Barça

Sporting CP

Revolució dels Clavells

Després de l’intent fallit de cop d’estat del març del 1974, la dictadura portuguesa va viure el seu darrer bany de masses a l’estadi de l’Sporting durant un derbi lisboeta, poc abans de la Revolució dels Clavells

Els jugadors van conèixer la revolta a l’Alemanya Oriental, on jugaven la semifinal de la recopa i des d’on van viure un retorn kafkià

El futbol ja havia estatinstrumentalitzat per Salazar, que havia utilitzat les victòries europees del Benfica

El 25 d’abril del 1974, la Revolució dels Clavells, liderada per un grup de militars demòcrates, va posar fi a més de quaranta anys de dictadura feixista a Portugal i va foragitar del poder Marcello Caetano, el successor de Salazar. No era la primera vegada que els soldats, cansats de les guerres colonials que els imposava el règim, intentaven aconseguir el poder per tal de democratitzar el país. Ho havien provat el 16 de març del mateix 1974 a la coneguda com a Intentona das Caldas, un cop d’estat que va resultat fallit, però que, en certa manera, es va convertir en un dels catalitzadors de l’èxit del 25 d’abril.

Aquell intent va posar en alerta el règim, que tot i confiar que la fallida de l’operació va fer desistir els militars demòcrates de provar una nova revolta a curt termini, va cercar la manera de visualitzar el suport popular al règim.

L’ocasió ideal per escenificar aquest suport li va arribar a Marcello Caetano pocs dies després de l’aixecament de Caldas gràcies al partit que havia d’enfrontar els dos principals clubs lisboetes, l’Sporting i el Benfica, immersos en la lluita pel títol de lliga. El futbol ja havia estat anteriorment instrumentalitzat pel règim de Salazar, que havia utilitzat les victòries europees del Benfica per trencar el seu aïllament internacional i defensar la idea del Portugal imperial.

Malgrat l’associació que sovint s’ha fet del Benfica amb el règim, el cert és que, segurament, el club més proper al poder durant l’Estado Novo va ser l’Sporting Clube de Portugal, una entitat d’origen aristòcrata que congregava els seus suports, a diferència del seu rival ciutadà, entre els sectors més acomodats del país. No en va, l’Sporting havia estat creat el 1906 per José Alvalade, fill d’una de les famílies més distingides de Lisboa, que havia definit l’entitat com “una associació formada per individus de bona societat i de conducta irreprensible”. En resum, un club per a l’aristocràcia i l’alta burgesia.

Aquest elitisme va provocar que l’Sporting, impregnat durant la dictadura per la ideologia nacionalista i imperialista que caracteritzava l’Estado Novo, fos l’entitat esportiva amb uns vincles més estrets amb el salazarisme. Potser per això, i pel paper que el futbol, en tant que element alienador, havia jugat durant la dictadura, Marcello Caetano va elegir el derbi que havia d’enfrontar l’Sporting i el Benfica el 31 de març del 1974, tot just dues setmanes després del cop d’estat fallit, com a escenari per reafirmar el seu poder davant les masses.

El president Caetano va aparèixer a la llotja de l’estadi José Alvalade franquejat pels màxims mandataris dels clubs lisboetes i va ser ovacionat pel públic assistent al partit. L’aclamació que els espectadors van dedicar al successor de Salazar va ser la darrera gran victòria del règim abans de la seva caiguda, el 25 d’abril. Aquella mostra de fervor popular pel dictador poc després de la revolta de Caldas va desconcertar l’oposició democràtica i el Moviment de les Forces Armades que posteriorment va liderar la Revolució dels Clavells.

De fet, l’oficial Otelo Saraiva de Carvalho, el principal estratega de la revolta del 25 d’abril, va viure amb decepció aquella darrera gran mostra d’adhesió popular al règim. “Mentre nosaltres treballem convençuts que tindrem un intens suport popular que enderrocarà el govern, va i Caetano s’emporta una ovació així”, va afirmar preocupat després d’un partit que, per cert, també va acabar amb decepció per als afeccionats locals fruit de la victòria benfiquista (3-5).

