Dia 30 d’octubre del 2012. Anada de l’eliminatòria de setzens de final de copa, a Mendizorrotza, amb l’Alavés a segona divisió B i el Barça entrenat per Tito Vilanova. Un dels vint-i-dos jugadors que van saltar d’inici aquell dia al camp era Manu García, actual capità de l’Alavés i únic supervivent d’aquella plantilla. Com era previsible, els blaugrana no van tenir cap mena de problema per superar aquella eliminatòria (0-3 a l’anada i 3-1 en la tornada al Camp Nou) però allò no va enfosquir ni de bon tros una gran temporada dels alabesos, que a final de curs van poder celebrar l’ascens a segona divisió A, després de quatre temporades seguides en la categoria de plata i d’haver viscut greus problemes econòmics que van fer perillar fins i tot la continuïtat del club.

Poc es devia pensar aleshores Manu García que l’estiu del 2016 tornaria a viure un altre ascens, ara a primera divisió, on feia deu anys que l’Alavés no hi era, a més de ser una peça fonamental amb diversos gols en les últimes jornades, i encara menys que en la seva primera temporada en l’elit del futbol estatal acabaria lluitant per un títol contra el Barça. De fet, ell mateix ni ho amaga: “Era inimaginable. Ho pots somiar de petit, però saps que és molt difícil, gairebé impossible d’aconseguir. Jugar una final amb l’equip del qual soc des de petit... era impensable. Serà la segona final de la història per a l’Alavés i em sento afortunat de poder-la viure i de representar l’equip de la meva ciutat, però, sincerament, no em passava pel cap. Hem superat totes les expectatives.” No és estrany, tenint en compte que fa tres temporades l’Alavés va estar a punt de tornar a baixar a segona B i es va acabar salvant gràcies a “un altre partit dramàtic a Jaén en l’última jornada”, gràcies a un gol en l’últim instant, ja en el temps afegit.

Amb tot, aquesta és ja la cinquena temporada de Manu García a l’Alavés, on va arribar procedent del Logroñés. Abans havia passat pel Real Unión, on va ser partícip d’aquella gesta d’eliminar el Madrid de la copa i també va viure un ascens a segona A, i també havia jugat amb l’Eibar, a segona B, i a les categories inferiors i al filial de la Real Sociedad, encara que no va arribar a debutar amb el primer equip. Ara, altre cop a Vitòria, on va néixer fa 31 anys, tasta els èxits d’una etapa al club que no dubta a qualificar de “la culminació d’una trajectòria ascendent, d’una bona gestió i d’una afició que no ha abandonat el seu equip en els moments durs”. El seu debut a primera ja va ser per emmarcar, amb un gol al Calderón en el temps afegit que va permetre sumar un punt, i demà, en l’últim partit d’una temporada “en què ja s’ha fet història”, buscarà “assolir la glòria”. Manu García, però, té clar quin és el camí cap a l’èxit: “Em prenc la final amb molta naturalitat. La forma que tinc de viure els partits ara és la mateixa que a segona B. L’únic que canvia és tot el que ho envolta. Hi ha més càmeres, però en la final tampoc no crec que canviï res al que ja he fet durant tota la temporada.”