“Tot pot canviar en qualsevol moment. El tècnic està content per com m’entreno, i un club com el Barça necessita més de tres centrals.” Així d’optimista es va mostrar Thomas Vermaelen fa unes setmanes en ser preguntat per la seva nul·la participació amb el Barça, un ostracisme que xocava frontalment amb la confiança que a finals de l’estiu li va avançar Valverde, que amb el belga amb un peu i mig fora del club es va decantar per mantenir-lo a la plantilla, a canvi que l’escollit per marxar fos Marlon, l’aposta de la direcció esportiva, i això que Vermaelen ja s’havia perdut part de la pretemporada per uns problemes al genoll esquerre que mantenien inalterable el seu trist idil·li amb les lesions. El belga, de fet, ja havia tingut tres problemes físics el curs anterior, el que van convertir un inici prometedor a la Roma en un autèntic calvari. Potser aquesta falta de rodatge va ser la causant que Valverde el deixés a la graderia o a la banqueta en els dos primers mesos de competició, un període en què Piqué i Umtiti van ser inamovibles, amb Mascherano com a únic suplent. El belga, de fet, només es va poder mostrar a Múrcia, en l’anada dels setzens de final de la copa.

Finalment, però, la profecia de Vermaelen es va acabar complint, amb la cinquena targeta groga a Piqué, a Getafe, i la lesió d’El Jefecito amb l’Argentina, amb l’agreujant que tot plegat es va unir en el temps amb la complicada visita a Mestalla. Ja no quedava cap altra opció. O Ernesto Valverde es treia un invent de sota de la màniga o donava l’alternativa a Vermaelen i certificava la confiança que va dipositar en ell al de final de l’estiu. Les dues opcions tenien els seus riscos, ja que la primera equivalia a sentenciar definitivament el belga, mentre que la segona posava el central en una situació força complexa, ja que després de nou mesos sense jugar gairebé res, hauria d’afrontar una revàlida d’un nivell altíssim, havent-se de reivindicar amb tots els ulls posats en ell contra la davantera del millor València dels últims anys, i en un estadi tan complicat com és sempre Mestalla. I Valverde va optar per la lògica, situant Vermaelen a l’onze titular, de central esquerre, mentre que Umtiti va passar a ocupar la posició de Piqué. I l’aposta va sortir rodona, ja que el defensor belga va completar una gran actuació i va evidenciar que, lesions a banda, és un central de plenes garanties per al FC Barcelona. “No és el resultat que desitjàvem, però estic content d’haver completat els noranta minuts”, va piular després del partit Vermaelen, que de ben segur que a Mestalla es va treure una gran llossa del damunt. Perquè més enllà de perdre la marca en el gol de Rodrigo, una diana que va ser més culpa de l’engranatge col·lectiu que no pas d’un únic jugador, l’excentral de l’Arsenal va sobresortir en la col·locació i en el joc aeri, a banda d’aportar sortida des del darrere amb la seva indubtable qualitat amb l’esfèrica als peus. El belga va recuperar sis pilotes i en va rebutjar cinc, mentre que només en va perdre una. A més, va rematar una vegada a porteria, amb un cop de cap que va sortir per damunt del travesser.

Sembla, doncs, que a Mestalla el Barça va assolir un nou fitxatge de cara al segon tram de la temporada, un Vermaelen que va poder demostrar que, si les lesions el respecten, és un central totalment vàlid per jugar en el màxim nivell. Ara falta veure, però, si la seva participació de diumenge va ser només el fruit d’una situació desesperada o si, per contra, la demostració que pot començar a entrar en les rotacions habituals d’Ernesto Valverde. De fet, amb Mascherano encara a la infermeria i amb Umtiti amb quatre targetes grogues, no seria d’estranyar que d’aquí poc el central belga tingués una altra oportunitat, encara que sigui atorgada per les circumstàncies, de demostrar que ningú s’ha de posar les mans al cap quan el vegi a l’onze inicial d’un partit important del Barça.