La raó fonamental és perquè pensem que el Barça té al davant un repte majúscul. De fet, el 2015 ja ho avançàvem i teníem aquesta perspectiva. En aquests últims tres anys, tant el sector del futbol com el club han evolucionant i han confirmat aquesta realitat. És un repte que creiem que si no s’afronta amb èxit, i segur que hi ha moltes dificultats per fer-ho, pot provocar que en l’era post-Messi el Barça deixi de competir, que no pugui aspirar a la Champions. Convertir-nos en un altre Milan.

Això és degut a la confluència del final d’aquesta generació de futbolistes tan espectacular, única, la millor de la història del club i segurament del món del futbol i la necessitat de rellevar-los. S’ha de fer amb talent de casa, que no sembla que surti o que almenys s’aposti per ells, o d’una altra manera. Quan els Iniesta, Xavi, Busquets, Piqué i Messi marxin, hi ha d’haver un relleu. Si no pot ser intern, tenim la necessitat de generar recursos per fitxar i per complementar el talent que vingui de casa. I serà complex perquè tenim una competència molt més sofisticada que mai, propietat de magnats i estats que tenen una capacitat financera i un accés a recursos molt més gran que la que té un club propietat de 150.000 socis. Però creiem i apostem per aquest tret diferencial. Hi ha una oportunitat per preservar aquest tret tan diferencial i únic i seguir sent una referència mundial en el futbol però hem de fer les coses diferents.

Per començar amb un bon equip, amb un bon consell directiu. A tres anys vista fem un pas perquè jo en primera persona he viscut com es fan projectes en el món del futbol. Normalment es fan sis, set mesos abans de les eleccions al voltant d’una persona que diu: “Ah, jo vull ser president, em fa il·lusió.” I a través de les relacions més properes que pugui tenir, mentre tinguin capacitat d’avalar, formen un equip. Això que ha funcionat fins ara, sobretot aquests últims deu o quinze anys, amb aquesta generació tan única de futbolistes, d’aquí tres o quatre anys no funcionarà. Amb aquesta generació, qui governés el club era relatiu perquè els èxits estaven garantits. Ara no ho serà.

He anat madurant la decisió els últims anys, de manera pausada i profunda. A mi em pot fer il·lusió liderar aquest projecte, sobretot perquè veig que no hi ha alternatives, però no de qualsevol manera. Tinc molt clar quins són els requisits i de quina manera podem aspirar a afrontar aquest repte. Ara estem reunint l’equip i buscant aquelles persones que puguin fer coses per aquest projecte. No serveix qualsevol soci que digui que té diners i pot entrar.

Nosaltres el projecte que impulsem no és un projecte que neixi com a reacció contra res. Nosaltres volem sumar tot el talent que sigui possible. No som d’una banda o d’una altra. Tenim unes idees clares sobre el que s’ha de fer. El gran avantatge que tenim és que no som part ni d’una família ni d’una altra. No tenim història més enllà d’haver participat en un procés que van ser tres mesos intensius. Tinc relació d’amistat amb Ferran Soriano però també amb Xavier Bosch o amb gent a qui es pot associar amb altres parts del barcelonisme. Aspirem a mirar més enllà d’aquest equip de govern d’ara o dels que van governar fa anys i fer-ho tot amb esperit constructiu.

No és la idea perquè l’objectiu no és aquest. El repte és molt complex i la gent s’està adonant que quan Messi s’acabi hi haurà problemes. Hem de sumar tots. L’enemic és a fora, a Madrid, a Europa, no a Barcelona. Aquí tenim una idea molt clara. Per exemple, en la part esportiva creiem que cal reforçar i preservar l’estil i el model de joc que ens ha convertit en el millor equip de la història. I això és Cruyff. Després la gent et diu: “Ah, llavors ets cruyffista.” Però jo penso que cap barcelonista en veu alta diu que hem de confiar en un altre model de joc. El president actual diu Cruyff, l’anterior diu Cruyff i l’altre també. Si preguntem a tots els exprecandidats o excandidats sempre és Cruyff. Pel que fa a model i estil de joc crec que hi ha unanimitat en el barcelonisme. En el que no hi ha unanimitat és com s’ha d’executar aquesta voluntat que la gent explicita. Per reforçar el model necessites la gent que és coneixedora d’aquest model i els necessites treballant per a tu, no per a la competència.

