Barça

MIQUEL ROCA

ADVOCAT I EX-SECRETARI GENERAL DE CONVERGÈNCIA I UNIÓ

“Els jugadors estaven molt excitats, i Cruyff era el més serè”

“Hi havia una gran il·lusió perquè el club guanyés una copa que no tenia. Formàvem part d'aquelles generacions en què el Barça no era guanyar, era patir”

“Som una societat que agraeix molt les victòries individuals de la seva gent i les valora col·lectivament”

Cruyff era un psicòleg fantàstic, i notaves que sabia transmetre confiança, autoestima, força
Pujol els va felicitar, i amb qui vam parlar més va ser amb el Zubizarreta, la diferència d'alçada era notable!
Els Jocs Olímpics van ser un èxit de ciutat i el triomf del Barça va ser una victòria de país. No hi va haver Canaletes pels Jocs

Miquel Roca i Junyent és advocat, i durant bona part de la seva vida es va dedicar a la política. Va ser diputat al Congrés, excandidat a president del govern espanyol i també regidor a l'Ajuntament de Barcelona. Al marge de la feina al seu despatx, ostenta diversos càrrecs en múltiples empreses i en institucions de la societat civil catalana. Malgrat que és una persona amb una agenda plena a vessar, sempre guarda temps per veure el Barça. Aquell 20 de maig de 1992 també va ser a Wembley, disfrutant amb el triomf d'un equip que el va marcar profundament.

Vostè va ser a Wembley aquell 20 de maig de 1992. Com recorda els dies previs? Hi havia una il·lusió especial per aconseguir aquell títol, oi?
És lògic. Que ningú s'enfadi, però el Barça representa molt per a molta gent a Catalunya. Per als que són socis i per als que no ho són. Els resultats tenen un impacte emotiu o depressiu. Aquí al despatx el dia que el Barça perd no es parla de futbol. És una mena de pacte tàcit, es parla del clima. En aquell moment hi havia una gran il·lusió perquè el Barça guanyés una copa que no tenia. Nosaltres formàvem part d'aquelles generacions en què el Barça no era guanyar, era patir. Ara el Barça és guanyar. El Barça era sempre patir. Per a molts socis la temporada se salvava guanyant el Madrid. Ens costava molt entrar en la dinàmica de la victòria com a hàbit. Wembley va ser una satisfacció enorme.
Va patir molt durant la final?
Jo pateixo molt amb el futbol, fins al punt que ara ja només el veig per televisió. Per a mi el futbol és que guanyi el Barça. A Wembley, però, recordo que estava a la llotja, com molts altres invitats, i en l'última part del partit, quan el Barça guanyava per 1 a 0, la dona de Núñez, la Maria Lluïsa, que estava en una zona més amunt que jo, va baixar i es va asseure al meu costat de tan nerviosa que estava, i jo la vaig tranquil·litzar. Li deia “calma, calma”.
Quin ambient es respirava a la llotja de Wembley?
A la llotja hi havia entusiasme i, després, en baixar als vestidors, els jugadors estaven molt excitats, molt contents. El més serè, i me'n recordo perfectament, era el Cruyff. Ell ho donava per fet. Deia, amb aquell llenguatge tan propi d'ell: “No sé porqué estáis contentos, si esto ya se veia a venir, que íbamos a ganar.” No era així literalment, però sí aquesta idea.
Amb qui va baixar als vestidors?
Amb en Pujol vam baixar als vestidors a veure els jugadors i vam estar amb ells. Després vam anar a sopar, no recordo on, i recordo molt bé la imatge de l'Stòitxkov assegut en un racó, perquè estava molt emprenyat perquè volia fer un gol i no el va fer. Estava content per la victòria però enfadat per no haver pogut marcar.
I què els va dir el president Pujol?
Pujol els va felicitar, i amb qui vam parlar més va ser amb el Zubi, que l'anècdota és que hi havia una diferència d'alçada notable. El Zubi estava molt content. És molt curiós la transformació que tenen aquesta gent, perquè a Zubizarreta te l'imagines sempre fred, i estava entusiasmat. El sopar va ser molt agradable, tothom estava molt content i hi havia molta felicitat. Pensaves, a veure ara si es posaran massa alegres, però no. Molta felicitat però dentro de las pautas del mejor orden.
Abans m'explicava que Cruyff era qui estava més serè. Encara avui es recorda la famosa frase que els va dir abans de la final, el conegut “sortiu i disfruteu”. Quina incidència creu que va tenir Cruyff en aquell èxit?
Total. El Cruyff va ser un gran futbolista, però jo no hi entenc, de futbol. Jo soc culer i prou. Cruyff era un psicòleg fantàstic i notaves que sabia transmetre als jugadors i a la gent confiança, autoestima, força, convicció. Ell sabia entendre el que era la mentalitat d'un jugador i se situava al seu terreny, i ho feia molt bé.
La de Wembley 92 serà la Champions més recordada?
Sí. Sobretot per aquesta foto que m'heu ensenyat. El gol del Koeman té una gran plasticitat. Va ser un gol espectacular. Els altres també són bonics, també el gol de cap de Messi saltant molt en la final de Roma, en què també hi era. Però el gol de Koeman va ser molt èpic.
Considera que aquell títol va significar alguna cosa més que un triomf esportiu? El “ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí!” de Pep Guardiola durant la celebració va ser força simptomàtic.
Mesuraré molt bé les meves paraules. A Catalunya les victòries de la seva gent tenen un valor especial. Les victòries mai es queden en l'àmbit estricte del guanyador. Dona convicció col·lectiva. No hi ha res que il·lusioni tant a la gent de Catalunya que tenir un metge molt important, un investigador molt important o el millor cuiner del món. Això omple de satisfacció. Som una societat que agraeix molt les victòries individuals de la seva gent i les valora col·lectivament. I les del Barça, especialment.
Aquell 1992, a més a més, també serà recordat pels Jocs Olímpics, que van ser un èxit.
Evidentment que van marcar, però els Jocs van ser una explosió molt ciutadana, d'orgull de ciutat. La ciutat ens va fer quedar bé. Estava esplèndida, i les instal·lacions eren molt bones, però no vivies els esdeveniments esportius, el més important és que estàvem quedant bé. Hi havia un pavelló que funcionava, un estadi que funcionava, però era una altra cosa. Wembley va ser una explosió d'identificació amb el que el Barça representava. Els Jocs van ser un èxit de ciutat i el triomf del Barça va ser una victòria de país. Insisteixo, els Jocs van ser un èxit d'infraestructures, i una victòria del Barça, quan es viu, es viu emotivament. No hi va haver Canaletes pels Jocs ni passejada amb autocars.
Enguany és el 25è aniversari de Wembley 92. Hi ha diversos actes per commemorar aquella victòria. Quina creu que seria la millor manera d'homenatjar el ‘dream team'?
El millor homenatge al dream team seria guanyar una altra Champions. No veig un homenatge millor. I deixar-los que sortissin a celebrar la victòria no únicament els que han estat jugant, sinó que també sortís el dream team amb l'autocar descobert. El dream team és l'equip que més m'ha marcat, perquè trenca l'ara sí, l'ara no. L'ara juguem i de sobte apareix el dream team i fa el 5a 0 al Madrid. Això no s'oblida. Després ja apareix Guardiola.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)