A les illes de la Gran Bretanya i d’Irlanda hi ha tonalitats cromàtiques que són tota una declaració d’intencions polítiques. El blau i el verd, colors extrets de les respectives banderes nacionals del Regne Unit i d’Irlanda, s’han convertit en símbols d’inequívocs posicionaments polítics associats a l’unionisme britànic o al republicanisme irlandès. En l’àmbit del futbol, aquesta norma no és pas una excepció i mentre els equips que millor simbolitzen la causa irlandesa llueixen a la seva samarreta diverses tonalitats del verd (amb el Celtic de Glasgow com a exemple més paradigmàtic), els qui representen la causa unionista fan bandera del blau que tenyeix la seva samarreta. De fet, aquest color, juntament amb les afinitats ideològiques que se’n desprenen, ha provocat l’agermanament de tres equips que comparteixen el seu tint a la samarreta: el Chelsea anglès, el Rangers escocès i el Linfield nord-irlandès, tots estendards de la causa lleialista i unionista britànica.

En el cas del Linfield, nascut al cor de la part més protestant i unionista de Belfast, o del Rangers, identificat tradicionalment amb el protestantisme britànic escocès, sempre molt proper a les posicions unionistes nord-irlandeses, la qüestió resulta ben fàcil d’entendre. La raó de l’afegitó del Chelsea, el club d’un barri benestant de Londres, a aquest triumvirat unionista cal anar a buscar-la durant els anys seixanta, quan les grades de Stamford Bridge van començar a ser freqüentades per un volum molt important de militars i antics oficials de l’exèrcit britànic, amb les evidents simpaties polítiques per l’unionisme que això comportava. Els soldats eren sovint convidats a l’estadi, en part perquè aquest era proper al Royal Hospital Chelsea, un hospici que acollia antics combatents situat al barri homònim.

Aquesta identificació inicial del club de Stamford Bridge amb el lleialisme britànic es va accentuar durant els anys setanta, especialment arran del rebuig que entre el seus afeccionats va provocar la campanya d’atemptats que l’IRA va dur a terme a la capital britànica. A l’estadi del Chelsea va començar a ser habitual sentir càntics contra el republicanisme irlandès i de suport al Rangers, el club britànic més obertament associat a les posicions lleialistes.

Aquesta situació, combinada amb el fet que a partir d’aquella mateixa dècada dels setanta grups d’afeccionats blues establissin vincles estrets amb l’extrema dreta britànica fins al punt que organitzacions com el National Front (NF) o el British National Party (BNP) van convertir les grades de Stamford Bridge en un dels seus terrenys de reclutament més fèrtils, va acabar de posicionar el Chelsea com un club identificat amb la dreta unionista. Va contribuir a reforçar aquest imaginari el fet que nombrosos militars i exmilitars afeccionats al club haguessin combatut al nord d’Irlanda contra la insurgència republicana i que participessin recurrentment a les marxes orangistes del 12 de juliol, l’Orangemen’s Day, una data en què, a partir dels setanta, va començar a ser habitual la presència de simbologia dels tres clubs de futbol que defensaven les posicions lleialistes.

L’escenari va permetre, a més, teixir estrets lligams entre el grup d’afeccionats més radicals del Chelsea, els temuts Headhunters, que ja tenien relacions amb el NF, el BNP o l’organització violenta i neonazi Combat 18, i els principals grups paramilitars unionistes dels sis comptats nord-irlandesos sota dominació britànica: l’Ulster Defence Association (UDA) i l’Ulster Volunteer Force (UVF). Una vinculació que s’ha mantingut fins als nostres dies, com ho demostra la presència, el 2007, de Jason Marriner, un antic membre dels Headhunters i de Combat 18 empresonat durant sis anys fruit dels seus diferents actes de violència, a la tradicional marxa unionista del juliol després d’haver rebut la invitació d’un vell comandant de l’UDA a Belfast.

Entre els actes de guerra de Marriner que el van acabar portant a la presó, al marge de la violència associada al futbol, destaca el seu atac contra una marxa pels carrers de Londres en record de les víctimes del Bloody Sunday de Derry de 1972, el Diumenge Sagnant en què l’actuació dels soldats britànics contra una marxa pels drets civils de la població catòlica nord-irlandesa va acabar amb el tràgic balanç de 14 persones assassinades. L’associació del Chelsea amb l’unionisme i el lleialisme el van convertir en un pol d’atracció d’afeccionats vinculats a l’extrema dreta nacionalista britànica, un moviment que veia en els unionistes nord-irlandesos la primera trinxera en la defensa del Regne Unit. Aquesta circumstància va propiciar que Stamford Bridge esdevingués un lloc de pelegrinatge per a nombrosos militants ultres que simpatitzaven amb el club i que freqüentaven els pubs propers a l’estadi, espais on aprofitaven per difondre-hi la seva propaganda política. Antics dirigents del club han relatat que aquests afeccionats van exercir, durant els anys vuitanta, una intensa pressió perquè el Chelsea fos un club “racialment pur” i alineés només jugadors de pell blanca. De fet, en ocasions, aquests militants propers al NF i al BNP esperaven als pubs de davant de Stamford Bridge que es conegués l’alienació local i només accedien al camp si no hi havia cap jugador negre a les seves files. Abans, aquests mateixos afeccionats racistes havien protagonitzat escenes vergonyoses per al club com els insults o el llançament de plàtans contra Paul Canoville, el primer jugador negre a vestir la samarreta del Chelsea, que va hi va jugar entre 1981 i 1986, i que va haver de suportar humiliacions com els càntics d’una part de la seva pròpia afecció que quan marcava un gol considerava que aquest no havia pujat al marcador, i així ho feia saber a la resta d’espectadors.

Si bé amb el temps, i la pressió policial i social exercida sobre els grups de hooligans més radicals, l’extrema dreta ha perdut força a Stamford Bridge, també és cert que el Chelsea s’ha continuat mantenint en l’imaginari col·lectiu com un club associat a l’unionisme i al lleialisme britànic, com ho demostren les nombroses pancartes que exhibeixen els seus afeccionats presumint de “germandat blava” amb el Linfield i el Rangers, i també a intolerables actituds racistes com les que van mantenir alguns dels seus afeccionats quan, al metro de París, coincidint amb la visita del Chelsea al Parc dels Prínceps, van impedir l’entrada al comboi d’un jove negre.

Així, doncs, tot i els esforços del club per posar de manifest que no tota l’afecció del Chelsea, ni de bon tros, ha de ser identificada amb els postulats de l’extrema dreta britànica, les actuacions d’alguns dels seus seguidors, els mateixos que enarboren amb passió la simbologia lleialista i unionista britànica, ens recorden un passat recent que encara pesa com una llosa sobre la identitat històrica del club, aquell mateix que l’associa als valors que han definit l’extrema dreta britànica de les darreres dècades que té en l’unionisme blue un referent inqüestionable.