Pep Guardiola ho tenia molt clar: “Al club hi ha gent, en la seva mateixa especialitat, molt preparada, però per a mi, Pozanco té alguna cosa especial. Vaig jugar amb ell al Barça B i tenia una esquerra que era la vuitena meravella. Prodigiosa. La posava i em consta que encara la posa, on volia i on vol. Quan juga algun partidet amb el filial em diuen que continua sent el millor de l’equip. Jugava com els àngels. Sempre te la donava bé... Cruyff estava enamorat d’ell. I no m’estranya... Va passar, però, que Pozanco mai va ocupar la plaça que mereixia entre els escollits. El cor li va jugar una mala passada i va haver de deixar el futbol. El club, que es va portar bé, no el va oblidar. Al contrari. I ell, més tranquil, va poder matricular-se a INEF. Va estudiar molt, moltíssim, i va escoltar molt, moltíssim, les lliçons magistrals de Paco Seirul·lo. Per això, avui en dia, Pozanco és un dels seus deixebles més avantatjats”. Són algunes de les paraules que el de Santpedor dedicava en el llibre La meva gent, el meu futbol, a la figura de José Antonio Pozanco, l’altre home de confiança de Valverde, que es convertirà en nou preparador físic del Barça.

Nascut a Madrid fa 46 anys, Pozanco, conegut per tothom com Ros, va haver de penjar les botes de forma prematura, als 21 anys, però la seva carrera al Barça no es va acabar aleshores ja que anys més tard, treballaria també al club com a coordinador de la preparació física i metodologia de l’entrenament al futbol base (1996-2002) i després de passar per l’Elx, també va formar part del grup de preparadors físics del primer equip blaugrana, en l’última temporada de Frank Rijkaard a la banqueta del Camp Nou, en què es va guanyar l’agraïment i les lloances, entre d’altres, de Yaya Touré: “Li he demanat que em curés l’esquena i també m’ha ensenyat a jugar a futbol”, va arribar a assegurar el migcampista ivorià, afectat aleshores per una hèrnia discal. El curs següent, Pozanco marxava cap a Grècia, a l’Olympiacòs, iniciant així un camí al costat de Valverde, amb qui es va conèixer al Barça, i que encara continua.

Tant al conjunt hel·lè, en dues etapes, com al Vila-real, el València i les últimes quatre temporades a l’Athletic, ha inculcat les seves ensenyances, sempre amb pilota com bé va aprendre de Seirul·lo, que va ser l’havia tornar a posar en contacte amb el Txingurri. Sabent això sí, que “la preparació física és una cosa més dins del treball del grup, ni més ni menys important que d’altres”, apuntava el mateix Ros en una entrevista a la revista de l’Athletic fa uns anys. Aconseguir que els equips arribin molt bé físicament als finals de temporada, requisit indispensable perquè el Barça aspiri a tots els títols, també és un dels seus grans avals.