El Barça va fer el millor partit de la temporada al Wanda Metropolitano per guanyar la seva quarta copa consecutiva, la trentena de la seva història i iniciar el camí d’un altre doblet que pot tenir continuïtat el cap de setmana vinent amb el títol de lliga. Sabia l’equip que el seu gran capità, Andrés Iniesta, jugava la seva última final amb la samarreta del Barça. I va sortir tothom disposat a retre homenatge a qui ha estat un dels millors jugadors de la història del club i del futbol mundial. Iniesta s’havia d’acomiadar aixecant la copa i ell va ser el primer que es va autoregalar uns primers minuts formidables, amb una lliçó de conducció, associació i desequilibri. Al magnífic inici de partit del capità s’hi va afegir la resta dels jugadors escollits per Ernesto Valverde per jugar una final en què el Barça va ser tremendament superior al Sevilla. Sortien els jugadors del Barça de la pressió dels andalusos com en les millors èpoques de l’equip que ha dominat el futbol estatal en l’última dècada. Molts moviments, precisió quirúrgica en les passades i encert en la pràctica totalitat de presa de decisions. No hi havia excepció entre els onze jugadors del Barça. Ni en Cillessen. L’holandès viu a l’ombra de Ter Stegen, però sempre que se l’ha necessitat ha ofert un rendiment extraordinari. Va ser ell qui va iniciar la jugada del primer gol quan no s’havia jugat ni un quart d’hora de partit i poc després que Messi obligués a intervenir David Soria en el llançament d’una falta. El porter del Barça va fer una passada mil·limètrica des de la seva àrea a Coutinho, que el brasiler va portar fins a la línia de fons abans de fer la passada de la mort perquè Luis Suárez posés en avantatge els blaugrana.

S’havia avançat el Barça en el marcador aviat, però els de Valverde volien més. Necessitaven deixar la final sentenciada com més aviat millor perquè Iniesta gaudís d’allò més del partit. El capità va disposar d’una primera oportunitat per tenir la final somiada en el minut 28. Jugava el Barça amb precisió, però també treballava en la pressió i la recuperació i Iniesta ho va provar amb un gran xut que va impactar contra el pal de la porteria del Sevilla. Era l’avís del que vindria en els minuts següents. Leo Messi sempre apareix en les grans finals, en els grans partits. Ho ha fet tota la vida, com també tota la vida ha combinat amb Jordi Alba, una jugada que els rivals no aconsegueixen mai aturar. Tampoc ho va poder fer el Sevilla en el minut 28. Messi va fer el segon i hauria pogut fer el tercer tot seguit quan amb una finta va quedar sol per fer una cursa des del mig del camp cap a la porteria de David Soria que va aturar en falta Escudero. Es veien impotents els jugadors de Montella per aturar el recital de joc blaugrana, que va tenir continuïtat amb la sentència de la final quan faltaven cinc minuts per a la mitja part. Jugada col·lectiva des del darrere amb intervenció d’un munt de jugadors que acaba amb Luis Suárez tot sol davant David Soria. L’uruguaià és un altre futbolista impagable, dels que tampoc fallen en les finals i amb una definició perfecta, de gran golejador, va fer el tercer.

Amb el Barça passejant-se per la gespa del Wanda Metropolitano i els jugadors del Sevilla enfonsats, només un fenomen paranormal podria provocar un canvi en la segona part. Els jugadors del Barça ho van impedir continuant el recital, sense aixecar el peu de l’accelerador en cap moment. Iniesta ha estat un dels símbols del millor Barça de la història, un dels referents d’un estil de joc que ha enamorat el món del futbol. El Barça i el futbol li deuen moltes coses i el millor jugador de la història, que també és un dels més llestos ho sabia. Per això li va regalar una passada extraordinària quan s’havien jugat set minuts de la segona part que el capità va culminar deixant assegut David Soria amb un driblatge excel·lent i una definició de crac. El Barça feia el quart i Iniesta s’acomiadava de la copa amb un gol. Un grandiós comiat que va tenir continuïtat quan Valverde el va canviar quan faltaven tres minuts. L’homenatge que li havien brindat els seus companys amb un partit de matrícula d’honor l’hi va brindar també l’afició del Barça i també la del Sevilla amb una de les ovacions més grans que es recorden. Iniesta, que havia vist sobre el camp com Messi havia estat també generós amb Coutinho, a qui va deixar llençar el penal que va significar el cinquè gol del Barça perquè la jugada havia acabat amb gol del brasiler després d’unes mans d’un defensa del Sevilla, va recollir l’estima de l’afició del Barça des de la banqueta fins que Gil Manzano va assenyalar la final d’un partit que va ser el millor homenatge a una llegenda del futbol. Iniesta, que els propers dies anunciarà el seu adeu al club de la seva vida, va recollir la seva sisena copa molt emocionat i sabent que els homenatges continuaran les properes setmanes amb el títol de lliga i un nou doblet.