La meva tasca en el futbol era entretenir la gent. És el que em demanava a mi mateix quan jugava a futbol. El meu objectiu era fer gaudir els espectadors, que es parlés als bars, del que feia.

El vaig començar a assajar dos anys abans. Després dels entrenaments em quedava amb el porter, Zdenek Hruska. Xutàvem penals i ens apostàvem coses, xocolatines i cerveses. Ell era molt bo i quasi sempre em guanyava, així que una nit vaig pensar en aquesta execució, amb un tir fluix i centrat, el porter sempre queia a un costat.

Primer en amistosos, després en partits de lliga i més tard amb la selecció. La primera vegada va ser en aquella final, contra Alemanya. Tres anys després, contra França, a Bratislava, també vaig llançar un penal així. Era més difícil perquè ja era conegut, però el porter no devia llegir els diaris.

No les vaig comptar, però crec que unes trenta. El meu penal va viatjar pel món. Va començar a Praga, després a Europa, Àustria, Amèrica del Sud i, òbviament, Belgrad l’any 1976.

Dos mesos abans d’aquella final ja sabia que passaria tot allò. No sé per què, però ho sabia. Pensava que jugaríem la final contra Holanda, va ser contra Alemanya, que arribaríem a la tanda de penals, que xutaria el definitiu i el marcaria amb el meu mètode. Vaig demanar xutar l’últim, Hoeness va fallar el que em precedia i jo vaig marcar per donar el títol a Txecoslovàquia. Estava segur que el marcaria al mil per mil. Sepp Maier no m’havia vist mai assajar aquell penal, ni llançar-lo en cap partit de la lliga de Txecoslovàquia, i no tenia ni idea del que anava a fer. No coneixia la meva creació. Per tant, estava segur que el marcaria.

Sempre faig broma amb la possibilitat d’haver fallat aquell penal. Havia après la feina de torner en una fàbrica de Praga. Sempre dic que si no hagués convertit aquell penal a Belgrad, tindria trenta o quaranta anys de pràctica com a treballador d’aquella fàbrica. Aquí hauria entrat la política, estàvem en un règim comunista i potser s’hauria interpretat com una deshonra a la pàtria. Hauria fet mal al sistema polític i al comunisme.

No és gaire difícil. Has de fer tot el possible per enganyar el porter i que es llanci cap a un dels dos costats, això vol dir que has de córrer molt agressivament cap a la pilota, i que amb tots els moviments, llenguatge corporal, amb els ulls... s’interpreti que xutaràs a trencar. I després, en l’últim moment, piques la pilota de manera suau.

No és ben bé així. M’encanta ser reconegut, que se’m recordi per aquell penal. No tinc problemes a parlar d’aquell penal, les vegades que siguin, però una mica sí que en soc presoner, perquè només soc recordat com a futbolista per aquell penal, i la veritat és que vaig fer moltes altres coses en el món del futbol. Sap una mica de greu que no es parli d’altres coses que vaig fer.

La veritat és que no sé si l’actual gent del món del futbol em recorda o em menciona. No parlo idiomes i no sé si les actuals estrelles del futbol em mencionen. Quan vaig llançar aquell penal a Belgrad contra Sepp Maier, tothom parlava de mi. Ho va fer un gran jugador com Franz Beckenbauer, parlava molt de mi. També va ser especial quan Max Merkel, el famós entrenador, va dir que la seva línia de migcampistes favorits eren Eusebio i Panenka. Va ser molt especial per a mi.

Si acaba en gol, està ben executat; després hi ha una qüestió estètica. Fa temps va venir un equip de televisió del Perú o Mèxic i em van posar uns cent penals Panenka perquè decidís quin era el millor. La veritat és que era molt difícil, però em vaig quedar amb un futbolista de la segona divisió argentina. Els llançava millor que jo, però he oblidat com es deia.

Em va sorprendre que utilitzés el meu penal perquè ell és defensa. Soc un gran admirador de com defensa. Si fos entrenador, sempre el voldria tenir al meu equip. És dels millor del món, o el millor. Fa dos o tres anys vam estar a punt de trobar-nos a Praga, però ell no va poder viatjar amb la selecció perquè es va lesionar.

