La història
La vida de Paulinho
La gran espina de l’incombustible
Paulinho ha triomfat al futbol brasiler, al xinès i amb la selecció, però ha acumulat dos fracassos en els seus intents de triomfar en el vell continent
L’experiència vital marca el tarannà de les persones, les modela, i això s’aprecia a la perfecció en Paulinho, un jugador que va patir de valent per arribar a l’elit del futbol, en què precisament destaca pel desgast físic, el sacrifici i l’esforç. Perquè el brasiler no va tenir una infància fàcil. Es va criar en un barri molt humil de la perifèria de São Paulo i sense la figura paterna, ja que el seu pare biològic va marxar de casa quan la seva mare, l’Erica, estava embarassada. Després d’uns anys jugant a futbol sala, Paulinho es va passar als camps grans quan en tenia 14, amb el somni compartit per molts nens brasilers de triomfar en l’esport rei. Es va apuntar a l’escola de futbol del Pão de Açúcar (actualment l’Audax), tot i que per entrenar-se havia de creuar la ciutat de punta a punta i estar-se tot el dia fora de casa. Malgrat no cridar gaire l’atenció, les circumstàncies de la vida li van posar damunt la taula una bogeria, marxar a jugar al desaparegut FC Vilnius, a Lituània, després que el club arribés a un acord amb el Pão per incorporar diversos jugadors joves. I Paulinho no ho va dubtar, va fer les maletes i amb 17 anys se’n va anar a Europa, sense saber gaire bé què s’hi trobaria. La resposta va ser un idioma complex, quatre mesos sense poder jugar –la federació va prohibir que els brasilers acabats d’arribar debutessin fins que no complissin els 18 anys– i un futbol esquitxat pel racisme, en què els jugadors negres eren rebuts en alguns camps amb monedes i crits imitant micos. Finalment, Algimantas Breikstas, el seu descobridor, li va recomanar marxar a Polònia, al Lodz, on coneixia els seus dirigents. L’experiència, però, no va ser bona, ja que el seu nou tècnic el va fer jugar poc i, quan l’escollia era per ocupar el lateral dret. I tot se’n va anar en orris l’estiu següent, en què el club va comunicar a tots els seus jugadors extracomunitaris que a causa de la crisi econòmica no els podrien pagar les fitxes. No quedava més remei que tornar al Brasil.
Toca el cel
Sense equip, diners, ni renom, Paulinho, la seva dona i la seva filla acabada de néixer van tornar al Brasil i se’n van anar a viure a casa de la mare del jugador. Tocava tornar a començar, així que Paulinho, amb 20 anys, es va reincorporar al Pão de Açúcar, que llavors es trobava a la quarta divisió. Ell no s’ho imaginava, però acabava d’iniciar el seu camí cap al cim. El seu rendiment va ser immediat, i després d’un any al Bragantina, de la segona divisió, va fitxar pel Corinthians, per petició expressa de Manu Menezes. I al Timão va esclatar definitivament, ja que va ser el motor d’un equipàs que va guanyar la copa Libertadores i el mundial de clubs, fins al punt que la samarreta de Paulinho va ser el 2012 la segona més venuda del Brasil, només superada per la de Neymar. Va ser llavors quan en un partit contra el Náutico, el migcampista va rebre la visita inesperada del seu pare biològic, una imatge que va fer la volta al Brasil. I la seva fama encara va anar més enllà el 2013, en què va ser nomenat tercer millor jugador de la copa Confederacions que el Brasil va guanyar a Espanya. Havia arribat el moment de tornar al Vell Continent.
Fracàs en la Premier
20 milions d’euros. Aquesta va ser la xifra que el Tottenham va pagar per aconseguir els serveis d’un cotitzadíssim Paulinho, considerat a Anglaterra el Lampard brasiler. La realitat, però, va ser ben diferent, ja que malgrat jugar amb assiduïtat durant la seva primera temporada, el seu rendiment mai va ser l’esperat, fins al punt que va ser designat per l’afició spur com el pitjor jugador de la història del club. Finalment, els seus representants li van plantejar l’opció de marxar a la Xina, on li asseguraven notorietat, lideratge i diners, molts diners, i Paulinho no s’ho va pensar i va tornar a fer les maletes. I tot va anar sobre rodes, perquè al Guangzhou Evergrande, i a les ordres de Felipe Scolari, l’entrenador que més bon rendiment li ha tret mai, el brasiler va recuperar el somriure i es va convertir en la figura indiscutible d’un equip que va guanyar la Champions d’Àsia. Als 29 anys, semblava que el futur de Paulinho seria jugar un parell o tres de cursos més a la Xina abans de retornar al futbol brasiler. I quan menys s’ho esperava, ha aparegut el Barça amb una nova oportunitat per triomfar a Europa. Qui sap si a la tercera serà la bona. Per falta d’esforç i de sacrifici no serà.
Notícies
Dimecres,24 abril 2024
