Barça

José Mari Bakero

Exjugador del Barça (1988-1996)

“A partir del gol de Kaiserslautern tot va canviar”

“Vaig saltar més per inspiració i instint que per qualsevol altra preparació. A partir d'aquí la rematada va sortir perfecte”, comenta respecte al miraculós gol de cap que va permetre superar l'eliminatòria de vuitens

“Va ser un moment fantàstic, no perquè marqués jo sinó per com va ser d'important per a la resta de la temporada”

L'equip va arribar a la final amb alegria. Vam gaudir de cada moment del viatge a Londres i crec que això va ser clau
A Kaiserslautern vam tenir la sort que sovint cal per guanyar grans títols; A Wembley sempre vam estar dins del partit
A la falta vam decidir que era millor moure una mica la pilota perquè en Ronald xutés. Sortosament va ser la millor decisió

Abans que Ronald Koeman s'erigís com l'heroi de Wembley'92, José Mari Bakero (Goizueta, Navarra, 1963) va ser-ho a Kaiserslautern. Era el minut 89 quan el seu gol de cap va permetre eliminar el campió alemany en els vuitens –2-0 al Camp Nou i 3-1 a Alemanya– i evitar acomiadar-se de la copa d'Europa. Ja en la final, Bakero també va formar part d'aquell triangle màgic en la falta que va establir l'1-0 a la pròrroga.

