Barça

Memòria històrica

80 anys de la gira del 37

Els herois d'aquell viatge per Mèxic i els Estats Units que va salvar la continuïtat del Barça han caigut en l'oblit

Les desconegudes peripècies dels futbolistes blaugrana enmig de la Guerra Civil Espanyola

Els 12.000 dòlars que es van cobrar pel periple per Mèxic van servir per al propòsit pensat: garantir el retorn a l'activitat del club en la nova època dictatorial

18 de maig de 1937, fa just vuitanta anys. L'expedició blaugrana agafa el tren rumb a França. Serà un llarg viatge fins al port atlàntic de Saint-Nazaire, on agafaran el vaixell que els durà fins a Mèxic, país presidit per Lázaro Cárdenas. Deixen enrere, alleujats, una Barcelona en guerra que acaba de patir els fets de Maig. El comitè d'empleats al capdavant de la institució ha acceptat la invitació des de l'altra banda del món, tramesa per l'empresari Manuel Mas Serrano a través del porter Pep Iborra. Es diu que al darrere hi ha la mà de Cárdenas, que ha delegat en Mas després de rebre el vistiplau polític del mateix Lluís Companys, president de la Generalitat. Un seguit de partits per Mèxic proporcionaran al Barça 12.000 dòlars de benefici net. Rossend Calvet, exatleta i treballador del club, veu clara la jugada. Al canvi són més de 460.000 pessetes de l'època, una autèntica fortuna que dipositarà en un banc de París en espera que s'acabin les hostilitats. Així garanteix la continuïtat del club, ara en aturada obligada. Acaben de guanyar la lliga Mediterrània, organitzada sota control republicà entre equips catalans i valencians, un títol encara avui per reconèixer oficialment.

Una llàstima, la guerra, ara que Suñol havia refet l'equip. Després de l'adeu dels grans cracs de l'edat d'or, superada una mica la fal·lera popular pels mítings polítics en l'eclosió de la II República, l'actiu president havia aconseguit revifar la volada del vestidor. Però Suñol havia mort al Guadarrama, assassinat sense judici pels sollevats, i la institució havia quedat òrfena de comandament en temps terriblement convulsos. Sort del comitè d'empleats, que va evitar la caiguda en mans de la CNT-FAI, incontrolats, artífexs indirectes de la marxa, cames ajudeu-me, de Josep Raich, una de les grans promeses de l'equip i simpatitzant de la Federació de Joves Cristians al seu Molins de Rei. Raich, fill de porquers, havia viscut l'assassinat d'alguns companys en els primers dies de la contesa, afusellats per les seves idees, i va fugir a França per salvar la vida. La premsa revolucionària del moment li va organitzar una ferotge campanya i el va titllar de desertor, reaccionari i un munt de calúmnies més en el que es va convertir en l'aleshores famós cas Raich.

A la capital catalana, els rumors abunden tant com comencen a escassejar els articles de primera necessitat. Corre la brama que el porter Ramon Llorens ha estat greument ferit per un franctirador dels que actuen impunement a la Rambla sembrant el terror. No és ben bé així. A Llorens l'ha ferit un bombardeig feixista sobre la ciutat. Altres comentaris asseguren que corre perill la integritat de Martí Vantolrà, el Posturetes, líder de l'equip, catalanista i capdavanter d'un hipotètic sindicat de futbolistes que mai arribarà a reeixir. Sota aquest dramàtic panorama, millor tocar el dos. Ben pensat, tot són avantatges: ingressos per al club, manera d'assegurar diners per als jugadors i les seves famílies, ara que han comprovat la paralització per guerra de qualsevol activitat futbolística. Setze jugadors; Calvet; el massatgista, Ángel Mur; el cuidador, Modesto Amorós, i el cèlebre entrenador irlandès Paddy O'Connell, pugen al tren. Anys després, un dels futbolistes, Mingo Balmanya, comentarà que el comboi va ser metrallat des de l'aire prop de Portbou, obligat a parar màquines de nit dins d'un túnel, no fos cas que alguns il·lustres esportistes morissin a quatre passes de casa just iniciada la gran aventura.

