Europa contra la dinastia
El Real Madrid centra les mirades en el retorn de la Champions League després d’haver-se convertit en el primer club que ha revalidat el títol des del canvi de format, el 1993
Amb les arribades de Neymar i Kylian Mbappé, el club parisenc ha fet un pas més en el seu somni obsessiu
No hi ha dinasties en l’Europa moderna, però el Real Madrid ja ha posat un peu en el desconegut. Pioner a atipar-se de glòria, el club de Chamartín va aconseguir a Cardiff traspassar una frontera que semblava impertorbable, i ja no es podrà dir allò que des de la gestació de la Champions League l’any 1993, ningú no ha aconseguit conservar el títol.
Ho ha aconseguit el Madrid, i a més amb una manera molt seva, quan semblava que no tenia les millors garanties competitives el gener del 2015, entregant l’equip a una vella glòria com Zinedine Zidane com a mesura més populista que entenimentada i ressorgint de les seves cendres per evidenciar el seu idil·li amb una competició que ja va monopolitzar en els seus primers anys de vida, amb Miguel Muñoz a la banqueta i Alfredo di Stéfano com a símbol de posteritat.
Ara, a més, el Madrid ha canviat en un any i mig l’angoixa i el descontrol per la calma i la previsió, per la sensació que pot fondre dues generacions d’èxit, esgotant els darrers dies de futbol de Sergio Ramos, Luka Modric o Cristiano Ronaldo amb l’enlairament d’una nova fornada fresca i avantguardista, liderada per Isco i Marco Asensio, però molt ben secundada pels Kovacic, Marcos Llorente o Theo Hernández. Una equació equilibrada per la ja famosa mà esquerra de Zidane, que s’ha anat sentint entrenador amb els dies, ja còmode dins del vestit, encara amb perxa de futbolista i que, respectat per la seva classe infinita en el seu passat sobre un terreny de joc, continua ballant sobre la premissa que per a ell no hi ha titulars ni suplents.
És la cantarella que l’ha dut a ser doble campió d’Europa en només un any i mig dirigint, i la mateixa que, tot i un inici de lliga dubitatiu, amenaça el continent amb un regnat de llarga durada, encara que enclavat en un grup incòmode amb el Borussia Dortmund i el Tottenham, després d’haver esclafat amb autoritat a Gal·les un Juventus ferm i atractiu, però que continua barallat amb les finals i que haurà de provar la solidesa del seu projecte una vegada més. I enguany la història comença amb pujada, al Camp Nou, i després d’un estiu en què ha hagut d’acomiadar-se d’un Dani Alves que mai va adaptar-se a la vida organitzada de la sòbria Torí i sobretot del seu pilar mestre en defensa, Leonardo Bonucci. Però sempre previsora, la Vecchia Signora ja disposava d’un relleu interessant en el prometedor Daniele Rugani i ha incorporat a última hora un internacional alemany, Benedikt Howedest, per intentar restablir un camí que “parteix des de Cardiff”, com ha reconegut Massimiliano Allegri, i que s’atura per primer cop a Barcelona, on el Barça també tindrà l’oportunitat de reconciliar-se amb el seu passat més recent, fent front al seu darrer botxí i posant fil a l’agulla del projecte d’Ernesto Valverde, que en les seves primeres puntades a la banqueta ja ha demostrat que vol donar un gir més tàcticament a la història, acceptant que Messi juga per dins i amb el repte de reequilibrar l’equip al seu voltant i havent de pal·liar la pèrdua d’un Neymar que és la nova joguina del PSG, màxima expressió de modernitat, club postís, fundat el 1970 i que impulsat a palades de diners intentarà cosir la ferida que li va propinar el Barça fa no gaire, amb un 6-1 que ha picat l’orgull del faraònic Nasser al-Khelaïfi. “Si el PSG vol guanyar la Champions, necessita un dels cinc millors jugadors del planeta”, va proclamar fa poc Unai Emery. I el club, quasi sense parpellejar, li ha portat un potencial pilota d’or com és Neymar, trencant totes les lleis de la gravetat del mercat (222 milions d’euros), i la promesa més sòlida del panorama mundial, un Kylian Mbappé sorgit dels carrers de la banlieue parisenca i que ara torna a la capital francesa després d’haver-la descosit a Mònaco en una primera temporada desorbitant per a un noi de 18 anys.
El PSG ha posat tots els condiments per entrar en el selecte club de campions d’Europa en el que mai es pot descartar un Bayern que afronta un any difícil, en què sembla que pot haver trobat un relleu de bona garantia en Josuah Kimmich per al seu capità, Philipp Lahm, retirat per sorpresa i encara en plena vigència, però que també està tenint dificultats per fer oblidar Xabi Alonso en el sempre difícil rol de mig centre.
Torna el glamur anglès
Són anys d’excessos a les illes, amb una Premier League que desbarra a discreció, però paradoxalment els dos grans bastions del futbol anglès a Europa han viscut a l’ombra el bon moment del campionat: el Manchester United, orfe de lideratge després de l’adeu de Sir Alex Ferguson, divagant tant amb David Moyes com amb Louis van Gaal, i el Liverpool, instal·lat en una dinàmica força decadent. Però ara els dos grans dominadors del campionat britànic recuperen galons entre els millors: el United, després d’un any de dolça penitència en la Europa League, en què José Mourinho es va retrobar amb la competició que el va fer saltar a la fama quan dirigia el Porto, i el Liverpool, impulsat pel rock and roll de Jürgen Klopp, tan apassionat com desequilibrat, amant de l’intercanvi de cops, de la verticalitat amb Sadio Mané i Mohamed Salah, però alhora fràgil defensivament i que acaba d’encaixar un dur correctiu contra un Manchester City que intentarà l’assalt a Europa en el segon any de Pep Guardiola i reinventant especialment en la parcel·la defensiva, on el tècnic català ha invertit tots els seus esforços per guanyar volada per fora amb l’arribada de fins a tres laterals: Danilo, Mendy i Walker.
Els dos gegants els acompanyarà el campió, un Chelsea que té en Antonio Conte el seu millor actiu. L’italià, un volcà a la banqueta, va tocar la tecla quan va instaurar un sistema de tres centrals a l’oest de Londres, similar al que havia transcendit dirigint la Juve o la selecció italiana, i va convertir el Chelsea en un equip granític, assentat des del darrere, amb el talent de Hazard i la lluita infatigable de Diego Costa com a factors diferencials. L’estat de rebel·lia de l’hispanobrasiler, entestat a fitxar per l’Atlético, però, serà el gran contratemps que haurà de combatre Conte en el seu any de consagració.
L’Azerbaidjan en el mapa
La UEFA continua donant ales a històries vingudes de repúbliques de l’est d’Europa, i enguany el Qarabag serà el primer equip àzeri que disputarà la fase de grups de la Champions. Originari d’Agdam, ciutat fantasma des del 1993, quan el club es va desplaçar a la capital, Bakú, el Qarabag ha deixat a la cuneta el Copenhaguen amb un futbol força alegre, amb el talent del jove Madatov i la potència de l’haitià Guerrier i el sud-africà Dino Ndlovu per posar la nota exòtica a la Champions 2017/18.
Notícies
Divendres,19 abril 2024