Barça
ATTILIO LOMBARDO
EXJUGADOR DE LA SAMPDÒRIA
“Boskov va dir el mateix que Cruyff: «Sortiu i disfruteu»”
Les llàgrimes finals no han enterbolit els records de Lombardo, que no té cap retret a fer de Wembley 92: “Si pogués tornar enrere no canviaria res, vam fer el que calia”
“Es veia que aquell Barça estava agafant una dimensió gran”, diu l'exjugador de la Sampdoria
Se sol dir que del subcampió no es recorda ningú, però a Gènova aquella Sampdoria del 1992 es va guanyar un lloc en la memòria col·lectiva. Liderat per un entrenador emblemàtic, Vujadin Boskov, el conjunt blucerchiato va regalar un dels millors capítols de la seva història a una de les ciutats més apassionades del futbol italià, dividida entre el Grifone i la Doria, entre els aficionats del Genoa i de la Sampdoria. Attilio Lombardo (Santa Maria la Fossa, Itàlia, 1966), un dels millors aquell vespre londinenc en què el Barça va tocar el cel d'Europa, recorda la final des de la pell dels que van patir el gol de Koeman.
Li passa sovint pel cap, Wembley?
Sí, quan es juga la Champions, quan els aficionats t'ho recorden... va ser un disgust gran per a un club petit, però també queda un punt de satisfacció per tot el que vam viure.
Què recorda?
Tinc tot el partit al cap. Els dies previs, Wembley de colors, de blucerchiato i blaugrana, les ocasions d'uns i altres, les llàgrimes, nostres i dels aficionats, Vialli plorant perquè marxava a la Juve, aquella falta que avui ens segueix semblant discutible... Sabíem que era l'única ocasió de tornar a casa amb un títol d'aquesta magnitud i el final va ser dur, però vam disfrutar molt pel camí.
Aquella final va canviar el destí del Barça. Podria haver canviat el de la Sampdoria?
No ho crec. El Barça era un gran club, amb ambicions importants ja aleshores i la Sampdoria difícilment hauria tingut les possibilitats econòmiques en un futbol que estava canviant molt, sobretot en l'aspecte econòmic i pel que fa a la valoració dels futbolistes, que ara és molt alta. No vull dir que guanyar hauria estat un punt final a aquella història, però sí que hauria estat difícil sostenir-la.
El Barça de Cruyff tenia una història màgica, però aquella Samp també: en deu anys va passar de segona a guanyar títols...
Es va construir en poc temps un equip que se sentia capacitat per competir amb els millors d'Itàlia i també d'Europa. Vam guanyar una recopa, vam perdre una altra final contra el Barça, vam ser campions d'Itàlia, vam guanyar la copa, vam caure en la supercopa d'Itàlia contra un Milan que ja estava creixent i fent fitxatges de jugadors com Gullit, Van Basten i Rijkaard... La clau era la capacitat del president Mantovani i del director esportiu per descobrir jugadors joves i que s'adaptaven a les necessitats del club.
Per a la gent de Barcelona, aquell equip era Vialli, Cerezo, Lombardo, Pagliuca, Boskov..., però qui era Paolo Mantovani, un home que va entrar a la Samp com a cap de premsa i va acabar de president?
Nosaltres érem tots fills de Mantovani, perquè ell ens tractava com a tal. Era dur quan calia, ens deia les coses com eren, però sobretot va saber fer d'aquell equip una família: ens divertíem treballant, sopàvem tots a casa del president, ens donava consells de vida... Era molt humà i va fer que estiguéssim estretament vinculats a aquell projecte.
Podien sortir al carrer dies abans de la final?
Abans i després, i sempre amb molt d'orgull. Sobretot després, dies més tard de la final, la gent plorava, ens aplaudien pel carrer... Va ser colpidor. Cal pensar que 30.000 persones ens van acompanyar fins a Wembley. Al Barça també, però Barcelona és més gran i el club arrossega gent de més llocs. La Sampdoria és només una part de Gènova. Va ser emocionant com es va viure a la ciutat, amb els aficionats del Genoa fent òbviament de l'altra cara de la moneda, gaudint de la nostra derrota.
Com van preparar el partit?
Vam fer una setmana absolutament normal, sabent que era una final, però intentant mantenir la rutina de sempre, com ho fèiem en els partits de lliga i en els precedents de la lliga de campions. En això va ser clau Boskov, que no ens va posar més tensió de la que ja teníem, ens en va alliberar bastant. Òbviament, a mesura que s'acostava el partit, la pressió apareixia, la nit abans vam jugar a cartes com sempre i era difícil concentrar-se en el joc, però això no va arribar fins a última hora. Vam tenir una setmana relaxada i va ser bo.
I futbolísticament? El Barça reclamava un plantejament diferent?
