Doblet, amb sang freda

Sense poder inscriure nous jugadors fins al gener per la sanció de la FIFA, el Barça 15/16 va encetar el curs amb l’enorme ambició de repetir el sis de sis del 2009. “Ens acostumen a donar per favorits, i hem de valorar el que hem fet, perquè no és fàcil”, va recordar Luis Enrique després d’aixecar la supercopa d’Europa contra el Sevilla, un triomf sofert que va anar seguit de la primera trompada de l’era Luis Enrique, en la supercopa d’Espanya, en què el Barça va caure golejat a San Mamés per 4-0. “N’assumeixo tota la responsabilitat. Tornaria a fer el mateix onze”, va afirmar l’asturià llavors, fent referència a la que seria una de les crítiques que l’han perseguit durant tota la seva etapa al Camp Nou, la d’excedir-se a fer massa rotacions en determinats partits. L’altre punt de tensió, i que es va començar a evidenciar en l’inici d’aquest segon curs, va ser la de l’estil de joc de l’equip, en què es va posar en dubte si amb Luis Enrique s’estava perdent l’essència. El Barça, però, i malgrat alguns mals resultats inicials, va posar la directa a partir del novembre, en acumular 39 partits sense perdre –amb un 0-4 al Bernabéu inclòs–, una ratxa que va suposar guanyar el mundial de clubs, classificar-se per a la final de la copa, deixar la lliga molt encarrilada i arribar als quarts de la Champions. Tot es va tòrcer, però, durant l’abril més negre que es recorda, en què el Barça va perdre, i en el pitjor moment, quatre partits de cinc possibles, fet que el va deixar fora d’Europa i va fer que el Madrid li trepitgés els talons en la lliga. “Toca acceptar la derrota, fer autocrítica i mirar cap endavant”, va afirmar Luis Enrique. I l’equip ho va fer, ja que en tota una demostració de sang freda, el Barça va guanyar els sis últims partits del curs, per tornar a guanyar la lliga i la copa. “Després d’un any com el que hem viscut, amb dificultats però amb un gran resultat final, estem més que il·lusionats en espera de tornar a conquerir títols”, va manifestar Luis Enrique al juny, quan va decidir renovar per segona i última vegada el seu contracte.

L’hora dels adeus

Després d’un estiu amb els decebedors Arda Turan i Aleix Vidal com a únics fitxatges, el Barça 16/17 es va presentar amb un munt de novetats i sense la clàssica gira transoceànica que tantes crítiques havia generat, dos fets que, aparentment, asseguraven més competitivitat a l’equip, ja que Luis Enrique, que va arribar a afirmar que disposava de la millor plantilla que havia tingut mai, podria donar descans a diversos jugadors sense que el potencial se’n ressentís. A l’hora de la veritat, però, poques coses van sortir segons l’esperat. Dels fitxatges, només Samuel Umtiti va oferir el rendiment esperat, mentre que Luis Enrique, cada cop més agre en les seves aparicions públiques, va seguir amb la creu feta a Aleix Vidal, tot i les evidents carències que tenia l’equip al lateral dret. Com les dues temporades anteriors, el tram inicial va ser irregular, amb massa punxades inesperades que, una altra vegada, van posar el debat de les rotacions damunt la taula. A diferència dels altres cursos, però, els alts i baixos es van mantenir durant tota la campanya, fins a tocar fons al Parc dels Prínceps de París, amb un 4-0 incontestable. La resposta de Luis Enrique, però, va ser buscar una doble sacsejada, un cop d’efecte que capgirés la situació, el canvi de xip que dos anys abans va dur l’equip a guanyar el triplet. En primer lloc, l’asturià va anunciar la meditada decisió de deixar el Barça i, en segon terme, va plantejar un 3-4-3 que va propiciar la impressionant remuntada contra el PSG, però que al mateix temps va significar el principi del final, a Torí, en què un Barça un altre cop decebedor i massa tendre en defensa va tornar a encaixar una dura derrota. “Ni el posicionament ni la intensitat han estat els adequats. Així no es pot anar per Europa”, va etzibar l’asturià. El Barça, de fet, havia aterrat a Torí tot just després de perdre a Màlaga per 2-0; una derrota que, a la llarga, seria decisiva en la lluita per la lliga, ja que malgrat encadenar set victòries en el tram final, inclosa la memorable del Santiago Bernabéu, el Real Madrid no fallar més. I així va ser com un Barça capcot es va plantar ahir al Calderón, amb la voluntat d’endolcir amb la copa una temporada farcida de moments amargs, per tancar l’era Luis Enrique amb un títol més, el novè en els últims tres anys. Va ser la millor manera d’acomiadar un entrenador que, malgrat els errors que hagi pogut cometre, va tancar el seu periple a la banqueta blaugrana amb moltes més llums que ombres.