Barça

Memòria històrica

D’octubre a octubre (1920-2017)

L’any 1920 el FC Barcelona ja es va implicar de manera inequívoca en la lluita nacional dels irlandesos en el marc d’una marcada orientació catalanista del club blaugrana

El 12 d’agost de 1920 el Regne Unit detenia MacSwiney acusat de sedició i el va confinar a la presó de Brixton (Londres)

El dia 1 d’octubre els catalans vam manifestar amb fermesa el nostre desig de capbussar-nos de ple en la recta final d’un procés cap a la república encetat fa aproximadament set anys. Però no és el primer octubre caracteritzat per les reivindicacions nacionals. Anem a pams.

En el món del futbol internacional trobem innombrables exemples d’equips que representen quelcom més que una simple entitat recreativa, i que, de manera ben evident, fan penetrar les seves arrels fins als més profunds aspectes polítics, religiosos o, fins i tot, de classe social. Podem esmentar aquí la dualitat de Glasgow, a Escòcia, entre el Rangers i el Celtic, d’àmbit polític i confessional; i la de Praga, amb l’Slavia i l’Sparta, fundat l’un per intel·lectuals nacionalistes i l’altre pels moviments obrers. Però quan parlem de clubs que són quelcom més que alguna cosa, de seguida ens ve al cap el FC Barcelona, que ha fet seu l’eslògan de Més que un club, lema que dista molt de ser només un argument de màrqueting per esdevenir un reflex de la realitat. Encara hem de suportar il·luminats que ens diuen que això de lligar el Barça i el catalanisme és una cosa moderna i que desvirtua els valors d’un club que pretén estar obert al món, quan és fàcilment demostrable que l’entitat blaugrana va decidir vincular-se al nacionalisme català des de ben aviat. Per exemple, el 1918, sota el mandat de Joan Gamper, va donar suport explícit a l’Estatut d’Autonomia mentre altres clubs locals s’hi postulaven en contra. El catalanisme desacomplexat dels blaugrana no va ser cosa només del fundador, Joan Gamper, sinó que formava part del moll de l’os de l’entitat, com ho prova l’acord de la junta directiva datat el 26 de juny de 1919, en què el president Ricard Graells i els seus directius manifesten en la primera reunió del seu flamant mandat “el seu ferm propòsit de seguir l’orientació que la [junta] antecessora amb tan bon encert ha donat al club per tots conceptes, refermant, si cap, la catalanitat del mateix”.

No caiguem en l’error de pensar que aquesta declaració de principis eren paraules buides de contingut, perquè només un any i mig després, el 29 d’octubre de 1920, la junta, encapçalada ara per Gaspar Rosés Arús, ordenava guardar un rigorós dol de dos dies, amb banderes a mig pal incloses, en memòria de Terence MacSwiney, alcalde de Cork. Però qui era aquest tal MacSwiney? Per què el Barça es vinculava amb ell d’una manera tan sentida? Doncs era ni més ni menys que un independentista irlandès membre del Sinn Féin i considerat un màrtir a la seva pàtria per causa de la seva mort després d’haver estat detingut pels anglesos. Durant la guerra d’independència irlandesa (1919-1921), MacSwiney havia estat escollit alcalde de la ciutat de Cork després d’una llarga militància activa per la causa nacional. La seva carrera política, sempre vinculada a l’alliberament d’Irlanda, li havia fet conèixer diverses presons britàniques al llarg de les nombroses detencions que acumulava.

Finalment, el 12 d’agost de 1920 el Regne Unit el va detenir acusat de sedició i el va confinar a la presó de Brixton, a Londres. Allà va iniciar una vaga de fam que es prolongaria durant setanta-quatre dies i que tindria com a desenllaç la seva mort als 41 anys d’edat, el 25 d’octubre de 1920. La gran repercussió internacional del seu cas va arribar, com no, a Catalunya, on el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (Cadci) va fer una petició per carta al primer ministre britànic demanant el seu alliberament, a més de posar en marxa una campanya a través del diari L’Acció, el seu òrgan comunicatiu. Aquesta mateixa entitat, el Cadci, va organitzar una gran manifestació a Barcelona en record de MacSwiney durant el dia de Tots Sants de 1920, pocs dies després de la seva mort.

Un any més tard, en el primer aniversari dels fets, La Veu de Catalunya sentenciava: “El sacrifici de MacSwiney, el màrtir de la pàtria, és una heroica lliçó per a tots els pobles que lluiten per la llibertat nacional.” Per la seva banda, la revista nacionalista Jordi Erin, en el seu número 1, li dedicava la portada en aquests termes: “L’heroisme d’aquest patriota deu servir d’espill a totes les Pàtries que resten encara oprimides.”

Així doncs, en aquell llunyà 1920 el Barça s’implicava de manera inequívoca en la lluita nacional dels irlandesos en el marc d’una marcada orientació catalanista del club que ara, cent anys després, alguns intenten dir que és cosa recent. I vet aquí que aquell gest tenia dos vessants a recalcar: reivindicació de la identitat pròpia i obertura al món, dos àmbits que alguns, amb voluntat de menystenir, consideren incompatibles.

Vist amb la distància que ens proporciona el pas del temps, sembla clar que aquella Catalunya i aquell FC Barcelona no vivien gens acomplexats la seva condició catalanista, malgrat que les garanties democràtiques del moment no eren, ni de bon tros, les que hem pogut gaudir fins fa no gaire. Poc podien imaginar els culers de l’època que un altre mes d’octubre, però noranta-set anys després, els catalans tindrien, per fi, la possibilitat de triar lliurement el seu futur en termes nacionals.

1920
Dol.
El 29 d’octubre d’aquell any, la junta directiva del Barça, encapçalada per Gaspar Rosés Arús, ordenava guardar un dol de dos dies en memòria de Terence MacSwiney després de la seva mort, als 41 anys després de declarar-se en vaga de fam.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Més confiança per al clàssic

El Barça va passar per sobre del Deportivo i dissabte visitarà el Bernabéu amb onze punts més que el Madrid

Luis Suárez i Paulinho, amb un doblet cadascun, van culminar la bona feina dels de Valverde

Barcelona
 
El protagonista
Luis Suárez

L’instint bàsic del depredador

baercelona
 
E. Valverde
Tècnic del Barça

“Arribem al clàssic amb confiança i bé de moral”

barcelona
 

Ernesto Valverde protegeix Busquets, però perd Alcácer

barcelona
 

Xavi ja ha votat, i de groc

barcelona
 
Barça
Primera divisió

Golejada convincent abans de visitar el Bernabéu (4-0)

baRCELONA
 
Barça
Primera divisió

Deures abans de jugar el clàssic

barcelona
 

Messi i Suárez, contra una de les víctimes preferides

barcelona
 

“No cometrem l’error de pensar en el clàssic”

BARCELONA