Barça

Obituari

Un senyor de l’Hospitalet

Hi ha referències de la nostra cultura, llegades pels coetanis, que mai no hauríem d’abandonar, ni deixar oblidades al calaix de la desmemòria. Una d’aquestes referències, saber, entendre i valorar què era un senyor de Barcelona, la seva importància en el nostre imaginari col·lectiu de país. I lamentem escriure-ho ara en passat. Jacint Borràs era tot un senyor de l’Hospitalet i un gran home. Aquells que ens enorgullim de la seva amistat, d’haver après tantes i tantes coses amb ell, no l’oblidarem mai. I aquesta és la millor victòria d’una bellíssima persona, perdurar a l’ànima dels que van tenir la sort de conèixer-lo, d’estimar-lo, de sentir-lo com a referència. Si haguéssim de reduir en Jacint a un únic concepte per tal de presentar-lo als que no van gaudir la sort de trobar-se’l, ho faríem ben fàcil: apassionat. De la vida. Des del seny i mai des de la rauxa. I de passions perennes, entregades, generoses, en un munt de fronts: la família, l’Hospitalet, el país, el partit, el Barça, els amics, el País Basc i tantes altres mostres d’amor incondicional, de vehemència existencial perfecta, rodona.

Vam intimar fa anys a partir d’una xerrada sobre la història del Barça al Poblenou. No se’n perdia ni una, sempre hi era. Quina vitalitat, quina il·lusió per l’existència, la seva. Entre l’audiència destacava el seu barret i aquella elegància pròpia de qui sap estar al nivell que d’un s’espera. Li vam picar l’ullet amb el passatge que parlava de les primeres senyeres a l’estadi, només tres setmanes després de la mort del dictador. Com sempre, se la va jugar per les seves creences, allà onejaven gràcies a la seva valentia i convicció. Havia rebut l’encàrrec de la directiva d’en Montal i, ves a saber com, va confeccionar, home del tèxtil, un munt de senyeres brodant el vermell amb el groc a força d’il·lusió i creença. Van aparèixer de sobte a la graderia de l’estadi per recordar que, malgrat totes les traves, el país encara bategava i anhelava recuperar el terreny arrabassat, tossut en la resiliència. Ell se n’havia fet un tip, de resistir, allà on altres ja havien claudicat. En Jacint era de pedra picada en totes i cadascuna de les seves vocacions. Dos cops president del Barça Atlètic –mai ens referíem al filial com a B–, fundador de Convergència, viatger empedreït per guanyar-se les garrofes a fi de procurar des de ben jove per la família... Va viure enamorat, el senyor Borràs, quina sort. Enamorat de tot allò que estimava. Articulant-ho tot amb aquella veu i tarannà tan característics, d’un motlle especial, únic. Seguiríem escrivint en superlatiu fins a emplenar fulls i fulls d’algú que s’ho mereix i s’ho ha guanyat, res a veure amb l’exageració humanista pròpia dels obituaris. Fins i tot sabia portar amb elegància clatellades i disgustos rebuts de personatges que no mereixen responsabilitats públiques en no mostrar el grau de bonhomia imprescindible quan s’està al servei de les bones causes.

Ens podríem estendre en la recreació de la seva semblança, aportar un munt de detalls que ratifiquen allò exposat. Res humà li era aliè, tant que estava a l’última de tot, també d’aquest diari i de la seva gent. Et comentava l’últim article de l’Àlex, del Xavi, del Ferran... En positiu, sempre en positiu. I si sentia curiositat per conèixer algú que intuïa de la mateixa corda de valors, allà te’l trobaves aviat, compartint estovalles i xerrada basada en un net humanisme. Una de les sorts d’existir rau en la possibilitat de trobar Jacints amb qui enriquir l’ànima i fer camí amb ells, orelles ben obertes, lliçons magistrals, constatació de vida espremuda a fons. Era feliç i ho compartia amb nosaltres. Per això la providència va dictar l’adéu en una Diada, ben a prop de l’objectiu pel qual tant havia lluitat quan érem castell en runes. Gràcies, moltes gràcies, Jacint, mestre i senyor de l’Hospitalet. Aprendrem del teu exemple, et recordarem i vetllarem també pel Barça tal com el vas entendre, de manera perfecta, despresa, quasi idealitzada. I amb aquell sentit de l’humor teu, des de la complicitat afectuosa, posarem el vós al davant cada cop que ens atrapi la melangia i desitgem fer-la petar amb tu. No t’imagines com trobaré a faltar els teus comentaris als meus articles, estimat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)