Toca Stòitxkov, para Bakero i pica Koeman. Com es va gestar aquell històric xut?
Hi havia dues opcions. Que en Hristo provés de llançar per sobre de la barrera o que en ronald xutés. En aquell moment la barrera de la Sampdoria es va posar molt a prop. Jo vaig anar cap a ells i ho vam parlar. Al final vam decidir que per la proximitat de la barrera era millor moure una mica la pilota perquè en Ronald xutés. Afortunadament va ser la millor decisió.
Havien assajat abans aquella acció?
Jo no ho recordo. És cert que en alguna ocasió havíem fet alguna acció d'aquest tipus i que el dia anterior [a la final] en Ronald va provar una falta similar sense porter, però no recordo que fos concretament igual.
A Wembley van sortir i disfrutar, com diu la famosa frase atribuïda a Johan Cruyff?
Realment el context del missatge d'en Johan era que havíem sofert per arribar fins a la final i ara tocava sortir i disfrutar-la. El context era el d'aprofitar el bon moment en que estàvem després d'un any difícil, tan a la lliga com a la copa d'Europa. Havia estat un any dur fins el gol de Kaiserslautern. A partir d'allà tot va canviar.
Un punt d'inflexió.
Sí, perquè fins llavors l'equip no havia acabat d'arrencar. Ens faltava consolidar-nos i hi ha moments en que necessites una mica de sort. Però la transcendència d'aquell gol també ve pel fet d'haver guanyat [la copa d'Europa]. Per exemple, el gol de Sergi Roberto [contra el PSG] va ser un moment increïble, però amb l l'eliminació a la Champions potser quedarà una mica coix. Són coses que es consoliden amb l'èxit. I tractant-se de la primera copa d'Europa, Kaiserslautern sempre l'acompanyarà en el record.
De fet, sense el seu gol no hi hauria hagut el de Koeman...
Aquell gol hauria quedat en una anècdota per a deu aficionats i ara afortunadament tothom el recorda. Per tant, a nivell personal i com a jugador de club em sento molt feliç que la gent em recordi per un moment tan fantàstic, no perquè el marqués jo sinó per la importància que va tenir per a la resta de la temporada.
Al Camp Nou havien guanyat amb solvència (2-0). Què va passar a Alemanya?
Exactament el que ens passava a la lliga. Jugàvem mitja hora espectacular però en 10 minuts el rival era capaç de marcar-nos dos o tres gols. No teníem prou consistència. A partir d'allà tot va canviar. Després de guanyar a Kaiserslautern vam vèncer en gairebé tots els partit de lliga. Vam guanyar la Champions i tres dies després vam golejar a Valladolid. Imagina't com va ser d'important per la part psicològica de l'equip.
Com es va gestar la jugada del seu gol?
Es va improvisar, com la de la final. La falta estava massa centrada i l'única opció que hi havia era posar dins l'àrea una pilota bombada a veure què passava. Crec que els dos defenses van dubtar perquè estaven molt a prop l'un de l'altre i no van saltar en el moment oportú. Jo sí ho vaig fer, però més per inspiració i instint que per qualsevol preparació. A partir d'aquí la rematada em va sortir perfecte, però més per instint que per una qualitat concreta.
Considera aquell gol el mes important de la seva carrera?
Sens dubte és el que més transcendència ha tingut amb la perspectiva del temps. Però quan em van preguntar tot just després de marcar simplement vaig dir que estava content i esperava seguir guanyant.
On va patir mes a Wembley o a Kaiserslautern?
Va ser diferent. A Kaiserslautern, quan anàvem perdent 3-0, la pressió era fortíssima i la sensació que allò no hi havia manera de redreça-ho perquè ni a nivell col·lectiu ni individual vam disposar gairebé d'ocasions. Per tant aquí si que vam tenir la fortuna que sovint cal per arribar a guanyar un gran títol. A Wembley va ser diferent perquè sempre van estar dins del partit.
com es van gestionar els dies previs a la final?
No va ser cap casualitat que guanyéssim aquella copa d'Europa. Abans de Wembley l'equip venia de tres temporades dures. El primer any van guanyar una Recopa, el segon, una copa, el tercer, la lliga i finalment al quart la copa d'Europa. Amb això vull dir que vam arribar amb molta maduresa. Per això, aquella final no va ser brillant però sí vam saber competir. Vam mantenir la concentració i l'equilibri com a equip. Després, lògicament, apareix la qualitat individual, que en aquell moment va ser la de'n Ronald. El resultat és que l'equip va arribar mentalment i com a grup preparat per no estar espantat per les consequències d'una derrota, sinó pensant que podíem guanyar.
Notava la responsabilitat, i encara més per la decepció patida a la final de Sevilla encara molt present en l'ambient?
Crec que ningú recordava Sevilla. Vam afrontar la final amb molta naturalitat, sense cap dramatisme.
Considera la final de Wembley va ser el punt àlgid de ‘dream team'?
