El domini del Barça en l’última dècada a escala estatal no té cap mena de rival i ha permès al club blaugrana anar retallant distàncies a passos de gegant amb el seu etern contrincant, el Real Madrid, en el palmarès de la lliga, i reforçar encara més la seva condició de rei de copes. El doblet de la temporada passada, el vuitè en la història del club –de lliga i copa– va ser l’últim exemple. Ernesto Valverde va fer així història en el seu primer curs a la banqueta blaugrana, en què el Barça va aconseguir la seva setena lliga en els últims deu anys i la 25a en total. Enguany, el conjunt blaugrana camina amb pas ferm per reeditar el títol de lliga, que seria també el quart en els últims cinc anys i, mirant més enllà, el desè en els últims quinze, comptant els dos amb Frank Rijkaard a la banqueta, els tres amb Guardiola, el dels 100 punts amb Tito Vilanova i els dos de Luis Enrique, a més del del curs passat. Seria la primera lliga amb VAR, que si s’hagués utilitzat fa uns anys, hauria permès al Barça sumar alguna lliga més, com la de la temporada 2013/14, amb Gerardo Martino, quan Mateu Lahoz no va donar per vàlid aquell gol decisiu de Messi en l’última jornada contra l’Atlético.

I si el Barça és el gran dominador recent de la lliga, passa el mateix en la copa, on ja ho era històricament juntament amb l’Athletic, del qual s’ha distanciat en la darrera dècada gràcies als sis cops que l’ha guanyat en els últims deu anys –dos cops, a més, ha estat subcampió–, i els últims quatre de forma consecutiva. Precisament amb el triomf el mes d’abril passat al Wanda Metropolitano, els blaugrana, que arribant-hi ja s’havien convertit en el primer equip en jugar cinc finals seguides, van igualar també la gesta de guanyar-ne quatre de consecutives, cosa que no passava des que ho van fer el Madrid a començament del segle passat (1905-1908) i l’Athletic tres dècades més tard (1930-1933). El repte en la copa doncs, és clar: ser el primer equip de la història del futbol estatal que guanya aquesta competició cinc vegades de forma consecutiva. Si ho aconsegueix, seria el títol de copa número 31 per a les vitrines del club blaugrana, ampliant així encara més la distància amb l’Athletic, que amb la que va guanyar el 1984 va quedar ancorat en 23. Més lluny hi ha el Madrid (19) i l’Atlético (10).

Un dels objectius des que Josep Maria Bartomeu va guanyar les eleccions del 2015 –l’actual és la quarta temporada del mandat de sis anys– era anar tancant carpetes judicials. Una de les que continuen obertes, però, és la relativa al cas Neymar 2, que ha de ser jutjat aquest 2019 a l’Audiencia Nacional. El fons d’inversions DIS, que tenia el 40% dels drets federatius de Neymar, reclama una multa de 195 milions d’euros al Barça i presó per al davanter brasiler, per al pare, i també per a Bartomeu i l’expresident Sandro Rosell, i els acusa d’estafa i corrupció. La fiscalia, que no acusa Bartomeu, reclama 8,4 milions d’euros de multa al club. D’altra banda, enguany també ha de ser jutjat per una altra causa Rosell, en presó preventiva des de fa quasi dos anys, per un presumpte delicte de blanqueig de capitals i organització criminal.

Ernesto Valverde té contracte fins al 2020, és a dir, pel que queda de temporada i una més, però amb una clàusula, efectiva fins a principis de maig, que permet trencar-lo a l’acabar aquest curs, tant per part del tècnic com del club, pagant una quantitat més simbòlica que important. El futur del Txingurri a la banqueta blaugrana, doncs, està tant a les seves mans com a les del club, que de totes maneres vol conèixer ja en els propers mesos, molt abans que acabi la temporada, quina és la intenció de Valverde, per si ha de buscar un substitut. La seva continuïtat, doncs, tot i que és del tot possible tenint en compte els bons resultats que està aconseguint l’equip, no està ni de bon tros garantida, ara mateix. Jordi Alba és un dels altres noms que també han de lligar el seu futur com a blaugrana en els pròxims mesos, ja que acaba contracte el 2020. Les negociacions ja estan en marxa i tot i que ara mateix les posicions estan allunyades, la voluntat de les dues parts és la mateixa, com han repetit sovint. També serà clau encertar-la amb els fitxatges, que han d’anar rejovenint a poc a poc la plantilla.

