Han passat 25 anys, però tinc encara molt fresc aquell 1992. Va ser l'any de la primera copa d'Europa per al Barça i també el dels Jocs Olímpics de Barcelona. En l'aspecte personal, m'havia casat per primera vegada un mes abans de la final de Wembley i vaig tenir la sort de poder anar a Londres. Hi vaig anar amb un grup de cinc o sis amics, entres els quals hi havia l'expresident Sandro Rosell. De fet, va ser ell qui ens va aconseguir les entrades. En aquells moments, en Sandro treballava al COOB (Comitè Olímpic Organitzador Barcelona 92) i les va aconseguir per aquesta via.

Vam anar i tornar el mateix dia. Recordo que per marxar cap allà vam tenir un important retard de quatre o cinc hores. Hi havia merder i vam passar nervis, però, com que havíem de sortir molt aviat, vam arribar amb temps. Mai oblidaré el trajecte en metro fins a Wembley, era una festa barcelonista, amb tothom cantant. Després, a la tornada, vam tenir sort. També hi havia merder a l'aeroport, però nosaltres vam sortir puntuals. Molt cansats, però molt contents.

Amb molts nervis, amb emoció, amb una pressió tremenda. Ara arribem a les finals i quasi les guanyem sense baixar de l'autocar, com deia aquell, però en aquella època era molt difícil guanyar-les i havíem patit la mala experiència de Sevilla, quan tothom ens havia donat per campions i va acabar guanyant l'Steaua. Vaig cridar molt, vaig estar després tres dies sense veu. Recordo molt el pal de l'Stòitxkov, aquella jugada de Julio Salinas que quasi es regateja a ell mateix. El gol no arribava. Fins que amb el gol de Koeman vam alliberar tota la tensió. Em vaig abraçar al Sandro i a la resta de la colla, amb molta energia, també érem més joves. Ara, quan veig el gol de Koeman, encara se'm posa la pell de gallina.

Molt. Perquè el gol no arribava. Estàvem a la tribuna de Wembley atacats pels nervis. El partit va ser molt disputat. La Sampdoria, ara no, però en aquells anys era un gran equip. Tenia aquells davanters tan bons, Mancini i Vialli, el brasiler Cerezo al mig del camp. Sabíem que no podíem tornar a perdre aquella final. Ara, jugar la Champions és relativament fàcil, però en aquell moment no sabies quan tornaries a la copa d'Europa perquè només hi anava el campió de lliga. Havíem perdut a Sevilla i no es podia repetir la derrota.

No, la de Wembley va ser la meva primera final. Recordo que vaig voler anar a la de Basilea, però no em van deixar. Altres amics van fer campana de l'escola, però jo no vaig poder.

Per sort, no. Després hi ha hagut molts altres dies com aquell, millors que aquell fins i tot. Com també havia estat espectacular el dia del 0-5 al Bernabéu quan la televisió encara era en blanc i negre. Diria, però, que aquell va ser el dia que va trencar una etapa de tristor i va començar una altra per què el Barça fos referent a Europa.

És clar que a partir d'aquella època i sobretot gràcies a Johan Cruyff, el Barça es va convertir en referent a Europa per un estil de joc propi que encara perdura. Ha evolucionat, ha millorat, però el punt d'inflexió va començar en aquell moment, tot i que va costar que aquí es cregués en aquell estil. Els primers anys es xiulava Johan, Koeman, les passades enrere de Bakero...

A banda d'un estil de joc propi i únic, li va donar una manera d'entrenar diferent. Fins a aquell moment es potenciava molt el físic. Ell va implantar que els entrenaments fossin tots amb pilota i això encara dura aquí. La pilota sempre ha de ser la protagonista i això es trasllada als partits, en què el Barça, des que va arribar Cruyff, sempre vol tenir la pilota. Ell ja buscava futbolistes que destaquessin per la seva tècnica i no pel seu físic.

Crec que totes cinc són igual d'importants, potser ara no els donem tanta importància, però totes són importants. Aquella va ser la més desitjada. Totes són molt valorades, però aquella era la més desitjada. Perquè no s'havia guanyat mai i perquè en aquells moments costava molt no només arribar a la final, sinó poder-la jugar. A més, havíem passat una època que ja sabem qui guanyava quasi sempre o a qui feien guanyar...

Com que havia jugat de defensa, qui m'agradava molt era Ronald Koeman, però m'agradaven també altres futbolistes com l'Stòitxkov i en Laudrup. Eren grans futbolistes. Després he pogut treballar al costat d'algun d'ells, com Zubizarreta i Eusebio. En aquell moment, si m'haguessin dit que molts anys després treballaria amb ells, no m'ho hauria cregut mai. Guillermo Amor, que era el jugador referent del planter, també m'agradava molt i l'he pogut conèixer quan he estat directiu.

Són coses que ni et planteges. Si en aquell moment m'ho haguessin dit, hauria pensat que estava borratxo o drogat. Com també que en Sandro fos president, o ara en Barto. Pensi que som amics des dels divuit anys...

Ho havia comentat algunes vegades, sobretot amb l'Andoni. Li deia: “Vaig estar fa un munt d'anys a Wembley animant i ara estem aquí treballant junts.” Els tens mitificats, són jugadors que van guanyar la primera copa d'Europa, quatre lligues, internacionals... A poc a poc t'hi acostumes i veus la seva part humana. No diré que els desmitifiques, però els veus molt més propers. La gent pot pensar que són distants, però quan els coneixes veus que són molt bona gent i que estimen de veritat el Barça.

El màxim, el que es mereix. Els jugadors i tots els membres d'aquell staff tècnic. Ja hem portat una samarreta en homenatge a aquell equip, va venir la Sampdoria al Gamper, s'ha inaugurat al museu l'espai Wembley i arribaran molts altres actes que culminaran el10 de juny amb un acte esportiu i un altre d'institucional.

La de Wembley la vaig viure amb una alegria enorme. Era la primera i ens la mereixíem. La vaig viure amb tensió, nervis. Quan ets directiu, les vius amb molta més pressió perquè tu has treballat per arribar a aquell objectiu i la satisfacció és màxima quan l'aconsegueixes. Sent vicepresident esportiu, has ajudat a construir l'equip i sents que has contribuït a guanyar-la.