Mèxic rep el Futbol Club Barcelona de manera entusiasta, immillorable. Se'ls presenta com a ambaixadors esportius de la República en perill. Pocs governs mundials donen suport d'aquesta manera, sense fissures i amb el cap ben alt, al govern escollit a les urnes. Comencen les recepcions i els partits en un país que viurà gràcies als visitants un punt d'inflexió en la seva percepció popular del futbol. Per guanyar-se quatre pesos, els famosos del moment recorren a l'enginy. Igual signen autògrafs que ballen amb les pubilles locals, o la veu de tro d'en Mur canta jotes en les festes i les ràdios locals. El que sigui per esgarrapar quatre rals, l'obsessió provocada per tan delicada situació. El balanç esportiu és irregular. Van d'aquí cap allà i juguen on paguin. Fins i tot, surt la possibilitat d'allargar l'estada amb una prolongació a Nova York, convidats a bregar amb una pilota pel mig contra combinats d'immigrants o equips de la comunitat jueva de Brooklyn. No importa que els estadis siguin de beisbol, tant és si fa bullir l'olla. En l'adeu multitudinari de Mèxic hi ha una baixa d'última hora. L'atractiu Martí Vantolrà baixa maletes del vaixell. S'ha enamorat de Josefina Rengel, la neboda predilecta de Lázaro Cárdenas, i es queda allà. Col·laborarà en el creixement professional del futbol a Mèxic, es casarà i un fill seu arribarà a vestir la tricolor, encara avui, l'únic cas de pare i fill que han disputat mundials amb diferents samarretes nacionals. Martí ho va fer a Roma l'any 34; José, el fill defensa central, disputarà l'organitzat a Mèxic 70. Vantolrà es convertirà en un ídol al seu país d'acollida. Jugarà al futbol professional fins als 45 anys, serà una celebritat nacional del nivell de Cantinflas i de María Félix, i només tornarà un cop a casa, l'any 56, per dir adeu a son pare, Josep, exencarregat del barceloní mercat de la Concepció, ja en estat terminal.

Acabada oficialment la gira, arribat el moment, toca prendre decisions. Qui torna a casa, qui es queda? La majoria de jugadors opten per quedar-se a Mèxic o buscar aventures futbolístiques per aquell nou continent, manera de guanyar-se les garrofes sense arriscar-se als trets. Almenys aquí guanyaran diners per mantenir els de casa i la pell continuarà sana i estàlvia. A Barcelona continua el clima de guerra civil, de combats que expedicionaris com ara Juli Munlloch, un prometedor extrem, i el mateix Llorens ja han conegut al front d'Aragó, enrolats breument a les milícies antifeixistes de la República. En l'estada mexicana n'han viscut de tots colors. Des d'aquell matx en què els van robar les botes fins al fet de ser espiats, sense saber-ho, per un company, Esteve Pedrol, que passava informació dels seus moviments al govern facciós de Burgos. Tampoc el suport rebut del govern de Cárdenas ha estat unànime. Certs elements de l'extrema dreta mexicana, els anomenats cristeros, s'han encarregat de fer-los la guitza tant com han pogut. Una gira digna de novel·la, sens dubte. Pedrol es queda per continuar filtrant informes i tornarà després de la victòria dels seus per seguir jugant a futbol al club. Mentrestant, per exemple, la seu del club, al carrer Consell de Cent, serà bombardejada el març del 38 i el conserge Josep Cubells s'erigirà en heroi anònim en salvar bona part de les copes, documentació i arxius de l'entitat. La Guerra Civil tampoc no ha tingut cap mena de pietat amb el Barça, com resulta fàcil de comprovar.

L'expedició blaugrana, convé recordar-ho, estava integrada per vint persones. I la llista dels herois futbolistes es limitava a setze noms. Dos porters, Pep Iborra i Joaquín Urquiaga, acabat de fitxar del Betis. Els defenses Joan Babot, Ramon Zabalo, Josep Argemí, Esteve Pedrol i Fernando García. Al mig del camp, Balmanya, Joan Rafa, Josep Escolà i Josep Bardina. I els davanters Vantolrà, Miquel Gual, Juli Munlloch i Josep Pagès. Sumem-hi un futbolista en préstec, Félix de los Heros, un migcampista conegut com a Taché, cedit pel Gimnàstic de València. Per diverses raons, alguns pilars de la plantilla, com Antonio Franco, han decidit no viatjar. Altres il·lustres, com Enrique Fernández, han desaparegut, de tornada als seus països d'origen tan bon punt van començar a petar seques. Podríem qualificar la plantilla reunida com un pegat d'urgència. Tant se val, Mèxic no demanarà explicacions.

