La final de copa que el Barça disputa contra el Sevilla al Wanda Metropolitano, amb els més que previsibles xiulets dels seguidors blaugrana dedicats a Felip VI i a la Marxa reial, i la també més que probable reivindicació a la graderia de l’estadi de la llibertat dels presos polítics catalans, amenaça de fer córrer rius de tinta per denunciar la barreja entre futbol i política que fan els aficionats del club de la capital catalana. No deixa de ser curiós que aquestes mateixes veus que s’alcen contra la politització de l’esport, sobretot si posa en qüestió l’statu quo, no considerin que una competició que ha estat batejada com a campionat d’Espanya (durant el regnat d’Alfons XIII), com a copa de la República (durant la Segona República espanyola), com a copa del Generalísimo (durant la dictadura franquista) i com a copa del Rei (des de la fi del règim feixista, durant els regnats de Joan Carles I i de Felip VI) no suposi, per si mateixa, una vinculació més que evident entre futbol i política.

De fet, l’actual copa del Rei, el trofeu degà del futbol estatal, disputada per primer cop l’any 1903, troba les arrels en una competició que es va celebrar l’any anterior, amb la denominació oficial de Concurso Madrid de Foot-ball Association, però que va ser coneguda popularment amb el nom de copa de la Coronació, perquè tenia lloc precisament per celebrar l’acte de jura de la Constitució espanyola d’Alfons XIII, un fet que li va suposar, atès que ja havia assolit la majoria d’edat, l’accés de ple dret al tron.

L’origen de la copa del Rei és, doncs, un acte d’una evident naturalesa política: la coronació d’Alfons XIII com a rei de ple dret, que li va comportar l’assumpció efectiva del poder amb motiu de la seva majoria d’edat, aleshores fixada als setze anys. Vist en perspectiva, no deixa de ser una paradoxa que hi hagi qui acusi els seguidors blaugrana de vincular futbol i política en una final de copa quan precisament l’origen d’aquesta mateixa competició rau en un evident vincle entre el futbol i un fet polític.

La decisió d’impulsar una competició en honor d’Alfons XIII i de la seva conversió en un rei amb plens poders –atès que el càrrec de monarca li havia estat assignat en el mateix moment de néixer, arran de la mort del seu pare, Alfons XII, mentre la reina Maria Cristina encara estava embarassada– va sorgir de la junta directiva del Madrid Foot-ball Club, presidida en aquell temps pel català Joan Padrós.

L’aleshores president de l’actual Real Madrid va encarregar al seu germà Carles, amb qui havia fundat el club blanc, l’organització d’un torneig de futbol en el marc dels actes de celebració del jurament constitucional d’Alfons XIII de Borbó, una cerimònia considerada homologable a les coronacions de la resta de monarquies i que va tenir lloc el 17 de maig del 1902, coincidint amb el setzè aniversari del regent.

La pomposa cerimònia va venir precedida de la primera competició futbolística d’àmbit estatal a Espanya, que es va celebrar entre el 13 i el 16 de maig d’aquell mateix any, precisament la vigília de l’accés formal d’Alfons XIII al tron. Aquest torneig va rebre el nom oficial, com ja hem assenyalat, de Concurso Madrid de Foot-ball, si bé va ser més conegut amb la denominació de copa de la Coronació, per la coincidència amb l’accés formal al tron del nou rei Borbó. Aquesta efemèride, juntament amb la innegable connotació política de la nova competició, va propiciar que els germans Padrós aconseguissin la implicació de diverses administracions en l’organització de l’esdeveniment. Així doncs, l’Ajuntament de Madrid, encapçalat aleshores per l’alcalde Alberto Aguilera, del monàrquic Partit Liberal, va cedir als promotors del torneig una copa de plata feta per l’orfebre italià Marabini, mentre que el Ministeri d’Agricultura els va deixar el camp de polo de l’hipòdrom de la Castellana –que es va inaugurar precisament per celebrar-hi les noces del pare d’Alfons XIII amb la seva primera esposa i que va esdevenir el primer estadi del Madrid– per disputar-hi els diversos partits de la competició.

A la copa de la Coronació, que pretenia honrar el nou rei, s’hi van inscriure cinc equips: dos de madrilenys, el Madrid Foot-ball Club, que encapçalaven els germans Padrós, i el New Foot-ball Club, el degà de la capital estatal; dos de catalans, el Barça i l’Espanyol, aleshores coneguts respectivament com a Foot-ball Club Barcelona i Club Español de Foot-ball, i un de basc, el Club Biscaia, que aplegava jugadors de l’Athletic Club i del Bilbao Foot-ball Club, amb l’objectiu d’enfortir les seves files i poder lluitar així pel triomf en aquesta nova copa.

La competició per honrar Alfons XIII va esdevenir històrica, no només pel fet que va ser el precedent de l’actual copa del Rei, sinó perquè en una de les semifinals es va jugar el primer Barça-Madrid de la història. Un partit disputat davant de més de 2.000 espectadors que va acabar amb victòria culer per tres gols a un.

El triomf en el primer clàssic va permetre als blaugrana classificar-se per a la final, en què es van trobar amb un Biscaia que havia eliminat successivament l’Espanyol i el New Foot-ball Club. La finalíssima es va celebrar el dia 15 de maig del 1902, dos dies abans de l’accés formal d’Alfons XIII al tron, i va despertar gran entusiasme, tot i no estar exempta de polèmica, ja que el Biscaia va exigir endarrerir la final, prevista per al migdia, fins a les quatre de la tarda, al·legant que els seus jugadors havien tingut força menys temps per descansar que els blaugrana.

El partit pel títol, molt disputat, va acabar amb victòria biscaïna, malgrat que el Barça havia reforçat les files amb jugadors del també barceloní Hispània. El 2-1 final favorable als bascos –en un partit que, curiosament, va ser arbitrat pel directiu madridista Carles Padrós– va fer que la copa de la Coronació viatgés fins a Bilbao, on avui es pot contemplar a les vitrines del museu de l’Athletic Club, una entitat que reivindica aquesta victòria com el seu primer triomf coper, malgrat que la federació no l’hi reconegui.

Atès l’èxit assolit per aquella competició en honor d’Alfons XIII, la vigília de la seva coronació els organitzadors van improvisar un trofeu de consolació que havia d’enfrontar els quatre participants que no havien pogut aconseguir la copa. Després de la renúncia del Barça i del New Foot-ball Club, el Madrid es va imposar a l’Espanyol per tres a dos, i es va convertir, formalment, en el segon classificat del torneig.

L’endemà, el 17 de maig del 1902, en un Madrid completament engalanat, “el Cametes”, com es coneixia Alfons XIII a Catalunya perquè tenia unes cames d’allò més primes, va jurar la Constitució i va accedir de ple dret al tron reial. El nou Borbó assumia, amb la majoria d’edat, la regència espanyola, i veia com l’esport, a través de la copa de la Coronació, honrava la seva figura i establia un nexe inequívoc entre futbol i política. Un vincle que avui encara perdura i que tindrà el seu enèsim episodi en el rebuig a la monarquia que manifestaran els aficionats del Barça. Uns aficionats que barregen tant futbol i política com ho van fer els que van utilitzar aquest esport per retre homenatge al rei Borbó.