Aquell gol va ser un miracle. Un xut que va passar entre dos defenses, per l'única escletxa que hi havia, quan quedava molt poc temps per al final... El cor em va fer un salt. Imagini's, la copa d'Europa, allò que esperàvem des de feia tants anys!

Vaig saltar la tanca amb l'eufòria del gol, em vaig girar i... estava sol. De sobte, va arribar la resta de la gent que estava amb mi a la banqueta i jo em vaig quedar enrere. No em vaig poder abraçar amb ningú.

A Wembley recordo que estàvem molt separats de la gespa: hi havia una pista d'atletisme, la tanca de publicitat, una banqueta estranya... Soc molt nerviós i la meva manera d'interpretar el futbol és cridar durant tot el partit. A Wembley i a tot arreu. Miri, en els meus anys de futbolista vaig aprendre que sentir una veu de suport pot ser molt important quan van mal dades. És per això que, des de la banqueta, sempre mirava de transmetre una paraula d'alè als jugadors del Barça.

No ho recordo amb exactitud, però el Johan parlava molt, dirigia l'equip, no cridava.

A veure, la història, segons la manera com s'escriu, té un valor determinat. Allò de “sortiu i disfruteu” s'ha quedat en el record de tothom perquè vam guanyar la final. Segurament, en la final del 1994, quan el Milan ens va tombar 4-0, Cruyff va dir una frase similar que no ha passat a la història. Quan perds no hi ha cap frase que valgui! [Riu] Sap què passa? Que quan estàs a la segona fila, veient de tan a prop el món del futbol, tens molts temps per reflexionar.

No, potser jo era a l'altra punta del vestidor i no ho vaig sentir.

Eren carn i ungla, tenien dues mentalitats molts similars i havien conviscut durant cinc anys com a jugadors. Era una parella amb molt bona pinta i miri com van acabar.

Amb El Flaco hi havia molta confiança. Sempre em demanava que entrés a les xerrades, però jo li deia que no, que en no volia saber res. Moltes vegades m'han dit que soc un bon psicòleg, però no m'ho crec. Aquesta idea va agafar volada perquè va ser Cruyff qui la va dir. Si ho hagués dit qualsevol altre no hauria transcendit. El Johan sabia que jo no treballava per a mi. El de massatgista era el meu ofici, però jo estava al servei del grup, i sempre en silenci. Si fas una cosa amb generositat, no s'ha de saber.

Cruyff anava quinze anys al davant de la resta, en tots els sentits. Al camp i a fora. Era un avançat. I de Messi, el que puc dir és que estic d'acord amb Menotti, que va dir que els cinc millors jugadors de tots els temps són Pelé, Maradona, Cruyff, Di Stéfano i Messi, però que Leo suma les qualitats dels altres quatre.

No ho recordava. El més normal és que fos el delegat, l'entrenador o algú del club qui digués que, en cas de victòria, calia canviar de samarreta per rebre el trofeu. El que sí que recordo és que Koeman, en arribar al vestidor, es va treure la roba i jo vaig agafar una peça de roba, no sé si la samarreta o el pantaló, per guardar-la al museu.

No me'n recordo, ni d'aquesta ni de cap altra alineació. Tinc molt mala memòria. I potser perquè els noms no em diuen res, no els enregistro. I miri que convivia amb ells. Jo recordo les persones. És un més dels meus defectes.

Quan va acabar el partit vaig recollir dos o tres trossos de gespa que s'havien aixecat i, en arribar a Barcelona, els vaig emmarcar. Ara ja estan molt deteriorats, semblen tabac!

Cadascú va per la vida com li sembla, i per a mi compten molt els sentiments. Això que ara es ven tant, de cara a la galeria... Per això, per tal que els futbolistes que passaven pel Barça durant anys perduressin d'alguna manera, vaig començar a fer aquest museu al vestidor. Hi ha pòsters, banderoles, fotografies, botes, samarretes... Des que vaig marxar, ara fa onze anys, la meva tasca l'ha heretat Carles Naval.

Poca gent ha valorat el partidàs de Zubizarreta en aquella final. Va fer quatre o cinc aturades decisives! I no ho recorda ningú. A més, era el capità i, quan va arribar el moment de l'entrega de la copa es va quedar a un costat i va ser Alexanco qui va rebre el trofeu...Va ser un gest sentit. Puyol ho va fer uns anys després, amb Abidal, i el gest es va destacar molt. A Zubi, en canvi, no el va anomenar ningú.

Crec que el Johan tenia la idea de treure Alexanco... No sé què va passar exactament, hauria estat bonic que el Zubi ho hagués demanat. M'estimo més pensar això que qualsevol altra cosa. No és que jo sigui més amic de Zubi que dels altres, però són coses que em sensibilitzen. El que va passar amb ell és que, pel que fos, no va entrar bé en la gent blaugrana. Quan va arribar al Barça va prendre el lloc d'algú amb el carisma d'Urruti, que tenia el favor del públic i de la premsa...

Que tenen a veure més amb els costums dels jugadors que amb una altra cosa. N'hi ha que porten un sant crist a la butxaca i n'hi ha que volen un embenat. L'educació d'aquella època feia que els futbolistes s'emboliquessin amb una bena o un esparadrap. Però si un turmell està ben treballat, no li cal res.

El vam trobar molt petit i mal distribuït: aquí uns esglaons, allà una taula [dibuixa un quadrat de no més de 20 m²]. Però és normal, era un estadi molt molt antic, llegendari. Jo em trec el barret davant d'això. Aquí ho hauríem ensorrat tot, és el defecte d'aquesta casa.

Sobretot perquè venem sentiments... Però una cosa són els sentiments i una altra els calés. Pateixo perquè els nanos no coneguin la història del club. Pregunti qui era Samitier?

Sí, i em sembla molt bé. Tal com és ara el calendari, amb tants partits, és humanament impossible rendir sempre al màxim. Per tant, és normal que hi hagi un grup important de persones que ajudin a la recuperació i el manteniment del grup.

Quan el pare va començar, en els anys quaranta, no li calia cap títol. Més tard, va haver de titular-se com a practicant. Amb els anys, ja va fer falta ser fisioterapeuta per exercir. Jo em vaig titular i, sempre que hi havia algun curset per perfeccionar-me, mirava de fer-lo. Però miri que bonic és això [assenyala una fotografia del seu pare amb el Barça de les cinc copes en la qual apareix amb un xandall amb la inscripció masajista].

Si em pregunta com voldria que m'anomenessin diria que massatgista, perquè és el meu origen. Miri, les lletres que es veuen al xandall que porta el meu pare a la foto les va cosir la meva mare. Recordo com si fos ara el moment en què li va demanar. Ella, per donar-li una forma arrodonida, va utilitzar una cassola.