Quasi una dècada després, els futbolistes de la Premier League han designat un defensa central com la peça més valuosa del campionat. Qui agafa el relleu de John Terry és Virgil van Dijk (Breda, Països Baixos, 1991), el quart holandès que acaricia el guardó. I encara que poc té a veure l’ofici del gegant de sang surinamesa amb el dels seus compatriotes, amb la classe infinita de Dennis Bergkamp (condecorat el 1998), l’olfacte infal·lible de Ruud van Nistelrooy (2002) o l’esquerra esmolada de Robin van Persie (2012), fer de la destrucció un art ha elevat la figura d’un defensa capaç de cosir les carències d’un Liverpool que fins a la seva arribada caminava amb peus de fang.

De Van Dijk es diu que és un defensa impossible de regatejar. I de fet, encara ningú ho ha aconseguit aquesta temporada, ni en lliga ni en Champions. Es diu que és infranquejable en el joc aeri, que fa bons els que té al seu costat, fins i tot jugadors de dubtosa reputació com Joel Matip o Dejan Lovren, i que pràcticament no se li aprecien fissures, ni tan sols en una cicatriu a la part baixa de l’estómac, record traumàtic d’una infecció que va estar a punt de costar-li la vida quan tenia 19 anys i jugava al Groningen.

Segurament, la marca de bisturí sobre la pell és l’única imperfecció en una genètica privilegiada. “En dos anys i mig que vaig estar amb ell, potser el vaig veure tres vegades al gimnàs. Evidentment que es cuidava, però el seu físic li ve de sèrie”, confirma Oriol Romeu, company seu al Southampton. Un metre i 93 centímetres de fibra que avui es mouen amb una harmonia notable pels millors estadis del futbol europeu, però que Van Dijk ha trigat a saber dominar, a vegades per excés d’adrenalina i d’altres per pecats d’excessiva confiança. “El veus jugar ara i és increïble com ha evolucionat, com mana, com indica als companys, com calcula els seus moviments”, s’entusiasma Robbie Hendriks, que anys enrere va conèixer un defensa diferent. “A Virgil no li agradava gens perdre, però era massa impulsiu, volia arribar a tot arreu, feia moltíssimes faltes i a vegades l’expulsaven”, confirma el tècnic, que el va dirigir de nen i va observar la seva progressió fins al filial del Willem II, el mateix club on anys més tard despuntaria Frenkie de Jong. “Van Dijk físicament era molt superior als de la seva generació, però no tenia la projecció que tenien el mateix De Jong o Sam Lammers (enguany cedit al Heerenveen pel PSV)”. Eren dies en què l’avui defensa del Liverpool s’enfilava en una furgoneta amb altres nois de la zona i cobria els poc més de vint quilòmetres que cobreixen Breda i Tilburg per entrenar-se. Un trajecte especialment laboriós per a una estrella que no va ser fugaç, que no va jugar mai en un dels grans del seu país i que va trigar a brillar com ho fa avui. De Groningen a Glasgow i d’allà a Southampton. “Solia dir als clubs grans que ho tenia tot, però després resulta que fitxaven un altre futbolista. I em desesperava, perquè veure Van Dijk era com veure un adult jugant amb nens al pati de l’escola”, ha explicat al diari The Guardian David Moss, que va ser cap d’observadors del Celtic de Glasgow.

Ho tenia tot però alhora li faltava algun ingredient per acabar de picar la curiositat d’un equip gran. “A vegades cometia alguna errada per relaxar-se, per veure-ho tot massa senzill”, assenyala Romeu, que tot i alguna llacuna va veure venir la magnitud del fenomen des de lluny: “Em va sorprendre que no se l’enduguessin abans: era fort, en els entrenaments no li guanyaves cap duel, es col·locava bé, arribava a tot arreu...”

I per a Van Dijk, que va acabar de polir-se sota la mirada experta de Ronald Koeman al Southampton, ni tan sols la pressió que el Liverpool el convertís en el defensa més car de la història ha acabat sent un graó impossible d’escalar. “És una persona tranquil·la, que s’implica en les coses del vestidor, però que després té aquesta capacitat perquè no l’afectin les coses”, diu Romeu sobre un defensa que ha après a mesurar la seva força, que ha acostumat l’afició del Liverpool a observar com es resolen situacions de forma desacomplexada, quasi sense despentinar-se uns cabells recollits de forma calculada i que davant el repte més imponent de la seva carrera s’ha expressat amb la mateixa despreocupació. “Que com s’atura Messi? No ho sé, ja ho veurem”, ha proclamat el neerlandès a les portes d’un duel de gegants de diferent estatura.