Leo Messi ho va deixar més que clar en la presentació davant de l’afició, el 18 d’agost passat, just abans de l’inici del trofeu Joan Gamper: “Prometem que farem tot el possible perquè aquella copa tan maca i desitjada per tots torni a ser aquí.” I ja se sap que quan al millor jugador del món se li posa alguna cosa entre cella i cella, no acostuma a fallar. Després de tres anys consecutius dient adeu en els quarts de final de la Champions, l’últim cop, a més, de manera molt dolorosa, a Roma, on els blaugrana van veure com el conjunt italià remuntava el 4-1 de l’anada, aconseguir aixecar l’orelluda el proper 1 de juny al Wanda Metropolitano s’ha convertit gairebé en una fixació. El que és segur és que el Barça no es pot tornar a permetre quedar eliminat de la millor competició del món tan aviat.

Les tres Champions seguides del Madrid també han fet mal, i els blaugrana s’han marcat com a objectiu prioritari tornar a regnar a Europa, com ho van fer el 2015 a l’Olympiastadion de Berlín. De moment, l’arrencada no ha pogut ser millor, amb una fase de grups immaculada, en què els de Valverde han sumat 14 punts dels 18 possibles, sense encaixar cap derrota, classificant-se per als vuitens de final encara amb dues jornades per disputar-se i fent algunes exhibicions, com a Wembley contra el Tottenham Hotspur (2-4) o al Giuseppe Meazza tot i no poder vèncer (1-1). Tot plegat, amb el lideratge de Messi, que tot i haver-se perdut els dos duels contra l’Inter per lesió, ha aconseguit fer 6 gols, amb hat-trick inclòs com a carta de presentació en la primera jornada contra el PSV Eindhoven.

Per dotzè any seguit, el Barça s’ha plantat en els vuitens de final com a primer de grup i a partir del febrer reprendrà el camí més il·lusionador, enfrontant-se a l’Olympique de Lió. L’últim cop que s’hi van veure les cares, també en la mateixa eliminatòria, la de vuitens de final, els blaugrana van acabar culminant la seva millor pàgina d’or de la seva història, aconseguint el primer triplet del club, a l’Olímpic de Roma, que tindria continuació amb el sextet. Ara, el 2019 ha de ser l’any de la sisena copa d’Europa.

Ja fa mesos que tothom qui s’apropa a la ciutat esportiva pot veure el bon ritme a què avancen les obres de l’estadi Johan Cruyff, el futur Miniestadi, i que serà una realitat aquest 2019. La previsió és que estigui acabat aproximadament per Setmana Santa, a finals d’abril, i es pugui inaugurar ja aquest curs, tot i que és possible que el Barça B encara continuï jugant fins a final de temporada a l’actual Miniestadi. Faltarà veure si el femení es mou ja abans d’acabar el curs a la que ha de ser la seva casa definitiva, així com la del juvenil en alguns partits, com els de la Youth League. L’estadi Johan Cruyff, amb capacitat per a 6.000 espectadors i un cost d’uns 12 milions d’euros, suposarà un pas de gegant pel que fa a l’arrencada definitiva de l’Espai Barça ja que permetrà, un cop acabat el curs, enderrocar el Mini, per començar els plans de construcció del nou Palau Blaugrana. El 2019 també ha de ser, per fi, l’any en què les obres del nou Camp Nou, el major repte del club en molts anys al marge dels objectius esportius, també es comencin ja a fer visibles del tot, als exteriors de l’estadi. Això, si el recurs que va presentar fa uns mesos la CUP Barcelona no aconsegueix paralitzar-ho, endarrerint un projecte que ja s’hauria d’haver iniciat fa temps. La substitució de la primera graderia apunta, però, cap a l’estiu següent. Abans de tot plegat, ja que és imprescindible per a la viabilitat econòmica de l’Espai Barça, el club ha de tancar l’acord per posar cognom al nou Camp Nou i probablement a tot el projecte. Fa cosa d’un mes, les negociacions amb la multinacional catalana Grífols estaven molt avançades.