El moment en què entreguen al Barça la primera copa d'Europa de la seva història. De la resta del partit, no en tinc cap imatge, no en puc recordar res perquè ni tan sols vaig veure el gol. Vaig marxar de la llotja en el minut 3.

No, el meu cor és l'únic que pot preveure com reaccionaré en un moment de passió i d'emoció. A mi m'agafa una espècie de taquicàrdia, i ja fa molts anys que el metge em va recomanar que quan em passés intentés desaparèixer del lloc i de la situació que em produeix l'angoixa.

Wembley ha canviat molt. Ara el seu entorn està ple de cases, però fa 25 anys estava rodejat de camps. Jo estava assegut al costat de la senyora Núñez, a la cinquena fila de la llotja, i en el minut 3 vaig veure que no aguantava més, vaig sortir de l'estadi i vaig començar a caminar. Jo tenia una tècnica que ja havia fet altres vegades, i és que ja era un semiprofessional de la matèria. Mirava el rellotge quan sortia i caminava durant 45 minuts. Després descansava un quart d'hora i tornava a l'estadi, i així quadrava l'arribada amb el final del partit. El problema és que no és el mateix caminar tranquil que fer-ho nerviós, i vaig arribar a Wembley en el minut 35 de la segona meitat.

Se sentia el soroll de l'estadi, així que vaig caminar deu minuts més, però, quan vaig tornar i vaig entrar a l'estadi, un policia em va dir que s'estava jugant la pròrroga. Ja era fosc i no podia marxar un altre cop, així que vaig pensar a aïllar-me al lloc més silenciós de Wembley: el lavabo. M'hi vaig tancar, però se seguien sentint els crits de l'afició de la Sampdoria, que estaven damunt meu, així que em vaig dedicar a estirar la cadena durant quinze minuts. Calculo que ho vaig fer unes 35 vegades.

Vaig saber de seguida que havia marcat el Barça. Estava a prop de l'afició de la Sampdoria i vaig sentir la celebració d'un gol a certa distància. El policia, a més, estava preocupat per mi i havia vingut diverses vegades per veure com em trobava, i després del gol va venir i va començar a cridar que el Barça havia marcat. Li vaig demanar que tornés quan el partit s'hagués acabat. I va complir, així que quan el vaig veure de nou ja sabia que érem campions. Vaig pujar a la llotja i vaig seure. Els meus records del partit comencen en aquell moment, quan tots els que érem allà vam celebrar la victòria.

Unes 60 vegades, i estic tan sonat que quan arriba la falta pateixo per si Koeman marcarà o no. És evident que vam guanyar gràcies a aquell gol, però jo tinc una altra teoria. Uns minuts abans de la falta, la Sampdoria va estar a punt de marcar. La pilota anava cap a la porteria i Zubizarreta ja estava batut, però va botar i se'n va anar fora. El dia 17 havia estat a Roma per assistir a la beatificació d'un sant [Josemaría Escrivá de Balaguer]. Li vaig demanar a aquell beat que, si no li sabia greu, ens fes guanyar la copa d'Europa. Aquell bot miraculós va ser per la mà de déu [riu].

Vaig saltar a la gespa i després vaig anar als vestidors. D'allà vam anar a l'hotel on estava el Barça i vam fer un sopar sensacional amb la copa presidint l'acte. De camí cap al sopar ens anàvem trobant els aficionats que anaven en autocar, i per les finestres em van començar a fer un signe [fa el gest d'una onada]. Jo en aquells moments no me'n recordava, però és cert que uns dies abans havia dit, en broma, que em llançaria al Tàmesi si el Barça guanyava la copa.

La celebració es va allargar fins a les tres de la matinada. Va ser fantàstica. Un moment especial va ser quan vam omplir amb cava la copa d'Europa. Hi caben tres o quatre ampolles. Quan va acabar la festa, el fill del senyor Llaudet, el meu cosí Francesc Closa i un servidor vam tornar al nostre hotel, i allà va ser quan vam decidir que tocava banyar-se al riu. Vam pujar a les habitacions, ens vam posar el banyador i un barnús i vam sortir pel lobby. Vam parar un taxi i vam dir al taxista si ens podia dur a un lloc tranquil per baixar al riu. Hi havia el risc que ens portés a la comissaria, però no va fer cap pregunta i va acceptar. Cinc minuts després, ens va dir que ens estaven seguint. Eren els fotògrafs i les televisions, que encara avui no sé com se'n van assabentar.

El dia abans ens havien advertit que el Tàmesi és un riu molt perillós, ja que té uns remolins que si t'agafen ja no et troben. Després, ens havien dit que és un riu molt contaminat i que té uns bacteris que et poden provocar una infecció. Per això ens vam banyar només una mica. En arribar a l'habitació vaig omplir la banyera de colònia i d'alcohol per evitar possibles infeccions. A més, el doctor Bestit em va dir que estigués tres mesos allunyat de la meva dona [riu].