Tot i la derrota, l’Sporting va conservar el lideratge en el campionat i es va disposar a afrontar la semifinal de la recopa que l’oposava al FC Magdeburg de la República Democràtica Alemanya (RDA), el darrer obstacle sportinguista abans de poder aspirar a repetir un títol continental que els lisboetes ja havien conquerit el 1964 davant l’MTK de Budapest, el club d’un país també comunista.

L’anada d’aquella controvertida semifinal es va disputar al José Alvalade el 10 d’abril i va acabar amb el resultat d’empat a un gol, un marcador que deixava l’eliminatòria pendent del partit de tornada, que s’havia de disputar a Magdeburg dues setmanes després. El 24 d’abril del 1974, la vigília de la Revolució dels Clavells, l’Sporting va caure a Alemanya 2-1 i va dir adeu al somni de repetir triomf en la recopa d’Europa. El xiulet final va sonar poques hores abans que la Rádio Renascença anunciés, amb els acords de la cançó Grândola, Vila Morena, que la revolució estava en marxa. De fet, la comitiva de l’Sporting es va assabentar de la revolta en creuar el pas fronterer entre el Berlín oriental i l’occidental quan les autoritats de l’Alemanya federal els van advertir que havia esclatat una revolució a Lisboa que s’estenia arreu del país. Els integrants de la plantilla sportinguista van volar des de Berlín fins a Frankfurt, on, la matinada del 25 d’abril, tenien previst agafar l’avió de tornada cap a Lisboa. La situació que es vivia a la capital portuguesa, però, havia provocat que es cancel·lessin tots els vols que la tenien com a destinació, fet que va obligar la plantilla de l’Sporting a buscar una solució alternativa que va ser volar fins a Madrid i agafar posteriorment un autocar per arribar a Lisboa.

Si bé la primera part del pla va funcionar i els jugadors van poder atènyer la capital espanyola i pujar a l’autocar que els havia de dur fins a Portugal, un cop a Badajoz l’expedició es va trobar amb la frontera portuguesa tancada. La comitiva de l’Sporting va haver d’esperar prop de quaranta hores en territori espanyol i alguns dels seus integrants van haver de dormir a l’autocar, ja que les places hoteleres de la ciutat extremenya estaven totes plenes de persones que també esperaven per poder entrar al Portugal lliure que acabava d’enderrocar la dictadura.

Aquesta situació kafkiana va arribar a la seva fi quan João Rocha, el president de l’Sporting, el mateix que havia acompanyat Marcello Caetano a la llotja de l’estadi Alvalade durant el seu darrer bany de masses, es va poder posar en contacte, segons sembla, amb el general António de Spínola, el màxim dirigent del Moviment de les Forces Armades i va convertir en nou president del país després del triomf de la revolució, i va rebre la seva autorització per tal que l’autocar del club pogués creuar la frontera i arribar finalment a Lisboa, el matí del 26 d’abril.

La comitiva es va trobar un Portugal completament diferent al que havia deixat tot just uns dies abans. La població havia pres el carrer i regalava clavells als militars que l’havien alliberat del jou feixista, al temps que els presos polítics començaven a sortir de les presons i els exiliats s’afanyaven a enfilar el camí de retorn a Lisboa.

Va ser en aquest context de gran efervescència política que l’Sporting va afrontar els darrers partits de la temporada. Els verd-i-blancs van comptar, en aquella recta final, tots els seus partits per victòries i van acabar guanyant la lliga i també la copa, en una agònica final contra el Benfica que es va resoldre en la pròrroga i que es va disputar sota l’atenta mirada del general Spínola que va entrar a l’estadi al ritme de Grândola, Vila Morena mentre el públic festejava des de les grades el triomf de la revolució.

D’aquesta manera, l’Sporting s’enduia el doblet i es convertia, tot i la complicitat que alguns dels seus dirigents havien exhibit amb el règim feixista, en el primer club portuguès que guanyava un títol després de la Revolució dels Clavells. Una revolta que va posar fi a una de les dictadures més llargues d’Europa.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)