Barça

RAMON ALFONSEDA

EXJUGADOR DEL BARÇA I PRESIDENT DE L’ABJ

“Em van valorar més després d’aquell gol”

“La lliga s’havia escapat en l’últim sospir contra el València i la copa era un repte de club”

“Ens va donar un títol en una època d’escassetat”

Fusté em va deixar sol davant del porter i jo vaig definir amb dos tocs amb el peu dret: un amb l’exterior i el segon, amb l’interior

Qui avui és el president de l’Agrupació Barça Jugadors, Ramon Alfonseda (Granollers, 4 de març de 1948), va viure el seu moment de glòria com a futbolista en la darrera final de copa que ha enfrontat el FC Barcelona i el València. El seu gol, quan faltaven vuit minuts per al final de la pròrroga, va decidir el partit.

Dels 27 gols que va marcar en el Barça, el de la final de copa del 1971, contra el València, quin lloc ocupa?
El primer, sens dubte. El vaig fer quan faltava poc per acabar la pròrroga i va ser decisiu. Que un jugador de la casa marqués el gol de la victoria en una final, en aquell moment, tenia un valor especial. Per això encara hi ha gent que se’n recorda. A mi em va fer emocionar molt.
El Barça va premiar aquell moment seu de glòria?
Vaig fer el gol decisiu, però l’equip en va marcar quatre. En tot cas, el Barça em va valorar més a partir d’aleshores. Recordo una prima extra i també que, a partir d’aleshores, els entrenadors que vaig tenir, Buckingham i Michels, van reconèixer la meva aportació.
El 4 de juliol de 1971 va ser, doncs, el seu millor dia com a futbolista.
Sí. Potser hi ha altres partits dels quals em sento molt orgullós, però aquell va ser especial, pel que representava. Més encara en una època en què no guanyàvem títols. De fet, aquella mateixa temporada se’ns va escapar la lliga en l’últim sospir, precisament contra el València. Havíem de guanyar sí o sí la final de copa, era un repte de club.
Hi havia ganes de revenja, vaja.
Sí. El València era un molt bon equip, però teníem un compromís personal de fer el màxim per guanyar la copa.
Va viure la primera hora de partit a la banqueta. Com ho recorda?
Quan perdíem per un a zero, l’entrenador, Vic Buckingham, em va preguntar com em trobava. “Nerviós”, li vaig respondre. Amb dos a zero, em va fer la mateixa pregunta i vaig dir-li que ja estava tranquil, perquè ho veia tot perdut. Per sort, Fusté va fer el 2-1 i, quan jo ja havia sortit, Zabalza va empatar. Vam patir una mica, però vam aconseguir un merescut premi.
Com recorda la jugada del gol?
Fusté em va fer una passada en profunditat, amb l’exterior del peu esquerre, que em va deixar sol davant del porter. Jo, que havia entrat a l’àrea pel centre, vaig definir amb dos tocs amb el peu dret: un amb l’exterior i el segon, amb l’interior. Aquell moment em va donar una alegria immensa. Després, només desitjava que s’acabés el partit.
Les cròniques van dir que vostè va decantar la final gràcies a la seva velocitat...
Tenia unes qualitats i Buckingham mirava d’aprofitar-les: era especialment perillós en els contraatacs, ja fos per acabar les jugades o per assistir els companys. En aquell moment no hi havia una metodologia de joc, en el Barça. Es tractava d’aprofitar les qualitats de cada futbolista.
Com era Vic Buckingham?
Un gran entrenador. Molt anglès, en el millor sentit. Pragmàtic i molt bon psicòleg. Mirava de treure el màxim de nosaltres. Amb ell, jugadors com jo mateix, Martí Filosia o Charly Rexach, vam aprendre molt. En aquell moment era massa important el resultat, l’estil encara no havia arribat. El Barça, però, ja s’havia fixat com a model en la selecció holandesa.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.