Que un futbolista exerceixi pressió per facilitar el seu fitxatge per un altre club és una estratègia que s’ha repetit continuament, i encara més a mesura que els grans clubs han blindat les seves principals estrelles posant-los clàusules de rescissió inabastables, però que també són conseqüència dels contractes multimilionaris dels jugadors.

Quan no hi ha acord entre clubs entra en acció la capacitat que tingui el jugador per fer valer la seva voluntat de canviar d’aires, ja sigui de manera més discreta o bé exposant-la en diverses accions visibles. Sovint també és un factor important per desencallar la situació el sacrifici econòmic que estigui disposat a fer per facilitar el traspàs.

En clau blaugrana, els de Javier Mascherano i Cesc Fàbregas són dos dels casos més recents de futbolistes que han hagut de mantenir un frec a frec intens amb els seus clubs d’origen per poder vestir la samarreta del Barça. I en tots dos casos el desig de fer-ho també els va costar diners. “Reduir-me el salari va ser la millor decisió que he pres en la meva vida perquè això em va permetre venir al Barça”, va manifestar Masche el juliol del 2012. Dos anys abans (2010), s’havia reduït part de la seva fitxa per poder facilitar el traspàs del Liverpool per 24 milions d’euros. Abans de tancar-se l’operació, però, l’argentí ja havia realitzat diversos gestos per exposar que el seu pensament ja estava posat al conjunt blaugrana. De fet, aquella temporada 2010/11 va quedar fora de la convocatòria del Liverpool per a la primera jornada de la Premier League i el tècnic, Roy Hodgson, ho va justificar dient que el jugador “no tenia la ment posada en el partit”. Uns dies abans, tampoc hi havia el duel de l’Europa League contra el Trabzonsport, per la qual cosa li permetia jugar encara competicions europees amb un altre club. I és que a aquelles alçades el Liverpool ja tenia coll avall que Masche acabaria marxant al Barça, cosa que es fa fer oficial el 27 d’agost del 2010.

Pel que fa a Cesc Fàbregas, el seu fitxatge, l’agost del 2011, va ser un serial encara més llarg. De fet, l’estiu anterior ja havia mogut fitxa a l’hora d’expressar públicament que volia tornar al Barça. Especialment comentades van ser unes declaracions realitzades en un acte publicitari a Port Aventura en les quals deixava clar que anar al Barça era el somni que volia complir. Però ni la pressió del jugador ni la del Barça van ser suficients perquè Ársene Wenger li obrís la porta de l’Arsenal. Per això caldria esperar un any. La política de gestos per impulsar el seu fitxatge pel Barça es va visualitzar ja a l’inici de la pretemporada en no viatjar amb l’expedició gunner en una gira asiàtica; segons el club anglès, per unes molèsties físiques. A aquelles alçades de la pel·lícula, però, Wenger ja tenia clar que no podria retenir més el desig del migcampista arenyenc, que es va fer realitat el 15 d’agost del 2011 amb l’anunci oficial del traspàs. Finalment, el cost de l’operació per al Barça va ser de 40 milions d’euros –34 de fixos més sis en variables–, mentre que el futbolista va haver de fer un sacrifici econòmic. De fet, la voluntat del jugador sorgit del planter de tornar a vestir de blaugrana el va portar a afegir cinc milions de la seva butxaca a l’operació per tal de tancar-la definitivament i no prorrogar més el serial.