Un club de barri

Fins al 1950, parlar de Vallecas era fer-ho d’una vila independent situada al sud-est de Madrid. Aquell any, però, es va decidir que s’annexionés com a barri a la capital d’Espanya, i al cap de poc temps la seva població es va multiplicar, en ser el lloc escollit, per la seva proximitat al centre i per l’arribada del metro, per un bon grapat d’immigrants que van decidir deixar la vida rural a la recerca d’un futur millor. Tot plegat va convertir Vallecas en un barri obrer, amb tots els problemes habituals de les zones menys afavorides de les ciutats, però també amb un tarannà propi i amb un gran sentiment de pertinença. I és en aquest context on cal situar el Rayo, un club de barri que es va fer un lloc en l’elit als anys 90 gràcies als diners de la família Ruiz Mateos, que, aprofitant que l’entitat es va transformar en SAD, va decidir guanyar notorietat dirigint un club de futbol. Tot plegat va coincidir en el temps amb el naixement de Bukaneros, que en un primer moment, el 1992, només va tenir set membres. El seu nom, que en el segle XVII, al mar del Carib, era sinònim de pirates, prové de la batalla naval que cada any celebra la gent del barri durant les Festes del Carme, la patrona de Vallecas. Des d’un primer moment, la idea va ser generar un focus d’animació d’esquerres i antifeixista, per contrarestar el sorgiment a les graderies d’una facció de dretes. Tot i realitzar alguns desplaçaments i de començar a editar un fanzine, a Bukaneros, que mai ha volgut ser penya oficial, li va costar més d’una dècada guanyar notorietat entre l’afició, fins que a principis de segle, i amb l’equip a segona B, va liderar el ressorgiment del club. “Bukaneros són l’ànima del Rayo, el pulmó. Ens ajuden molt, guanyem o perdem”, va declarar l’any passat el porter Alberto García. “Si Vallecas és un estadi difícil per als visitants és en part gràcies a ells”, hi va afegir Óscar Trejo. El vincle del Rayo amb el barri és tan fort que l’afició valora més el fet que hi hagi jugadors nascuts a Vallecas que els resultats. Ara, sense cap futbolista de casa, el gran ídol és Míchel, el tècnic, que va néixer a Vallecas, es va formar a les categories inferiors i va jugar 16 cursos al primer equip. Per això, fa dues setmanes, després d’una desfeta contra el Getafe que encara va ensorrar més el Rayo en la taula, els Bukaneros van iniciar un càntic que va seguir la resta de l’estadi i que va provocar les llàgrimes del tècnic. “Estem amb tots a mort, però sobretot amb Míchel, per demostrar-li que aquest és el seu barri, on ha crescut. La seva gent no l’abandonarà mai”, deia el càntic.

26 anys després de la seva creació, Bukaneros s’ha convertit en un dels grups d’animació més genuïns del futbol estatal, una peça més per entendre el tarannà d’un club com el Rayo i un estadi com Vallecas, un camp situat al carrer Payaso Fofó, amb pisos al costat des dels quals es pot veure el futbol, en el qual mai es xiula l’equip i on abans dels partits sonen per la seva megafonia cançons de Ska-P, La Polla Records o Eskorbuto. I és que, com la seva afició no es cansa de repetir, Vallecas és diferent.