Han estat tantes! I he vist tantes vegades aquella imatge, però així és la vida. Mentiria si no digués que m'hauria agradat molt que el gol [de la final] fos meu, però és clar que el més important era guanyar aquella primera copa d'Europa.

Sí. Jo en principi no pensava que la jugaria. No ho feia gaire sovint, durant aquella temporada, però vaig tenir la sort de jugar-la. Anàvem 0-0 i si aquella acció hagués estat gol, probablement no hauríem arribat a la pròrroga. La meva bota estaria al museu, seria recordat per sempre... Però Ronald Koeman és un jugador tan emblemàtic que s'ha merescut tenir aquest honor.

Sí. Li vaig marcar un gol en la final de la recopa del 1989, però també em va aturar aquella ocasió de l'Espanya-Itàlia del mundial del 1994. Un dia vaig parlar amb ell per la ràdio i li vaig esmentar la jugada de la final de Wembley i la de la selecció espanyola. Ell em deia, i amb raó, que no em queixés perquè jo vaig guanyar una final i ell cap de les dues.

No em va donar cap raó explícita. Em va cridar un divendres després de l'entrenament i em va dir que aquell cap de setmana [previ a la final] no viatjaria amb l'equip, com era habitual, però que no fes ximpleries ni sortís gaire perquè dimecres sí que jugaria la final de Wembley.

Sí, però jo tampoc era de sortir gaire. Aquestes paraules van ser una gran sorpresa per a mi i em vaig començar a mentalitzar per a la final.

Penso que ho va fer perquè en totes les finals que havíem jugat abans, [recopa del 1989 i copa del Rei del 1990] havia estat titular i havia marcat. Ell sabia que en aquests gran partits ho donava tot i que per la meva manera de ser suportava bé la pressió.

Sempre tens responsabilitat quan vesteixes una samarreta com la del Barça. I encara més sabent que el club havia perdut dues finals de la copa d'Europa abans i que en aquella època era molt difícil guanyar-la. Primer calia haver estat campió de lliga la temporada anterior per accedir al torneig i després eren eliminatòries molt igualades des del principi. Per tant, calia una molt bona temporada per guanyar la lliga i mantenir el nivell en la següent per guanyar a Europa. Només penses que no es pot desaprofitar una ocasió com aquella. Una tercera final perduda hauria estat molt dur per al Barça.

És llegenda. Disfrutar ho fan ara, quan veus els partits [del Barça] i gairebé sempre es guanyen amb facilitat. Llavors quan sorties fora de casa costava molt. No tenies la pilota, et picaven per tot arreu... Qualsevol et podia guanyar. Per tant, sortir i disfrutar, poc. Penses a marcar i guanyar com es pugui. Quan va acabar el partit va ser un alliberament, perquè tot l'equip tenia una tensió impressionant.

Sí? no ho sabia.

Ho suposo, perquè no era un jugador que fes gaires faltes. Sí que em xiulaven molts fora de joc per la meva manera de jugar. Buscava la desmarcada de ruptura per guanyar l'esquena dels defenses.

Tots en general. Ara penses en la Sampdoria i potser no et diu gaire, però llavors jugaves contra un Anderlecht, un Sparta de Praga, un Dinamo de Kíev...; i tots eren grans equips, molt difícils de guanyar. Vam patir molt per arribar a la final de Wembley. Només cal recordar el que va passar a Kaiserslautern.

Sí. En aquell partit de Kaiserslautern estàvem enfonsats. A més, en la lliga estàvem lluny del Madrid i molt possiblement ens hauríem quedat sense cap títol. El dream team s'hauria fos. Imagina't el que va significar aquell gol [de Bakero]. Va ser un punt d'inflexió i ens va reforçar pel que fa a confiança. A partir de llavors, ja vam començar a encadenar victòries fins al final de la temporada.

Per mi sí. Primer perquè ara gairebé tens assegurada la classificació per a la Champions cada any i amb l'actual potencial del Barça sempre ets un dels grans favorits. Disposes d'un grapat dels millors jugadors i llavors només podies escollir tres estrangers. Ara la primera fase és gairebé un entrenament i fins als vuitens no hi ha eliminatòries. Sincerament, crec que no hi ha discussió. És com en la lliga. El Barça i el Madrid sempre són els grans favorits, però abans hi havia més equips capaços d'entrar en la lluita.

El Barça sempre és favorit. A més, havíem arribat a la final jugant molt bé. Crec que sempre que he jugat amb el Barça m'he sentit favorit, tot i que he perdut dues finals [en la recopa del 1991 i en la Champions del 1994].

Sí. Durant aquella època diria que en el noranta per cent de les finals l'equip que marcava primer guanyava. No hi havia tants gols com ara, només cal mirar els registres del Pichichi. Llavors ho eres amb vint gols i ara en calen molts més.

No ho recordo, però això d'arriscar... Amb 0-0 i tal com estava el partit passava com en els escacs, que abans de moure peces t'ho penses dos cops. Qualsevol detall podia decidir. Vam tenir un parell d'ocasions molts bones, la meva i la del pal d'en Hristo [Stòitxkov], però ells també en van tenir algunes que va aturar l'Andoni [Zubizarreta].

Possiblement. La història l'escriuen els guanyadors i nosaltres ho vam ser. Wembley va ser el dia en què el dream team va començar a escriure aquesta història. Va ser la culminació del projecte.

Vialli. Per mi era el seu millor home. Era molt ràpid i temies que en qualsevol pilota a l'espai pogués sorprendre.

Sempre a la banqueta! Quan estàs al camp no te n'adones tant, però a la banqueta els minuts es fan molt llargs. Després va arribar la pròrroga i jo ja pensava en els penals i quins podien ser els nostres llançadors.

Els penals són una loteria. Zubizarreta tenia moltes virtuts i va fer grans aturades durant la final, però en els penals... [somriu]. I nosaltres tampoc teníem llançadors de penals al camp. Koeman era fiable i Stòitxkov, també. Però més enllà... A la vida sempre has de tenir una mica de sort, més enllà de l'esforç. Has de tenir virtuts, és cert, però també sort, i crec que la vam tenir en algun aspecte. A banda de la copa d'Europa, també vam guanyar lligues en l'ultim minut. Qualsevol jugada pot decantar la història.

Sí. Tots vam saltar de la banqueta. Encara quedava temps, però intuïes que la final no s'escaparia. Volíem que s'acabés en aquell moment.

La samarreta la tinc penjada i també guardo la rèplica de la copa que donaven a cada jugador de record. I alguns regals que ens va donar Gaspart.

Sense cap dubte. De fet, joc crec que és el partit més important de tota la història del Barça. Ara tens cinc Champions, però aquella és la primera i sempre serà recordada. Per exemple, si ara preguntes a qualsevol aficionat on va ser la primera copa d'Europa i qui va marcar tothom ho sap. Fins i tot la data. Però de la tercera Champions segurament s'ho hauran de pensar dues vegades per dir el rival i els golejadors.

Jo no. Recordo que Gaspart es va banyar al Tàmesi. Nosaltres estàvem en un hotel lluny de Londres i vam centrar la celebració postpartit allà.

Sí. Llavors no, però ara faig col·lecció de xapes de cava [somriu].