Un 75% no està tan malament.

Veig dues coses o raons en això. Primer la psicologia, l’estat d’ànim del jugador. Has d’estar segur que marcaràs el penal quan el xutes. Si no ho estàs, no té cap sentit que el xutis. L’altre aspecte és la pressió dels espectadors, de l’estadi, dels altres jugadors, de l’oponent. És la combinació d’aquests dos aspectes. Per això els millors jugadors del món fallen penals.

No importa si ets dretà o esquerrà. Sempre està en el teu cap.

Aquell penal de Cruyff no era nou per a mi. Amb els meus millors amics practicàvem aquell penal amb passada cada dissabte. Encara més, vaig fer un gol en la primera divisió de Txecoslovàquia molt abans que Cruyff d’aquella manera. Els espectadors van quedar perplexos perquè no havien vist una cosa així abans i no sabien si seria vàlid o no. És molt important que el teu company de joc, a qui passes la pilota, no vagi a buscar-la abans que tu facis la passada, que no entri a l’àrea abans de temps.

De petit sempre jugàvem a futbol al carrer, i els equips eren Sparta o Slavia. Jo no era de cap d’aquests equips. Els meus amics, quan jugàvem, es feien dir amb noms de futbolistes d’aquells equips. Un dia vaig mirar el diari i vaig veure una foto petita en blanc i negre d’un jugador que es deia Didi. Me’n vaig enamorar perquè tenia un nom molt curt, molt fàcil de recordar. Sense saber-ne res, ni com jugava, em vaig fer dir com ell quan jugava al carrer amb els amics. Quan vaig créixer i vaig començar a jugar en equips juvenils, el meu ídol va ser Josef Masopust. Era el tipus de jugador que m’agradava. Volia jugar com ell. Vaig tenir l’honor de jugar contra ell. Masopust i Andrej Kvasnak eren els meus ídols en aquells anys.

No seré gaire original. Messi i Cristiano Ronaldo són els millors. La gent escull un o l’altre, però jo no diferencio entre ells, per a mi tots dos són els millors de tots els que hi ha ara. Messi pot ser el millor jugador de la història, però Cristiano Ronaldo és al seu nivell.

És difícil destacar una cosa perquè ho fa tot bé. M’agrada com és capaç de portar la pilota mirant a terra i a la vegada saber tot el que està passant sobre el camp i on és tothom. En poc temps pot sorprendre tothom, rivals i espectadors.

Difícil pregunta. Soc de Messi i també de Cristiano Ronaldo. Soc del Real Madrid i també soc del Barça. Tots dos equips són macos de veure, fins i tot si perden, sempre hi ha alguna cosa a destacar perquè sempre juguen bé. M’agrada de tots dos que fa molts anys que juguen bé i guanyen títols. Sempre estan allà dalt. Tots dos han dominat el futbol en els últims anys, i per això els admiro. A vegades critiquen el joc del Barça, però jo mai m’avorreixo quan veig els seus partits per la televisió, perquè sempre juguen a l’atac i volen tenir la pilota.

Crec que cadascú s’ha de dedicar a fer el que sap, que no s’ha de barrejar política i esport. Aquí, després de la Revolució del Vellut, molts esportistes van voler ser polítics i la majoria van fracassar.

Per a mi Eslovàquia no és un país estranger. Els considero part de nosaltres. Són la nostra sang, els visito sovint. Les llengües són pràcticament iguals, ens entenem perfectament.

No hi havia problemes, però sí que és cert que existia rivalitat. Més per ells, que eren més nacionalistes i volien destacar més. La veritat és que quan sèiem a la taula ho fèiem en taules diferents. Aquella Eurocopa del 76 va ser una excepció. L’entrenador, Vaclav Jezek, va aconseguir crear un grup. Ens barrejàvem i érem amics. Això es va transmetre després sobre el terreny de joc.