A un temple de la final

Independentment del pensament de Jürgen Klopp, que li pugui semblar frívol elevar estadis de futbol a la categoria de temples, si hi ha un club que pot abraçar aquesta teoria és el seu Liverpool. Bàsicament perquè sense Anfield Road, segurament no existiria. Sense una disputa pel lloguer dels terrenys on avui batega un dels escenaris amb més màgia del planeta, qui sap si la història s’escriuria amb tinta vermella.

Però la tensió va tenir lloc un dia de març del 1892, quan dins la directiva de l’Everton, que aleshores jugava de local a Anfield, hi havia el sentiment que John Houlding, propietari dels terrenys i membre del club, aprofitava els toffees per obtenir benefici propi, una disputa que acabaria propiciant una cadena de moviments que farien bategar la ciutat: en pocs mesos, l’Everton creuaria l’Stanley Park cap al nord per assentar-se a Goodison Park. Al mateix temps, Houlding decidiria fundar el Liverpool.

Per aquest ordre, primer Anfield i després el Liverpool, primer el temple i després la religió, i el creixement d’unes tribunes que han vist mesclar-se el poble amb les llegendes, en què va haver-hi un dia en què no existia frontera de classes, en què fins i tot Bill Shankly, que avui té una estàtua a les portes de l’estadi, va ser un més entre els milers d’ulls que feien vessar The Kop partit rere partit. Només 16 mesos després d’abandonar el seu lloc a la banqueta red i ja assentat com una figura de culte. “Al principi la gent es va sorprendre molt en veure’m, però quan va sortir el Coventry tothom es va concentrar en el que era veritablement important”, va dir Shankly sobre aquella tarda de 1975, en què va assistir com un aficionat més a veure el Liverpool de Bob Paisley, el qui havia estat feia no gaire el seu ajudant a la banqueta i que agafaria el relleu de forma fulminant, aconseguint tres copes d’Europa amb un equip també de ple sentiment. “A nosaltres ens agradava mesclar-nos amb la gent, amb els aficionats, parlar amb ells, ens sentíem com uns més”, ha explicat Allan Kennedy, defensa que, amb els seus gols, un en una tanda de penals a Roma i un altre al Real Madrid, va assegurar dues orelludes. “Ara tot és molt diferent, els futbolistes són més distants, però entenc que se’ls pugui fer més difícil conviure amb l’afició”, reconeix.

Però a peu de precipici, al Liverpool no li queda més remei que aferrar-se a la simbiosi amb el seu estadi, a una atmosfera única, per intentar una remuntada única. I és que en el currículum europeu dels reds no hi ha precedents de la magnitud del que necessita el Liverpool contra el Barça. Evidentment que pesa en el record i de forma incontestable la remuntada en la final d’Istanbul contra el Milan, un 3-3 després d’anar perdent 3-0 al descans i la posterior definició per penals que acabaria amb la cinquena Champions a les vitrines del club scouser, però entre les quatre parets d’Anfield no hi ha cap gesta tan poderosa a escala europea. De fet, una de les més recordades data d’aquella temporada 2004/05, en la fase de grups d’aquella mateixa edició, quan després d’haver perdut el seu partit al Pireu (1-0), el Liverpool necessitava guanyar per dos gols l’Olympiacòs per assegurar-se l’accés als vuitens de final. Una nit en què al sud del parc Stanley va funcionar la mística. “Sobretot en la prèvia del partit notes que estàs en un lloc especial, al vestidor sents la gent, després veus el Liverpool, tocant el cartell amb l’escut abans de saltar al camp; té tanta fama que és inevitable quedar-te escoltant el You’ll never walk alone”, confirma l’argentí Gabi Scürrer, defensa de l’Olympiacòs aquella nit en què els grecs van acabar sucumbint (3-1). “Però al final l’ambient, quan xiula l’àrbitre, queda en un segon terme, l’entrada a Anfield la recordes per sempre, però després la concentració t’aïlla”, assegura. “Però quan portes la samarreta del Liverpool sí que et contagia, et fa sentir segur de tu mateix”, discrepa Josemi, lateral d’aquell Liverpool campió d’Europa amb Benítez. “És difícil que als futbolistes del Barça els pugui pesar, però depèn de com vagi el partit, Anfield t’arrossega. El soroll és constant, se celebren sacades de banda, i si el Liverpool marca un gol ràpid la sensació pot ser d’asfíxia”, continua l’andalús, que va participar en el tram final d’aquell partit contra l’Olympiacòs que, tot i l’aparent modèstia de ser una nit de fase de grups, acabaria assolint un simbolisme especial. Sense aquella victòria no hi hauria cinquena Champions, i de fet Steven Gerrard acabaria triant el conjunt del Pireu com a rival per al seu partit d’homenatge, conscient de la transcendència d’una nit en què Anfield va fer bategar la sang del Liverpool.