Sí, vaig dir als jugadors que si guanyaven els faria un obsequi, que va ser un lingot d'or. Molts d'ells m'han dit que encara el conserven. Hi vaig inscriure “Dream Team”. Avui dia encara no he trobat cap referència prèvia que associés aquest concepte al Barça.

Va ser històrica. Ara les victòries ja se celebren d'una manera pautada, però la recepció que vam tenir llavors no s'ha tornat a repetir. Per anar de l'aeroport a la Mercè vam trigar quatre hores. Va ser una cosa que no havia vist mai i que mai més veuré. Com que no hi havia res previst, l'autocar anava rodejat de milers de persones i avançava a mesura que la gent caminava. Crec que molts dels que van venir ni tan sols havien vist el partit. La gent va sortir al carrer a veure el Barça com si passés la Verge de Montserrat.

El 20 de maig qui va dormir amb el trofeu va ser Carles Naval, però jo ho vaig fer uns dies després. Tenia un amic, l'Agustí Pujol, que havia estat vicepresident de la UEFA, que estava molt malalt. Per això no va poder anar a Wembley, però li vaig prometre que si el Barça guanyava li portaria la copa. Vaig demanar al club que me la deixés, i aquella nit m'hi vaig fer un munt de fotos a casa i vaig dormir amb la copa.

Cada generació té el seu dream team. El meu el formaven Ramallets, Olivella, Rodri, Gràcia, Segarra, Gensana, Tejada, Kubala, Evaristo, Suárez i Czibor. Wembley va ser el que va ser perquè aquell partit va significar guanyar la primera copa d'Europa. Dubto que cap altra se celebrés igual que aquella. Soc molt feliç d'haver pogut participar d'una manera molt intensa en la seva consecució.

S'ha parlat poc de la història de la copa d'Europa. Mai acceptaré que es digui que el Madrid va guanyar les cinc primeres. No és veritat. El Madrid va guanyar cinc cops un trofeu en què participaven uns quants equips. Després, L'Équipe la va anomenar copa d'Europa com l'hauria pogut anomenar copa dels amics. El més trist és que aquestes cinc les hauria pogut guanyar el Barça, ja que va ser el primer conjunt de la lliga amb el qual va parlar L'Équipe. El Barça, però, llavors no ho va veure clar i hi va renunciar.

Diria que soc l'únic exdirectiu viu del Barça que va estar a Berna. Jo era un nen i estava estudiant a Suïssa, i recordo aquell partit com un drama, com si s'hagués mort algun parent. Va ser el partit en què es va descobrir que una pilota podia rebotar als dos pals i no entrar, perquè llavors eren quadrats. Quan ja es va buidar el camp recordo que un policia va venir al meu seient i em va dir que allò s'havia acabat, que marxés. Estava desolat.

Ningú pensava que perdríem i hi vam anar confiats. El dia abans, el fill de Ceaucescu, que era el president de la federació romanesa, em va demanar que no els féssim gaires gols, i després el Barça no va marcar ni en la tanda de penals. Recordo que en sortir al carrer hi havia aficionats estirats a terra plorant. Quan va acabar el partit vaig baixar als vestidors i l'Àngel Mur em va haver de donar un calmant. Hi havia preparada una gran festa a l'hotel Alfonso XIII de Sevilla, que llavors era meu. Totes aquestes dramàtiques imatges també les tenia ben clavades.

Núñez va fer una jugada brillant, ja que va aconseguir treure tensió a l'equip. Crec, però, que quan ho va dir n'estava convençut. Arriba un moment en què un president veu que, tot i haver-ho fet tot, no ha aconseguit el que els socis li demanen. Després, però, Núñez va comprovar que molta gent volia que seguís i va canviar d'opinió. A mi, en canvi, 100.000 persones em van dir “fora” amb un mocador, i quan vaig sortir no vaig veure ningú que em digués que m'hi repensés. Aquella temporada va ser brillant, vam guanyar la copa d'Europa i la lliga, així que no hi havia motius esportius per deixar la presidència.

Jo crec que sí. El Barça s'ho va començar a creure. Vam tenir un entrenador que va trobar una manera novedosa de jugar a futbol, que permetia gaudir i guanyar. El famós lema “sortiu i disfruteu”. Cruyff era un motivador excepcional, un superentrenador que abans havia estat un superjugador. Això impressionava els futbolistes, i ell ho va saber aprofitar. Johan, a més, va tenir una mà dreta que s'ha valorat poc. Rexach era el pensador i Cruyff, l'executor. El tàndem que van formar tots dos va ser la clau d'aquest Barça històric.