Lra contundència dels esdeveniments i la magnitud de les quantitats econòmiques no haurien de ser un impediment per adonar-se que l’equació que té plantejada el Barça és molt simple: s’havia de millorar l’equip de la temporada passada quan encara es comptava amb Neymar i s’ha de millorar igualment ara que Neymar se’n va a París. La diferència és sensible, perquè Neymar no és un jugador qualsevol. Pot ser moltes coses i tenir un entorn sorollós i emprenyador i haver-se comportat deslleialment amb el Barça, però és un futbolista extraordinari. I si parlem en termes futbolístics, el Barça perd un actiu molt important. Ell sabrà si enrolant-se al PSG serà capaç de satisfer les expectatives que el seu nou club i els ulls del món tenen posades en ell com el jugador més car de la història del futbol. El repte és majúscul i Neymar no deixa de ser valent des d’aquest punt de vista. De què està fet realment com a futbolista ho veurem en un club que no ja no serà el Barça.

Perquè és en les situacions compromeses quan es veu la veritable talla de les persones. O dels clubs. I la directiva del Barça haurà d’estar a l’altura en una situació compromesa. Perquè plantejar-se millorar l’equip és relativament senzill, i fer-ho requereix un lideratge i una grandesa que s’hauran de demostrar. I més ara, que el club disposa de diners a la caixa per afrontar operacions de qualsevol mida en el mercat futbolístic. En tot aquest afer de Neymar la directiva de Bartomeu ha optat per deixar el relat dels esdeveniments en mans dels moviments i els silencis de Neymar i el seu pare. Però ha arribat l’hora que obri la boca, encara que només sigui per anunciar com tanca aquest afer i com queda l’equip que tindrà a disposició Ernesto Valverde. D’un club com el Barça només se n’ha d’esperar una reacció de grandesa.

Reaccionar amb grandesa tenint Messi a l’equip permet, almenys, no tenir atacs de pànic com aquell que va tenir Joan Gaspart amb la fuga de Figo. Llavors es va reaccionar de la pitjor manera. Va ser l’expressió eloqüent d’un club empetitit.

Ara la situació no és la mateixa, però el compromís és majúscul. És, segurament, l’examen d’idoneïtat de Bartomeu i la seva directiva. Cruyff ho va dir molt clar: “Els diners han de ser al camp, no al banc.” Però envoltar Messi del millor equip possible sense Neymar i després de la mala planificació de la temporada passada no és fàcil. Però és un deure. I, a més, se’ls jutjarà per com han sigut capaços de seguir la recepta que va deixar Guardiola: fer que Messi se senti a gust perquè sigui feliç.

Ara la planificació que es va fer un cop vista la temporada ja no val, si més no en les peces. Serveix la idea del que s’ha de fer a partir de la voluntat de voler jugar d’una manera determinada a futbol. Però s’ha d’encertar en els futbolistes que es necessiten. En qualsevol cas, només hi ha una manera de no equivocar-se d’entrada: mirar Messi i preguntar a Valverde. L’argentí sí que està compromès amb el Barça i els responsables del club li han de correspondre. Més que buscar un relleu de Neymar, cal acompanyar Messi dels jugadors que més li convinguin. Res més oportú que preguntar a Valverde sobre què necessita l’equip per reforçar-se i ser millor que el de la temporada passada. Al capdavall, no es tracta de respondre amb grandiloqüència al terratrèmol causat per Neymar, sinó amb encert, proporció, sentit comú i idea futbolística. Un examen de veritat.