Sí, en aquell moment vam donar el pas endavant. I després vam acabar guanyant la lliga. A vegades un acte d'aquest tipus et dona més maduresa. Aquell triomf va donar continuïtat. Ens va permetre poder centrar-nos en jugar a futbol. Insisteixo que no només vam guanyar la copa d'Europa de 1992, sinó que també vam arribar a quatre finals europees més. I al final si ho analitzem es pot guanyar o perdre, però aquell equip va ser competitiu i va canviar moltes coses en la història del Barça.
I en cas de perdre a Wembley que podia haver succeït?
No es pot saber, però la victòria ens va permetre seguir endavant. Jugant bé i guanyant títols. Crec que si no haguéssim guanyat s'haurien creat una altra vegada molts dubtes de cara al futur de l'equip, i fins i tot pel d'en Johan.
Que li va suposar la copa d'Europa a nivell personal?
En aquella època la copa d'Europa era una aventura. No sabíem ni coneixíem gaire els equips rivals. Ara el futbol és universal i tothom sap molts detalls dels jugadors, dels estadis... Abans era una aventura. Per a nosaltres va ser una festa, i amb el pas del temps te n'adones que realment va ser un títol molt important per a nosaltres i per al Barça.
Com recorda aquell 20 de maig de 1992?
Amb molta serenor. L'equip va arribar amb alegria, gaudint dels tres dies que vam passar a Londres. No era un grup que estigués preocupat del que passaria, sinó que vam gaudir de cada moment del viatge i crec que això va ser clau. Perquè el gran problema a l'hora trencar murs es pensar en les conseqüències del que faràs. Vam disfrutar de la estada per la maduresa que havíem adquirit com a grup.
Que els transmetia Cruyff?
Molta serenor. No era un home que el veiessis alterat per aquestes situacions. Ens coneixia be.
Ha vist moltes vegades la final de Wembley sencera?
No gaires. Potser tres vegades. El que sí veig sovint són fragments concrets. A més no va ser un partit maco, sincerament. [riu]
Com definiria la Sampdoria d'aquell 1992?
Un gran equip. Era la base de la selecció italiana, gairebé invencible en aquella època. Cada vegada que ens hi enfrontàvem amb la selecció espanyola no hi havia manera de marcar-los un gol. Alguns van comentar que aquella copa d'Europa no havia estat tan dura, però aquell equip era la base d'Itàlia: Mancini, Vialli, Pagliuca...
Les travesses donaven el Barça com a favorit. Al vestidor compartien aquesta sensació?
Si sóc sincer tampoc coneixíem gaire el joc de la Sampdoria. Nosaltres vam veure uns quants reportatges del rival de dos minuts i els dos dies previs a la final en vídeos d'anàlisi de partit en temes ofensius i defensius, però no teníem gaire idea del joc col·lectiu. Li teníem molt de respecte.
De cara a la final, Cruyff li va donar alguna instrucció concreta?
A diferència d'alguns partits de lliga, en que no hi havia tants matisos, aquella final sí que en Johan, en Rexach i en Tonny Bruins el van plantejar més. En Bruins era meticulós i s'encarregava més de la part tàctica. I als punts diria que en Bruins va guanyar una mica la partida a en Johan perquè aquella final va ser més tàctica. Sobretot pel respecte que teníem pel rival.
El jugador contrari que més maldecaps els va crear va ser Lombardo?
Potser ens vam equivocar pel fet d'estar massa pendents d'ell. En aquell partit van canviar una mica el dibuix i practicament el vam acabar jugant amb un 4-4-2. Guillermo Amor no podia jugar, Witschge estava lesionat, i es va situar en Michel [Laudrup] una mica més al mig del camp, deixant Stòitxkov i Salinas més en punta. O sigui, que una mica sí que vam canviar nosaltres. Per això dic això dels punts . Això va condicionar la nostra manera de jugar. Ens vam adaptar perillosament [al rival]
Vostè és el comissionat dels actes de celebració de Wembley'92, amb la festa del proper 10 de ny com a acte central. Com està responent la gent?
Aquesta celebració va més enllà de que algú estigui mes o menys content de la seva situació personal amb el club. L'objectiu és fer una festa familiar, que transmeti el que vam viure. Tan de bo la gent vingui [a la festa d'homenatge]. El que explico a tothom és que cal moure els record d'una manera positiva. Mai s'ha fet res d'aquest tipus i estic molt content amb tothom; em sento més responsabilitzat i preocupat ara que abans d'aquella final [riu].
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El mur

Samuel Umtiti va refermar al Wanda Metropolitano el seu creixement exponencial com a central d’elit amb una exhibició d’anticipació, determinació en les pilotes dividides i intel·ligència tàctica

barcelona
 

L’Espai Barça Fundació es presenta en societat

barcelona
 

Una gran ocasió per tornar a recórrer al fons d’armari

barcelona
 
Retrobament Valverde-Olympiacòs (Champions)

Un lloc preferent a l’Olimp

BARCELONA
 

Diada del soci solidari en la copa

barcelona
 

60 milions d’euros de clàusula, un risc innecessari

barcelona
 

La banqueta respon

BARCELONA
 

El Tata conserva el rècord

barcelona
 

Ter Stegen, última fortalesa d’un gran sistema defensiu

barcelona