La pitjor humiliació

Sense escapatòria

Durant anys i panys, els de la por i el silenci, els protagonistes d’aquell disbarat no van gosar badar la boca. A poc a poc s’ha anat reconstruint la cadena de fets viscuts aquella tarda madrilenya. Per començar, l’expedició del Barça va ser rebuda amb voluntat d’intimidació. S’havia donat barra lliure a l’expressió de les més baixes passions catalanòfobes. El porter, Lluís Miró, reconeixeria dècades després que s’havia passat bona part del partit ben lluny dels pals perquè li llançaven de tot, en especial, pedres. L’àrbitre, Celestino Rodríguez, només veia faltes i fores de joc contra els visitants i per donar una empenta de propina va expulsar aviat Benito del camp sense raó aparent. A la mitja part, el marcador enregistrava ja un increïble 8-0, impossible d’explicar a través de situacions estrictament futbolístiques. Va ser aleshores quan els futbolistes blaugrana van protagonitzar una temptativa de motí: van amenaçar de no tornar al camp pel perill que la situació comportava. La irrupció al vestidor del cap superior de policia els va convèncer sense embuts. O jugaven o anaven directament a la presó, ells mateixos. Entre els visitants, Francesc Calvet va ser l’únic que gosaria dir-hi la seva i mantenir la reivindicació, reclamant més presència i implicació dels cossos policials. No se’n va sortir, òbviament. Segons recordarien alguns protagonistes, sempre, quan la por de represàlies havia desaparegut, eren els grisos els primers a insultar-los. I ho feien en termes que no reproduirem, però que, aleshores i ara, eren populars i quedaven impunes en temps d’humiliació als nostres avis.

Si busquem un bri de consol, el Madrid va afluixar el ritme en la segona part i es va conformar amb només onze gols i el passi assegurat a la final. Després, un jove anomenat Juan Antonio Samaranch escriuria la crònica objectiva d’aquella ensarronada en un diari barceloní de la premsa del Movimiento. I allà va acabar la seva trajectòria informativa perquè el franquisme li va prohibir exercir el periodisme, sanció que van mantenir durant quasi deu anys. A la revista Destino, Ignasi Agustí, autor de la novel·la Mariona Rebull, escriptor afecte al règim en llenguatge d’aleshores, va redactar un hàbil reportatge en què explicava entre línies, subtil i irònic, el desgavell viscut a Chamartín. Com devia ser l’excés que el primer president barcelonista de postguerra, Enrique Piñeyro, marquès de la Mesa de Asta, va presentar la seva dimissió del càrrec per denunciar la tupinada viscuda a Madrid. Ell, que va ser imposat a l’entitat blaugrana per controlar el Barça malgrat no entendre-hi ni un borrall de futbol. La vergonya viscuda també va posar fi a la trajectòria de Santos Peralba, homòleg madrileny, substituït per Santiago Bernabéu. Malgrat tot el que ha viscut el Futbol Club Barcelona, aquell 11-1 del 13 de juny del 1943 continua sent el cim de la vergonya, únic en la seva infame categoria.