Hi ha cicatrius que permeten furgar en l’ànima de la gent, i la que té Nabil Fekir (Lió, França, 1993) amagada al rostre, just a la patilla, és reflex inequívoc que, sota la seva esquerra de seda, resideix l’esperit d’aquells que s’han forjat al carrer, per als quals jugar al futbol no és més que una manera de sentir la vida, ja sigui davant de 60.000 espectadors o en la intimitat d’una casa enmig d’Algèria, on, amb els seus pares, naturals del nord d’Àfrica, i els seus germans, el mitjapunta de l’Olympique de Lió, absent en l’anada i gran incentiu dels gones per a la tornada al Camp Nou, va forjar part de la seva infància. Va ser un dia qualsevol d’un estiu qualsevol a casa dels Fekir, a Fedjana, quan Nabil va calcular malament el seu eslàlom i va impactar amb un recipient amb oli bullent. La cara, marcada per sempre. “Però no tinc cap complex, la vida és així”, ha manifestat, en unes declaracions similars a les que un dia també va fer Carlos Tévez sobre la seva cicatriu al coll.

Potser aquella va ser la primera, però no seria l’última. Avui un trau travessa el seu genoll, de dalt a baix, record del 2015, quan els maleïts encreuats van posar a prova la passió per la pilota d’un futbolista de façana dèbil, sense punta de velocitat ni un físic exuberant, però d’aquells que transmeten un feeling diferent amb la pilota, una relació cultivada des del bressol, des que el seu pare, Mohamed, el duia al parc de la Tête d’Or, al centre de Lió, simplement a jugar. “Tenia quatre anys i ja li agradava molt fer passades”, ha explicat.

Talent magribí, esperit de carrer i una mirada sobre la pilota poc pretensiosa. “Mai em vaig imaginar jugant a Gerland; si jugo a futbol és perquè em diverteix”, ha declarat en alguna ocasió un Fekir per a qui avui les cicatrius no són més que un recordatori del passat. Les que es veuen, però també les que van per dins, aquelles que també han marcat la personalitat d’un noi a qui, amb 15 anys, l’Olympique de Lió va descartar. Li havien diagnosticat la malaltia d’Osgood, un problema de creixement al genoll, i al club no tenien clar l’horitzó d’aquell esquerrà amb talent. “Va haver-hi debat perquè no tots estàvem d’acord. Va ser un moment difícil per a Nabil, en què qualsevol altre noi hauria perdut les ganes d’intentar-ho. Però ell ho va aprofitar per tornar més fort, no va tenir problemes a tornar a un club amateur i continuar creixent i disfrutant del futbol”, explica Gérard Bonneau, descobridor de talent per al Lió durant 25 anys i figura clau per a l’èxit de Fekir, al qual va fitxar en dues ocasions per al gegant lionès, la primera quan tenia 14 anys i la segona, ja definitiva, als 18, després del seu retorn al Vaulx-en-Velin, avui presidit pel pare de Nabil, i d’un pas pel Saint-Priest, club també de la perifèria de Lió i amb el qual va jugar la copa de França juvenil. “De sobte l’Olympique em va dir que havíem d’incorporar dos futbolistes, un defensa i un atacant, i vaig tenir clar que Nabil donava el perfil”, continua Bonneau. “Estava més fort de cames, era molt difícil prendre-li la pilota, havia guanyat un bon canvi de direcció gràcies al seu centre de gravetat baix i col·lectivament estava més fet.” I, una vegada més, Fekir va sorprendre amb la seva gestió del moment. Mentre clubs com el Caen o fins i tot el Saint-Étienne, etern rival del Lió, li oferien condicions millors, ell es va decantar pel club de la seva ciutat, en un acte de fidelitat que, anys més tard, ja havent tancat la ferida i sent una estrella del futbol francès, consolidaria amb una celebració que ja és història del derbi del Roine, traient-se la samarreta y ensenyant-la al públic de l’estadi Geoffroy-Guichard, un dels més calents del futbol francès, just després de marcar el sagnant 0-5.

Es va pensar que després de la lesió als encreuats, el setembre del 2015, ja res no seria igual, però tres anys després Fekir viatjaria a Rússia per formar part de la França campiona del món. Un dia abans de posar rumb al mundial, se li va comunicar que no fitxaria pel Liverpool, en un traspàs que entrava en els càlculs de Nabil i del president del Lió, Jean-Michel Aulas. En les projeccions de l’Olympique de Lió, Fekir no havia de ser aquest vespre sobre la gespa del Camp Nou. Però hi serà, amb les seves cicatrius i amb una passió intacta.