En aquells moments el nostre nom va sortir perquè feia divuit mesos que estàvem parlant amb persones i anàvem pensant les línies mestres del Barça del futur. Però jo mai havia dit res. Vam voler aprofitar l’oportunitat i explicar perquè el nostre nom sonava i aprofitar per explicar quins crèiem que eren els reptes a mitjà i llarg termini. Estàvem a punt de guanyar un triplet. Això ens va permetre començar a agrupar voluntaris que des de llavors han estat treballant i vam començar a ampliar l’equip. En els últims temps, he començat a identificar perfils per fer segons quines coses. He anat a parlar amb un parell o tres de persones que mai de la vida s’haurien plantejat entrar en el govern del club i els he explicat que tenia la hipòtesi que si no fem alguna cosa diferent ens convertirem en el Milan i que toca mullar-se. Els he convençut. Si jo ja no tenia la capacitat de convèncer-los a ells, ja ni començo a pensar de convèncer gent que ni em coneix. A partir d’aquí, començar a construir.

A la sang. De molt petit recordo que el meu pare em va portar a veure la semifinals de la Recopa a Torí, Baggio ens va marcar un gol de falta, vam perdre però ens vam classificar. Sempre he pensat que si pogués canalitzar la meva experiència i energia i poder aportar i posar-me al servei del Barça, poder-ho fer. A casa el Barça és religió. Quan es va guanyar la primera copa d’Europa, al contestador automàtic de casa saltava el gol de Koeman narrat per Puyal. Moltes vegades, si érem a casa i sonava el telèfon, ens esperàvem que cantés el gol.

Sabem que tot és imprevisible. És molt difícil de preveure. Tant de bo les coses continuïn anant bé i aquesta generació segueixi competint com ho fa perquè voldrà dir que seguim guanyant títols i per tant crec que serà bon senyal. Però també pot passar que no.

El pla base és 2021, però hem d’estar preparats per si es precipités tot.

En la part esportiva, volem preservar el model Cruyff i totes les persones de la part executiva del club han d’estar preparades i tenir capacitat i experiència per executar aquesta idea, des del director esportiu fins a l’últim entrenador del futbol formatiu. També reforçar el caràcter poliesportiu de la institució. Per tant, seccions a dojo i, si pot ser, més seccions i més esport femení. És un tret diferencial del Barça. Si fem la feina ben feta, ens podem convertir en la primera multinacional esportiva del món, no només en l’aspecte del coneixement al món, que ja ho som, sinó en la generació d’ingressos, que no ho som, perquè hi ha cent empreses a Catalunya que facturen més. Si som capaços de fer això, podem finançar millor les seccions.

Sí. En la part empresarial el repte és reinventar la generació d’ingressos i passar de ser l’empresa número ics a Catalunya a estar al capdavant de tot. I això passa per vendre productes i serveis directament al seguidor. Això passa per eliminar intermediaris i la tecnologia avui en dia ens ho permet.

Aquells continguts que el club per si sol produeix, tot allò que el seguidor no veu; imatges del vestidor, això ben empaquetat pot tenir una audiència. Ara s’ofereix en obert. Això és un exemple del que es podria fer.

Seria la redefinició de tot el que és el model de governança, com es constitueix el consell directiu, quins requisits hi ha, que no sigui només que si pots avalar i ets soci ja n’hi ha prou. Que les capacitats i la meritocràcia juguin un rol rellevant, que el soci estigui millor representat en la vida del club. Hi ha molt talent en els 150.000 socis que tenim i segurament canalitzant aquest talent, fent ús d’eines de participació, tecnologia, se’n pot treure un rèdit. Tot el sistema d’avals, que té una funció i que no depèn del club, però s’ha de veure de quina manera es pot variar. Els incentius de qui governa el club estan molt marcats pel mandat, gairebé com els polítics, i crec que has de mirar més enllà dels mandats.

