia convertit al de Torí en un equip popular entre la classe treballadora, es devia, en part, “a la voluntat d'aquests immigrants d'anar a veure els partits de la Juventus”.

Amb tot, malgrat les simpaties que la Juve ha conreat entre certs sectors de l'esquerra italiana, en l'imaginari popular, la vecchia signora continua sent un club estretament vinculat al poder, al capital i als patrons enfront d'un Torí que conrea el suport de la classe treballadora local. Tot i així, començant per l'històric Palmiro Togliatti, són legió els comunistes que, oblidant momentàniament la lluita de classes i demostrant la irracionalitat del futbol, tenen un racó al seu cor per al club burgès dels patrons de la FIAT.