Al final del trajecte, només sis jugadors (Argemí, Rafa, Pagès, Babot, Bardina i Munlloch), Calvet, Mur, Modesto i O'Connell tornen a Barcelona. Calvet els ho ha deixat ben clar. En l'actual estat de coses a Catalunya, el Barça no té res per oferir-los i respectarà qualsevol decisió que els nois vulguin prendre. Tres de les grans figures d'aquell Barça, Domènec, Mingo, Balmanya, Ramon Zabalo i Josep, el Catedràtic, Escolà opten per perllongar l'aventura, es queden a jugar en la lliga francesa, que encara no imagina la proximitat del gran conflicte, que Espanya és només un assaig del feixisme pensant en la Segona Guerra Mundial. Allà, vestint la samarreta del Sète, Balmanya i Escolà es retrobaran amb el desaparegut Raich. Després de la guerra, tots tres tornaran a casa, seran depurats com a “desafectes al règim” i encara tindran temps per tornar a ser titulars indiscutibles amb el Barça. Ben pensat, tindran més sort que Francesc Xavier Casals, el president del Barça en els últims temps de guerra. Casals opta per no fugir per respecte al càrrec, lliura la documentació del club a les forces guanyadores i, sense esperar cap contraprestació dels implacables triomfadors, és empresonat i depurat pels franquistes. Caurà també en l'oblit i, fins llargues dècades després, ningú tampoc recordarà la seva valentia i lleialtat al club.

Els 12.000 dòlars dipositats en un banc de París van arribar a Barcelona només un mes després de la caiguda de la capital catalana. I van servir per al propòsit pensat, garantir el retorn a l'activitat del club en la nova època dictatorial. Sense cap mena de dubte, els herois de la gira del 37, liderats pel sempre fidel Rossend Calvet, van salvar l'existència del club. Per desgràcia, se'ls ha pagat amb la trista moneda de l'oblit. Cap estàtua ni cap placa els reivindica ni els agraeix el transcendental servei prestat. I encara pitjor, pocs culers els recorden en la seva exacta dimensió històrica ara que fa vuitanta anys que van pujar al tren per iniciar la més gran aventura futbolística de les seves vides, un dels episodis més extraordinaris, singulars i decisius en la centenària trajectòria del màxim representant esportiu de la catalanitat. A Irlanda, potser per vindicar les glòries locals a través de la postveritat, acaba de sortir publicada una biografia dedicada a Patrick O'Connell, a qui es qualifica, literalment, de salvador del Barça, arrogant-li la pervivència del club gràcies a la gira de Mèxic. I aquí ningú no ha mogut un dit per desmentir-ho. Com és ja dissortat costum, la memòria històrica continua sent l'eterna assignatura pendent de les directives del Barça. I sobretot, del barcelonisme, ignorant de fites tan monumentals com la sintetitzada en aquestes breus línies.

12.000
dòlars
va cobrar el Barça per una sèrie de partits a Mèxic.
6
jugadors
tornen a Barcelona després del periple. Són Argemí, Rafa, Pagès, Babot, Bardina i Munlloch.
20
persones
formaven l'expedició del FC Barcelona. 16 eren futbolistes.
Imatges
1. L'equip del Barça de l'any 36. 2. L'expedició del FC Barcelona a Mèxic. 3. Martí Vantolrà es va enamorar de Josefina Rengel, la neboda de Lázaro Cárdenas. Es queda a Mèxic, on triomfa. 4. L'equip campió de la lliga del Mediterrani. 5. Llorens a l'Hospital amb Jaume Miravitllas, el comissari de propaganda de la Generalitat. 6. Raich en la postguerra.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Malson d’una nit d’estiu

Un Barça molt decebedor cau merescudament contra el Real Madrid (2-0) i certifica el seu preocupant estat de forma

De res va servir el 3-5-2 de Valverde, una sacsejada que no va funcionar

MADRID (ENVIAT ESPECIAL)
 

Els reforços, una urgència

barcelona
 

Valverde sacseja l’onze, però l’equip no respon

barcelona
 

Resposta contundent contra les acusacions a Bartomeu

BARCELONA
 

Cristiano, sense perdó

BARCELONA
 

“No tenia intenció d’assenyalar Piqué”

BARCELONA
 
futbol
supercopa d'espanya

A la recerca del miracle

barcelona
 

Arda Turan podria tornar a Turquia amb el Galatasaray

barcelona
 

“No ens sentim inferiors al Real Madrid”

BARCELONA