L’estadi de la final
Vicente Calderón
La casa del futbol d’emoció
La final entre el Barça i l’Alavés serà el darrer duel del Calderón, un dels camps mítics del futbol estatal
L’estadi va trigar set anys a estrenar-se i sis més a inaugurar-se per problemes burocràtics i econòmics
El futbol no existiria sense els jugadors ni els tècnics, ni sense la pilota, les porteries, els àrbitres..., però per damunt de tot, l’esport rei mai hauria obtingut aquest qualificatiu sense les aficions dels diferents clubs, aquells seguidors que cada quinze dies acudeixen religiosament als seus temples particulars, els estadis, construccions fetes de formigó que amb el pas del temps han entrat a formar part de la pròpia història dels clubs, amb una càrrega simbòlica tan gran com els colors o l’escut. I és per això que aquesta nit no només se celebrarà una final de la copa del Rei, sinó també es donarà l’últim adeu al Vicente Calderón, un dels estadis més mítics del futbol espanyol, i que després de 51 anys d’existència abaixarà el teló per sempre, deixant enrere un munt de records que els sempre fidels aficionats colchoneros mai oblidaran.
Per entendre la història del Vicente Calderón cal remuntar-se al desembre del 1955, moment en què Javier Barroso va accedir a la presidència de l’Atlético. Ja per aquelles dates, el Metropolitano havia quedat petit i obsolet, fet que va dur l’afició a somiar en la construcció d’un nou estadi, com feia poc havia fet el Real Madrid i com estava duent a terme el Barça. I és clar, Javier Barroso no només era exjugador i extècnic, sinó que també era arquitecte, cosa que el va animar a situar la construcció d’un nou estadi entre les seves prioritats. El camí, però, digne de l’Atlético, va ser tortuós, fins al punt que el nou Calderón no s’inauguraria oficialment fins al 1972. Seguint els desitjos de l’afició, i gràcies a les aportacions en forma d’accions dels socis de l’entitat, Barroso va adquirir, el 1958, uns terrenys al costat del riu Manzanares, i pocs mesos després va encetar les obres d’un projecte realitzat per ell mateix. El somni, però, es va esquinçar el 1961, quan les obres es van haver d’aturar a causa dels problemes econòmics que tenia l’entitat. I la situació es va mantenir fins al 1965, quan Vicente Calderón va arribar a la presidència i va reactivar els treballs, per permetre que l’Atlético de Madrid estrenés casa nova el 2 d’octubre del 1966, en un partit contra el València (1-1), tot i que aquella tarda només hi van poder assistir 20.000 espectadors. Això sí, tots asseguts, un fet insòlit llavors en el futbol espanyol. Semblava que el nou estadi, anomenat Manzanares, era qüestió de mesos, fins que l’alcalde de Madrid, Arias Navarro, va denegar les obres per construir la tribuna principal en considerar que l’Atlético s’havia apropiat d’uns terrenys del consistori a tocar de l’estadi i per on estava previst que passés l’M-30. Finalment, el club va haver d’enderrocar la tribuna que ja tenia a mitges i fer-ne una de nova, una feina de despatxos que va ajornar la inauguració oficial del nou estadi, ja anomenat Vicente Calderón, fins al 23 de maig del 1972. Com tantes i tantes fites de la història de l’Atlético, els colchoneros van haver de suar de valent.
51 anys d’història
L’Atlético es va adaptar d’allò més bé a la seva nova casa, ja que la primera dècada de vida del Calderón va ser la millor era de la història de l’entitat, en què un equip meravellós, pel qual van passar peces tan importants com Luis Aragonés, Gárate, Adelardo, Rubén Cano, Leivinha, Ayala o Reina, va guanyar tres lligues, una copa Intercontinental i dues copes, a banda de quedar-se a les portes d’alçar la copa d’Europa, en què va caure en el partit de repetició contra el totpoderós Bayern de Munic. En aquella època, doncs, el Calderón va viure tardes inesborrables, com la remuntada contra el Càller en els vuitens de la copa d’Europa 1970/71, amb un hat-trick de Luis Aragonés –després també cauria l’Ajax de Cruyff, en les semifinals, tot i que els ajacied remuntarien a Amsterdam–; la certificació de la 7a lliga de l’entitat en un duel contra el Deportivo (3-1); l’accés a la final de la copa d’Europa 73/74, en derrotar el Celtic 2-0 en la tornada de les semifinals i, sobretot, la victòria contra l’Independiente (2-0) en la tornada de la final de la copa Intercontinental del 1974, fet que va convertir l’Atlético en el millor equip del món.
Els alegres setanta van donar pas als tristos vuitanta, només amanits amb una copa del Rei i un subcampionat de lliga, una dècada que va acabar amb l’arribada al poder de Jesús Gil, un president molt peculiar que aconseguiria dur l’Atlético tant al cel com a l’infern. En primer lloc, l’alcalde de Marbella va recuperar la glòria a cop de talonari, fitxant futbolistes del nivell de Futre, Schuster, Donato, Caminero, Simeone o Kiko, jugadors que van guanyar dues copes del Rei i que serien l’embrió de l’Atlético del doblet (95/96), que celebraria la lliga en un històric duel contra l’Albacete (2-0). D’aquella època, el partit que més recorden a la ribera del Manzanares és la remuntada contra el Barça de Johan Cruyff, que va caure per 4-3 en un partit en què els blaugrana van començar guanyant 0-3 amb un hat-trick de Romário. En la dècada dels noranta, de fet, el Calderón va ser un camp maleït per al Barça, que hi va perdre en sis visites de lliga.
La gestió de Gil y Gil, però, va acabar sent desastrosa, i el va dur a ell i al seu fill a ser condemnats per estafa i, de retruc, l’Atlético va baixar a la segona divisió. Va ser el recordat any a l’infern, que finalment serien dos, una etapa fosca en què l’afició va demostrar la seva estima pel club, omplint cada quinze dies les graderies del Calderón. I després de set temporades de constant creixement, l’Atlético va retornar a l’elit amb la consecució de l’Europa League del 2010, amb Quique Sánchez Flores. Aquell títol, però, només seria l’inici d’uns anys gloriosos, amb el cholo Simeone com a líder, i amb el Calderón com a gran temple. Perquè va ser al seu màgic estadi on els colchoneros van certificar, contra el València (4-2), el pas a la final de l’Europa League del 2012, on van superar el Milan (4-1) i el Barça (1-0) en el seu camí cap a la final de Lisboa, i el mateix Barça (2-1) i el Bayern (1-0) abans de la final de San Siro. Perquè al Vicente Calderón va ser on l’Atlético va posar els fonaments de la lliga 2013/14, ja que en aquell campionat no va perdre cap partit a casa. I és que la història de l’Atlético no tindria sentit sense el Vicente Calderón, un estadi on, segons l’himne del club, hi van aquells a qui els agrada “el futbol d’emoció”. No els falta raó.
Notícies
Dimecres,24 abril 2024