El veig optimitzant i extraient resultats i rèdit d’un model que ja no ens servirà a partir de demà passat. Esprement encara la competitivitat d’aquesta generació tan única de futbolistes, amb certes inconsistències respecte al que diem que volem fer i el que fem. Diem que volem impulsar, preservar i reforçar un model i un estil de joc, però després les persones que prenen decisions no tenen el coneixement i aquesta idea de joc. Cosa que mai entenc. És ben lícit perquè hi ha altres equips que guanyen amb una altra idea, com el Madrid. És de les sorpreses més grans que tinc de la situació actual. Quina necessitat de dir A i després fer B. Si diem A, fem A.

No haver aprofitat tants èxits, però això ja no és d’ara ni de l’any passat. No hem tingut la capacitat d’anticipar cap on va la indústria i haver aprofitat aquests últims deu anys per haver fet els deures sense que ara ens vinguin les presses i les urgències. És una llàstima i s’hauria d’haver començat fa temps. S’ha viscut massa al dia a dia. S’ha explotat bé el model de negoci actual perquè s’ha continuat creixent, s’ha negociat bé els contracte de televisió, el de Nike, el de Rakuten, el programa de patrocini internacional. Tot dintre dels mateixos paràmetres del negoci tradicional. Per això el repte és majúscul. D’aquí que parlem de tempesta perfecte, que parlem de la metàfora de canvi climàtic.

Són 1.000 perquè en té 200 de la venda de Neymar. L’any que ve no sé com ens ho farem. La despesa no la reduiràs perquè competeixes en un mercat i les condicions les marca el mercat. Som actors actius en aquest mercat i influïm en aquest mercat. Si el mercat paga ics a Ronaldo i a Neymar, a Messi no li podem pagar ics dividit per dos. Al revés. El problema és d’ingressos, no de despeses.

La idea és aprofitar-lo sí, absolutament. Aquesta gent ha adquirit tant coneixement que s’ha de poder canalitzar. No es tracta de posar-los a tots a dins pel nom. S’ha de fer una anàlisi molt bona de quines capacitats té cadascú per fer què. I després se’ls ha de convèncer que això s’ha de fer.

Em va fer molta il·lusió, penso que el repte del Barça del futur no és fer que Xavi sigui entrenador, perquè quan ho vulgui ser ho serà, sinó com creem les condicions perquè aquest tipus de persones puguin treballar de forma permanent en el Barça.

Aquest és un bon exemple que el criteri de gent que ha conviscut amb Messi i el coneix pot ajudar molt a fer aquesta transició. Primer s’ha de veure de quina manera es pot comptar amb Messi un cop deixi de jugar. Perquè haver tingut el millor jugador de la història és un actiu i un patrimoni únic que el Barça ha de poder capitalitzar.

Tots hem de fer els possibles perquè torni al Barça, és català i del Barça. Jo que fa 14 anys que visc a fora sé que hi ha els cicles vitals i ell en algun moment tindrà la necessitat de tornar, hem d’aprofitar això per assegurar que es creïn les condicions perquè Pep Guardiola pugui tornar a aportar valor al club que ell estima. Hem de fer tots els esforços. Tenir el millor entrenador del món treballant per a un altre és una mala notícia.

Vivim a Dubai, però la idea és que a mitjà termini tornem.

Que és necessari remodelar l’estadi la majoria dels socis hi estem d’acord. Però és un element més de la tempesta perfecta. Relleu d’una gran generació de futbolistes, massa salarial creixent, mercat inflacionista, competència amb més recursos que tu, i si també has de finançar un projecte així, ho quadres tot. És un factor de risc més.