La nostra idea era jugar exactament com sempre. Sí que teníem la consigna d'intentar jugar molt en velocitat per les bandes, on el Barça tenia Ferrer i Juan Carlos, per servir pilotes a Vialli i a Mancini, ja que ells tancaven amb Nando i Koeman, que eren defenses bons i amb experiència, però els faltava un punt de velocitat. I ho vam fer, com també vam estar molt bé en la vigilància a Stòitxkov i Laudrup, amb Mannini i Vierchowod. El que havíem parlat al vestidor, ho vam plasmar. El problema és que quan el senyor Koeman agafa aquella pilota en la pròrroga i la posa on la posa, s'ensorren els plantejaments.
Tenien la sensació que s'enfrontaven amb un equip que marcaria una època, com va acabar fent aquell ‘dream team'?
Érem conscients que necessitàvem un partit gairebé perfecte, que ells eren forts en la possessió de la pilota i que havíem de ser contundents al contraatac... Hi havia un gran respecte i un punt de por, perquè el Barça ja havia guanyat una final de la recopa a la Sampdoria tres anys enrere a Berna.
Què preocupava més?
Tot. Stòitxkov, l'autoritat que tenien per conservar la pilota, com atacaven... Es veia que era un equip que estava agafant una dimensió veritablement gran. Sabent la capacitat que ells tenien per dominar els partits, teníem por de córrer molt i tocar poques pilotes, però al final no va ser així i vam controlar molt bé el Barça. El partit el van resoldre els detalls i la falta de Koeman el va decantar cap a la seva banda. Però no tenim motius per lamentar-nos, perquè vam fer el que calia.
Cruyff va dir allò de “sortiu i disfruteu”. Quina va ser la consigna de Boskov?
Exactament el mateix: “sortiu i disfruteu”. Però ens ho deia sempre, era la seva filosofia de joc. Si el jugador es divertia, jugava bé; si no, no donava el que necessitava l'equip. En aquella Sampdoria no hi havia ni un sol jugador que no anés a entrenar-se content, perquè hi anàvem a divertir-nos. Avui el futbol és molt més tàctic i es treballa més en aquest sentit, potser costa més entretenir-se, però amb Boskov es disfrutava molt.
Era dur, Boskov?
No, quan volia ho podia ser, però en general no era un entrenador que exterioritzés la seva ràbia. Sabia que el seu poder era el de l'entrenador que prenia decisions, que tenia l'autoritat per deixar un jugador fora i això és el que més mal fa a un professional que vol jugar cada diumenge. Ho tenia tot controlat de cada jugador.
En una de les primeres accions del partit se'l veu discutir amb Stòitxkov. Al vestidor havien parlat d'intentar escalfar-lo?
Va ser casualitat. Mai vaig ser un jugador que discutís o intentés treure la ira d'un rival ni tampoc al vestidor es va intentar escalfar Stòitxkov perquè era un futbolista de sang calenta. Boskov tampoc tenia aquesta manera de pensar, i amb Hristo em vaig trobar més endavant, em va convidar al seu partit de comiat al Camp Nou i em va fer molta il·lusió.
És veritat que abans de la final els van comunicar que Vialli estava venut a la Juve i això els va descentrar?
No, Vialli no ens va dir res. El que sabíem els jugadors és que si guanyàvem, es quedava per jugar la Intercontinental i si perdíem, se n'anava a la Juve. Però el partit el vam jugar plenament concentrats, no hi va haver distraccions.
I a ell el va descentrar?
S'ha dit molt que ell va fallar dues o tres ocasions perquè estava pensant en la Juve, però de cap manera. Vialli era un gran professional i només la mala sort va impedir que fes un gol a Zubizarreta.
Centra Lombardo, remata Vialli... i un tros d'herba desvia el xut, que anava a gol. Segons Joan Gaspart, va ser Déu qui va desviar aquella pilota...
[Riu] Està bé saber que Déu no jugava amb nosaltres. Així, difícil.
Sabria descriure el vestidor després del partit?
Un drama: llàgrimes, plors... A mesura que els jugadors arribaven i intentaven consolar el company, acabaven també envoltats de llàgrimes. Diria que l'únic que no va plorar, perquè ja era un home amb experiència i una gran trajectòria, va ser Toninho Cerezo. La resta, tots. Vialli plorava el doble: per haver perdut una final única i perquè sabia que deixava aquella família rumb a la Juve. Va ser dur el vestidor, va ser dur el sopar a l'hotel, perquè no tornàvem el mateix dia i va ser dura la tornada amb milers d'aficionats de la Samp que sentien la mateixa decepció que nosaltres.
Si pogués tornar enrere, no canviaria res?
Absolutament res. Voldria viure les mateixes emocions i jugaria de la mateixa manera, perquè voldria dir que tindria moltes possibilitats de guanyar-la.
Aquella Samp s'ha tornat a reunir alguna vegada?
En el comiat de Mancini ens vam trobar tots, i en d'altres ocasions, si no tots, uns quants. En broma sempre donem les culpes a Vialli, per haver fallat aquelles ocasions. Ens queda la pena, però ens agrada recordar el que vam viure junts.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Notícies
Divendres,19 abril 2024
