Barça

Política i esport

L’Inter sota el feixisme

El règim de Benito Mussolini va forçar l’Inter a abandonar la seva denominació original perquè considerava que evocava posicions polítiques comunistes

El club italià va passar a ser conegut com a Ambrosiana, en honor de sant Ambròs, el patró de la ciutat de Milà

Es va convertir ben aviat en un club d’èxit fins al punt que el 1910, en el seu segon curs, va ser proclamat campió

El Foot-Ball Club Internazionale, una de les entitats amb més història i tradició del futbol transalpí, va néixer el 9 de març del 1908 després d’una escissió al si del Milan Cricket and Football Club, l’actual AC Milan, provocada per la decisió de la federació italiana de prohibir la presència de jugadors estrangers al campionat nacional, una resolució que havia estat adoptada fruit de la pressió de diversos dirigents del club milanès. Aquesta circumstància va provocar que més d’una quarantena d’integrants del Milan abandonessin l’entitat per crear-ne una de nova que acceptés jugadors tant estrangers com italians. El nou club, nascut en un cèntric restaurant de la capital de la Llombardia, va decidir adoptar els colors que lluïen al cel milanès la mateixa vesprada de la seva constitució i ser batejat amb una denominació que reflectís la seva voluntat d’obrir les portes a esportistes de totes les nacionalitats. “Aquesta nit esplèndida donarà color a l’emblema del nostre club: negre i blau sobre el fons daurat de les estrelles. I es dirà Internazionale, perquè nosaltres som germans del món”, van deixar escrit els seus fundadors.

Ben aviat, aquell Internazionale es va convertir en un club d’èxit fins al punt que el 1910, en la seva segona temporada d’existència, es va proclamar campió d’Itàlia. Aquesta circumstància va accentuar la seva rivalitat esportiva amb el Milan, a la qual calia afegir una creixent clivella social que oposava els aficionats interistes, majoritàriament d’origen burgès i benestant, amb els d’un Milan que es nodria bàsicament de les classes populars. De fet, des de poc després del cisma que va separar-los, els interistes van començar a referir-se despectivament als aficionats milanesos com a casciavit (és a dir, “tornavisos”), una denominació que recordava l’origen obrer i proletari de la majoria d’aficionats del Milan. Aquests darrers responien anomenant baùscia els interistes, un terme molt milanès que podria traduir-se per “fanfarró” i que feia referència a l’origen benestant dels seus rivals.

Paradoxalment, però, el seu substrat majoritàriament conservador i burgès no va salvar l’Internazionale de la reestructuració del futbol italià que el feixisme va planificar després de l’ascens de Mussolini al poder. Al règim feixista no li agradava la denominació del club, que, segons el seu parer, no respectava l’esperit tradicional italià que promovia el govern i recordava, de forma massa explícita, la denominació popular que rebia la Tercera Internacional Comunista, coneguda també com a “Internazionale”. Aquesta eventualitat, acompanyada de la voluntat del règim de reduir el nombre d’equips per fer-los més competitius, va acabar propiciant que, l’estiu del 1928, el FC Internazionale fos forçat a convergir amb la Unione Sportiva Milanese, el tercer club de la ciutat, per donar llum a la Società Sportiva Ambrosiana.

El nou Ambrosiana va ser batejat amb aquest nom en honor de sant Ambròs, patró de la ciutat de Milà, una denominació que casava molt més amb la ideologia del règim que no pas la d’Internazionale. De fet, el club va abandonar la seva indumentària tradicional per passar a lluir una samarreta blanca amb la creu vermella de Sant Ambròs al pit acompanyada del feix romà, símbol del Partit Nacional Feixista, que també va ser inclòs a l’escut de l’entitat.

Curiosament, tot i que el gruix esportiu del nou club l’aportava l’antic Internazionale, la presidència va recaure en mans d’Ernesto Torrusio, antic president de la US Milanese, segurament per la seva militància feixista de primera hora que l’havia portat a ser un dels fundadors dels primers Fascis de Combat a la regió de la Llombardia. Malgrat que Torrusio només va estar una temporada al capdavant del club, el seu nom s’afegia al d’il·lustres dirigents, la majoria líders polítics i empresarials conservadors de la pròspera i industrial Milà, que des del naixement de l’entitat havien exercit el càrrec de més responsabilitat.

La gestió de Torrusio durant l’any en què va ocupar la presidència va ser un autèntic desastre, especialment des del punt de vista econòmic, i va provocar que ni tan sols el seu pedigrí feixista el pogués mantenir en el càrrec. Per tal de salvar l’entitat, la jerarquia del règim va cercar complicitats empresarials i les va trobar en Oreste Simonotti, que va fer una important injecció de diners i va assumir la presidència d’una Ambrosiana que també va modificar lleugerament el seu nom (de Società Sportiva a Associazione Sportiva) i va recuperar la samarreta negra i blava original.

La maniobra va resultar tot un èxit ja que l’equip va guanyar l’scudetto, el primer que es disputava en el format de l’actual Serie A. Un títol al qual l’Ambrosiana va afegir també els campionats del 1938 i el 1940, així com també la copa del 1939, un fet que va convertir l’equip de Guiseppe Meazza en un dels més llorejats d’aquella època, juntament amb la Juventus, representant del poder empresarial de Torí, i el Bolonya, l’equip amb el qual simpatitzava el duce Benito Mussolini.

El que s’havia convertit, en aquell temps, en el principal club de Milà va modificar novament, la temporada 1932/1933, la seva denominació per passar a ser conegut com a Ambrosiana-Inter. Un nom que evocava la seva evident continuïtat amb l’Internazionale, però que amagava qualsevol possible interpretació ideològica associada a la Internacional Comunista i que va ser permès, en part, perquè la US Milanese havia decidit recuperar la seva condició de club independent; això sí, sense poder participar en les competicions oficials italianes. Durant els anys del feixisme, l’Ambrosiana-Inter es va convertir en un equip poderós, que tenia en el Milan el “germà pobre” de la ciutat, i que suscitava l’odi de bona part dels clubs del centre i del sud d’Itàlia, especialment a la capital, fruit del xoc existent entre Roma i Milà, epicentres, respectivament, del poder polític i econòmic del país transalpí. Amb la derrota del feixisme i la fi de la Segona Guerra Mundial, el 27 d’octubre del 1945, l’aleshores president de l’entitat, el també empresari Carlo Masseroni, va anunciar que el club recuperava “de forma única i exclusiva” la seva històrica denominació d’Internazionale.

El període en què el club va ser conegut com a Ambrosiana va ser rescatat en ocasió del centenari de l’Inter, celebrat el 2008, quan l’entitat va recuperar la samarreta amb la creu de Sant Ambròs, una decisió que no va estar exempta de polèmica ja que va provocar, fins i tot, la denúncia d’un advocat turc que, després d’un partit de l’Inter a l’estadi del Fenerbahçe durant la lliga de campions, va considerar que era ofensiva per als creients musulmans. Més enllà d’aquesta controvèrsia, la camiseta amb la creu de Sant Ambrós evocava un període inesborrable de la història de l’Inter: la petjada que el feixisme va deixar-hi convertint l’Internazionale en l’Ambrosiana. Una denominació molt més digerible pel règim de Mussolini.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)