És clar, com oblidar-los: Mancini i Vialli. A més, no era la primera vegada que me'ls trobava. L'any 1986 vaig jugar la final de l'Eurocopa sub-21 amb la selecció espanyola i tots dos formaven la davantera d'Itàlia, que va ser el rival.

Eren jugadors diferents. Mancini tenia molta classe i Vialli era potència, velocitat i gol. En teoria, Vialli era el que més havia de rondar per la meva zona, però aquella final la vam afrontar amb una línia de quatre homes al darrere en lloc de l'habitual de tres. Això va provocar que ells tinguessin certa superioritat al mig del camp i se'ns incorporava Attilio Lombardo, que ens creava certa confusió. En algunes accions havíem d'abandonar el nostre marcatge per aturar-lo i això obligava a prendre decisions amb rapidesa.

La Sampdoria era un gran equip, el campió italià. A més, Chapi Ferrer es va recuperar a temps de la lesió i en Johan va optar per posar-lo i mantenir Nando. Potser pel canvi de sistema no ens vam trobar tan a gust com en els partits que havíem anat jugant en la lliga, però és que la qualitat del rival també exigia molt.

No ho vaig saber fins hores abans de començar el partit. Tots estàvem amb una tensió i il·lusió terribles per poder participar-hi. Jo estava preparat i concentrat per a la batalla.

En part sí, perquè es presumia que ell estaria per la meva zona. Però si la Sampdoria hagués decidit situar Vialli a l'altra banda, jo no l'hauria seguit. No tenia instruccions de fer-li un marcatge individual. Però tot i tenir Vialli pel meu cantó, sovint vaig haver de deixar-lo per respondre a les incorporacions de Lombardo. Per tant, entre Nando i jo havíem de compenetrar-nos molt bé a l'hora de decidir qui anava a cada jugada.

Sí, però jo estava ben preparat. He vist aquella final diverses vegades, i de maneres diferents. Al principi reconec que em va decebre una mica pel que fa al joc, però després ja la vaig analitzar amb ulls d'entrenador i la vaig veure d'una altra manera. Em vaig fixar en altres detalls: com Eusebio es va fer l'amo de la situació en la pròrroga, el caràcter de Goiko a l'hora de demanar la pilota a pesar de rebre puntades de peu constants i la cara desencaixada del Chapi Ferrer després de 120 minuts de màxima exigència. Va ser molt meritori perquè ell tot just havia estat mitja temporada inactiu a causa d'una lesió.

Realment em trobava bastant bé. Havia tingut una temporada discontínua a causa de petites lesions. Jugava dos partit i en descansava dos per molèsties. Però a la final, hi vaig arribar com un toro i en la pròrroga no em trobava cansat. Però sí que recordo veure gent fosa per l'esforç.

Sí, recordo aquell partit gairebé com una final. Estava a casa amb la cara desencaixada perquè m'acabaven de treure els queixals del seny aprofitant que estava aturat per una estrebada muscular. Vaig patir fins que Bakero va obrar el miracle. Allò va ser un punt d'inflexió.

Sí, perquè no volíem tornar a passar per una situació com aquella. Qualsevol resultat el veiem curt i anàvem a totes sense especular. De vegades això també ens feia arriscar més.

Com a atípica. Es va notar que hi havia molt respecte mutu i potser nosaltres no vam jugar de la manera com habitualment ho havíem anat fent.

Sí, però analitzant-la una mica crec que, per ocasions, en el descans ja mereixíem anar guanyant. En la segona, conscients que el temps corria i que el rival et podia sorprendre en qualsevol contraatac, havíem d'anar amb compte. Crec que si algú va ser mereixedor del triomf en el comput global vam ser nosaltres.

Sobretot la rapidesa, tot i que Koeman tenia una altra virtut. Sabia estar ben col·locat i donar bona sortida a la pilota, sense oblidar la potència i la precisió a l'hora d'enviar passades a seixanta metres al peu del company. El Chapi i jo érem la rapidesa. Pressionàvem a camp rival i ens anticipàvem per robar la pilota. I Nando, tot i l'alçada, també era ràpid i tenia bon joc aeri. Era molt útil per tallar per dalt.

Bastant satisfet, i a sobre vam guanyar! Hi ha partits en què participes més amb la pilota, però jo crec que la incidència la tens sempre, fins i tot quan no la toques. Un dia en Johan va posar com a exemple Txiki Begiristain. Va dir que havia estat el millor i tots vam pensar: “Però si no l'ha tocat!” En la final tenia la sensació de fer el que havia de fer en cada moment: anticipar, llegir bé la marca i la posició, robar la pilota i en pocs tocs passar-la a qui pertocava, estar sempre atent... Era una tasca relativament senzilla, però calien les condicions adequades. En Johan em va fitxar per fer això.

Sí, la urgència històrica era palpable. L'entorn t'ho feia notar. Però en el meu cas crec que va ser dels primers partits en què vaig disfrutar del conjunt. Vull dir que abans del partit ja estava disfrutant. De fet, en la foto de l'alineació oficial, l'únic que somriu soc jo. La resta tenen una carona que Déu n'hi do... Vaig tenir la sort que els meus pares, i també la meva dona i el meu fill, que tot just tenia mesos, m'acompanyessin a la final. Per mi era una grandíssima festa poder estar acompanyat dels meus en un dia tan especial. El meu pare era primera vegada que sortia d'Espanya i va morir poc després. He anat valorant tot allò amb el pas del temps. Jo em vaig abstreure una mica de la pressió. Vaig aprendre a assaborir el futbol més enllà del partit.

Doncs corrent cap a ell. De l'emoció segur que podria haver arribat el primer. Tenia l'adrenalina al màxim. Va ser una explosió d'alegria, perquè veies que tenies la final a tocar. I en la celebració va arribar Nando i em va donar un bon cop a la cara amb el braç.

Sí, estava a la pinya, i la pinya me la vaig emportar jo. Però si haguéssim marcat un segon gol hauria posat l'altre ull [riu]. Nando ni se'n va adonar, però realment quan vaig acabar el partit el meu ull era un poema. Gairebé no el podia obrir.

Sí. Vaig tenir una gran acollida i va ser fàcil adaptar-se a aquell vestidor. Ja havia coincidit amb Eusebio i Salinas a l'Atlético. Els quatre estrangers [Koeman, Laudrup, Stòitxkov i Witschge] estaven molt integrats al grup. Tot era molt fàcil.

Amb en Johan hi havia parlat força mesos abans de fitxar. Primer havia decidit desestimar l'oferta del Barça i quedar-me a l'Atlético, però ell em va animar a prendre la decisió i a última hora, després d'un desacord amb Jesús Gil, vaig decidir anar al Barça. En qüestió d'hores, Carles Naval em va venir a veure i vaig signar el contracte.

Potser el més transcendental. No m'agrada comparar, però potser sí que és pel que més se'm recorda. La gent em reconeix pel dream team, tot i jugar vint anys al Valladolid. És inevitable. També vaig jugar una UEFA amb el Valladolid, una final de l'Eurocopa sub-21, però la gent em recorda per aquell dream team.

A casa meva totes les parets estan llises, però ho tinc tot guardat en alguna caixa. La samarreta de la final és l'única que tinc emmarcada. Ho va fer la meva dona en algun aniversari de l'efemèride.