El Barça necessitava una estrena convincent per començar a espolsar-se els dubtes generats pel desastrós partit al Santiago Bernabéu en la supercopa. Ho va aconseguir després de superar el Betis 2-0, amb doblet d’assistències de Deulofeu, en un partit marcat pel minut de silenci previ en homenatge a les víctimes de l’atemptat terrorista de dijous a la Rambla i a Cambrils i pel crit valent del Camp Nou, que va esbombar als quatre vents que no té por. Encara que ahir fossin pocs –l’entrada va ser fluixa–, se’ls va sentir amb ganes.

Des de l’estiu, l’equip blaugrana viu immers en un baix estat anímic provocat per la fugida de Neymar i la lentitud en l’arribada dels fitxatges que han de fer enlairar el nivell, ara mateix per sota del que Messi reclama i el nou projecte de Valverde mereix. Mentre aquests no hi siguin, però, el nou tècnic del Barça va sacsejant el dibuix buscant fórmules per dotar l’equip d’un tret d’identitari propi. Després de la desfeta a Madrid amb el 3-5-2, i tenint en compte les baixes d’Iniesta i Luis Suárez, Valverde va proposar un 4-2-3-1 amb Messi com a home més avançat, encara que tenia llibertat per moure’s per tot arreu recuperant la figura del fals 9. A la defensa, Semedo va ocupar el carril dret i va oferir bones prestacions, i a l’eix aquest cop va ser Mascherano qui va acompanyar Umtiti, tenint en compte que Piqué s’havia recuperat a última hora. Al mig, un doble pivot molt mòbil, amb Busquets i Rakitic, i al davant una línia de tres amb Deulofeu per la dreta, Sergi Roberto de mitjapunta i Paco Alcácer a l’esquerra.

Un sistema que va permetre al Barça tenir el control absolut durant tota la primera part. Busquets, més acompanyat que al Bernabéu, es va fer un fart de recuperar pilotes i va tenir en Rakitic un bon complement en les tasques defensives i de creació. A la línia de tres mitjapuntes, generosos Deulofeu i Alcácer en tasques defensives, i clau Sergi Roberto en la pressió avançada, que ahir sí que va funcionar molt millor que contra el Real Madrid. El Barça va ser pacient, tocant i tocant a la recerca de l’aparició dels espais, minimitzant al màxim els riscos per no trobar-se amb contraatacs traïdorencs com els de Cristiano Ronaldo i Asensio fa una setmana al Camp Nou. D’ocasions, les més clares de Messi: una rosca que va marxar per ben poc després d’una bona jugada col·lectiva en què l’equip no va deixar de passar-se-la i dos llançaments de falta. Un va sortir massa alt i l’altre es va estavellar al pal. Costava traduir el domini en el gol tranquil·litzador, però aquest va arribar en una recuperació de Busquets, que va deixar la pilota a Messi perquè la conduís, la cedís a la dreta cap a Deulofeu i la centrada d’aquest toqués en Tosca i es fes un gol en pròpia porteria. Just després, el Betis hauria pogut empatar, però entre que Sergio León va estar molt lent i Mascherano molt ràpid la cosa no va anar a majors. I com són les coses, que en la jugada següent Deulofeu va pispar la cartera al seu lateral per veure molt bé l’entrada des de la segona línia de Sergi Roberto per deixar-li el gol mastegat. El reusenc no marcava des de l’històric gol contra el PSG.

El guió en aquest segon temps no va canviar gens ni mica. Valverde vol intensitat al seu equip, la millor manera de no patir ensurts en defensa. De nou, Messi va comandar el joc, ben recolzat per Sergi Roberto, ahir omnipresent. L’argentí va estavellar dues pilotes més al pal i va tenir el gol en una nova falta i una rematada de cap, però se li va resistir en la seva estrena en la lliga. Del Betis, cap notícia, més enllà d’un xut sense història de Nahuel després d’una pèrdua de Roberto en la construcció i d’un altre que va marxar desviat.

De tan plàcid com era el partit, amb el Barça dominant-lo a plaer i amb el Betis conformant-se, Valverde va moure la banqueta i esgotar els tres canvis: va fer entrar Aleix Vidal per un reivindicat Deulofeu, Denis Suárez per Paco Alcácer, desaparegut ahir en la faceta ofensiva, i Digne per Jordi Alba. Els minuts es van anar esvaint i només un eslàlom genial de Messi va sacsejar un Camp Nou que ja feia minuts que no esperava res més del partit.