Beneït fals 9

El Barça del 2008 era un equip farcit d’estrelles, però també un conjunt abduït per l’autocomplaença. És per això que Guardiola, en comptes de revolucionar la plantilla a cop de talonari, va optar per fer un canvi de rols amb les peces que ja tenia disponibles, demanant les sortides de Ronaldinho, Deco i Eto’o –que s’acabaria quedant una temporada més– per atorgar els galons a Xavi, Iniesta i, sobretot, Messi, que va passar a lluir el dorsal 10 i a ser la figura central de l’equip. L’argentí, però, va seguir sent l’extrem dret, amb Henry a l’esquerra i Eto’o com a referència ofensiva, fins que va arribar l’històric 2-6 del Santiago Bernabéu, en el qual Guardiola va destrossar la pissarra de Pellegrini en convertir Messi en fals 9.

En aquell moment, la variació tàctica plantejada pel tècnic català va semblar un fet puntual, i més quan a l’estiu el Barça va fitxar Ibrahimovic, però davant les dificultats del Barça per trencar les nodrides defenses rivals, Guardiola va decidir tornar al pla del Bernabéu, amb Messi de fals 9, malgrat que aquesta decisió va significar haver de gestionar com va poder el mal caràcter d’Ibra, que només un any després del seu aterratge va marxar al Milan. Tal com va confessar Messi temps després, la frase de Guardiola per convènce’l va ser clara i directa: “Amb mi marcaràs tres o quatre gols per partit.” I l’entrenador de Santpedor no anava mal encaminat. Per començar, Messi va acabar aquella lliga amb 34 dianes, fet que li va permetre ser per primera vegada en la seva carrera el Pichichi i el Bota d’Or. El curs següent, el 2010/11, en va marcar 31, en 33 partits, i va acabar d’esclatar tot seguit, en marcar 50 gols i 46 les temporades 2011/12 i 2012/13, dues xifres d’una altra galàxia que, òbviament, el van tornar a convertir en el màxim golejador del futbol espanyol i europeu.

Després vindria un curs, el del Tata Martino, menys productiu, amb 28 dianes en 31 duels, però Messi va tornar a agafar embranzida en la primera temporada de Luis Enrique a la banqueta blaugrana, la del segon triplet del Barça, en què tot i tornar a l’extrem pel fitxatge de Luis Suárez, va tancar la lliga amb 43 dianes en 38 enfrontaments. El curs següent, en què es va perdre uns quants partits per una lesió al genoll, Messi va fer 26 dianes, però de nou va tornar a superar la barrera dels 30 gols en les dues darreres temporades –37 i 34, respectivament–, en què una altra vegada va ser el Pichichi i el Bota d’Or. Amb 383 dianes en acabar el curs, era qüestió de temps que Messi assolís el seu gol número 400 a la lliga, una xifra màgica que va arrodonir diumenge, contra l’Eibar, en el que va ser el seu 17è gol en l’actual campionat, en el qual ha disputat 17 partits. Ja falta menys, doncs, perquè Leo Messi assoleixi el mig miler de dianes a la lliga. I és que l’argentí ja ha demostrat en un munt d’ocasions que res és impossible quan es tracta d’ell, el jugador de les cinc Botes d’Or, de les cinc Pilotes d’Or i dels 400 regals a la lliga.

Dianes inesborrables

Amb una mostra tan àmplia de 400 gols i amb un protagonista tan espectacular com és Leo Messi, es fa complicat escollir quines són les dianes de l’astre argentí per a la posteritat. I només cal tornar-les a veure per fregar-se els ulls per enèsima vegada. Possiblement, el primer partit màgic de Messi a la lliga, després del ja citat contra l’Albacete, va ser el del Barça-Real Madrid de la temporada 2006/07, la del seu primer hat-trick (3-3), en què l’argentí, tot sol, i amb un tercer gol meravellós, va salvar un punt en un duel que s’havia complicat moltíssim. Aquella actuació, però, només va destapar el pot de les essències, ja que és impossible d’oblidar la seva diana contra el Madrid en aquell clàssic jugat sota una pluja intensa en què Cannavaro es va estavellar contra el pal en mirar de refusar la pilota, aquell eslàlom meravellós a La Romareda, la falta picada a Almeria, el dia en què va superar el rècord de Müller, el gol al Vicente Calderón que va certificar la primera lliga de Luis Enrique, la tarda en què va mostrar la seva samarreta al Santiago Bernabéu en marcar el gol del triomf en el temps afegit (2-3) o la nit, més recent, en què va fer dos grans gols de falta en el RCDE Stadium, davant la mirada atònita de Diego López.

I aquests moments màgics són només la punta d’un iceberg gegantí farcit de dianes precioses, a banda de l’enorme cúmul d’accions que no van acabar en gol de l’argentí, ja sigui perquè la pilota va acabar picant al pal, perquè es va tractar d’una assistència sublim, d’un regat màgic o simplement d’un canvi de ritme o una passada en llarg mil·limètrica més per a la col·lecció d’accions per al record etern. “Mai hauria imaginat que acabaria assolint tot el que he aconseguit”, va afirmar Leo Messi fa unes setmanes en recollir la seva 5a Bota d’Or. I hauran de passar molts i molts anys perquè el món del futbol assimili realment el que ha viscut els darrers 15 anys, i els que encara queden. Ara ha estat el torn del gol 400 a la lliga, una escala més en el camí d’una nova fita per a la història. És el que té viure en present l’era Messi, l’era del millor futbolista de tots els temps.