No eren damunt la catifa verda de l’antic estadi de Wembley. No va sonar el xiulet del senyor Aron Schmidhuber. Ni rastre tampoc de Gianluca Pagliuca damunt la tarima. Ningú va veure Vialli tapar-se la cara amb una tovallola conscient de l’inevitable destí. No hi era Johan. No almenys en persona, sí en essència. I, de cop i volta, retorn fins a vint-i-cinc anys enrere. Fotografia eterna. Un gol associat a una imatge i a una frase: “Toca Stòitxkov, para Bakero, pica Koeman...”. La mítica narració del mestre Joaquim Maria Puyal i la també ja mítica instantània de Jordi Cotrina van prendre vida ahir a l’Auditori 1899. Ronald, Hristo i José Mari van rememorar temps pretèrits i van traslladar a tots els assistents a l’acte a aquell 20 de maig del 1992. Pura nostàlgia.

Cap dels tres protagonistes d’aquell gol que va donar la primera copa d’Europa al FC Barcelona ara fa 25 anys contra aquella Sampdoria de Boskov van poder transmetre ahir amb rigorosa fidelitat la tensió i el nerviosisme d’aquell minut 111, però l’escena inevitablement et traslladava a Wembley. Passen els anys, aquells herois llueixen ara aquells quilets de més típics de l’edat, però Wembley serà etern. El 20 de maig ocuparà per sempre més un racó privilegiat en els cors dels barcelonistes. I és que “la primera sempre és la primera”. Paraules de l’autor del gol, ahir, en el tercer i últim dels col·loquis del Fòrum Samitier que han tingut lloc des de dimecres a l’Auditori 1899 i que han servit per commemorar el 25è aniversari de Wembley 92, amb alguns dels seus protagonistes. Ahir hi eren Koeman, Stòitxkov, Bakero, Eusebio, Amor, Rexach, Tony Bruins, Núñez, Ángel Vilda... i avui, torn de nou per a ells i per a molts altres noms il·lustres del dream team en l’homenatge que es farà al Camp Nou.

Sota el nom de Vivències de Wembley, alguns dels herois d’aquell Barça van recordar, en un ambient del tot distès, anècdotes d’aquella final i de la posterior celebració. Posi un Hristo a la seva vida. Amb el búlgar no hi ha guió. Tot rauxa. Primer no va tenir inconvenient a admetre que aquella falta no estava assajada i després va estar impagable quan va voler recordar en públic aquella escena del petó a la boca amb Koeman en el sopar de celebració: “Va ser fruit de l’amistat que hi havia en aquell vestidor. Va ser molt dolç. Només Ronald i jo sabem el que vam sentir en aquell moment”. Koeman, l’home, va sortir de l’embolic com bonament va poder i va voler destacar que “el millor d’aquell equip era que hi havia molts jugadors amb un caràcter fort i honest. Ens exigíem molt”, va dir.

“Era la final de la il·lusió. Sabíem que podíem fer-ho i ho vam fer. De nen somiava a guanyar algun dia una copa d’Europa i ara només puc donar les gràcies al club per escollir-me”, va dir Eusebio. L’actual tècnic de la Real va parlar de la determinació de Johan, en una línia similar a les paraules de Guillermo Amor: “Johan era un guanyador. Tenia valentia per afrontar les seves creences i ho transmetia. Feies el que deia, et convencia, i sortia bé. Va valer la pena esperar fins aquell minut 111.”