Barça

Albertini explica com està vivint la crisi del coronavirus i desitja que la Serie A torni al maig

Testimoni. L’ex del Barça escriu una carta oberta als culers explicant com s’està vivint la situació a Itàlia i recordant anècdotes de la seva etapa a Barcelona

Itàlia continua lluitant amb tota la seva energia contra la Covid-19. Un dels seus fills il·lustres, Demetrio Albertini, ha explicat en primera persona com està vivint la crisi del coronavirus: “Itàlia està jugant aquestes setmanes un dels partits més importants de la seva història. Malauradament, com gairebé tot el planeta, els italians estem obligats a vèncer el rival més perillós que ens hem trobat fins ara: la Covid-19. Es tracta d’un repte molt complicat que ha de treure el millor de tots nosaltres per tal que el país pugui derrotar aquest virus, però no tinc cap dubte que entre tots ens ajudarem i aconseguirem que d’aquí a poc temps puguem dir amb orgull que hem guanyat el nostre gran enemic”. “Aquests dies estan sent molt diferents per a mi i per a la meva família. Quan ens vam assabentar que el nord d’Itàlia començava a ser una zona de risc, i abans que el Govern decidís tancar tot el país, vam decidir desplaçar-nos fins a la Toscana, prop de Coverciano, on hi ha la Ciutat Esportiva de la Federació Italiana de Futbol i on tinc situat el meu despatx. Venir fins aquí era la millor opció per allunyar-nos d’un dels epicentres del contagi i també per poder seguir desenvolupant la meva feina com a responsable formatiu de la Federació”. “El coronavirus ha canviat en un tres i no res la manera que teníem els italians de viure. En el meu cas, la vida a Coverciano es resumeix a estar connectat a Internet les 24 hores del dia per seguir exercint les funcions laborals de la meva empresa, Dema4, a més de totes les obligacions que aquests dies tenim a la Federació. Els meus dos fills, en Federico i la Costanza, estudien des de casa també a través d’Internet, i tant la Uriana, la meva esposa, com jo, els intentem donar un cop de mà amb el que podem. Igual que ells ho fan amb nosaltres. El confinament ha canviat totes les relacions socials aquí a Itàlia, però això també té coses bones, per exemple, les noves iniciatives solidàries que estan sorgint gràcies a les xarxes socials. Nosaltres participem en campanyes com ara la dels artistes Chiara Ferragni i Fedez, però també n’organitzem d’altres al meu centre de pàdel. Totes elles destinades a incrementar els recursos dels hospitals”.

Albertini, actual responsable de formació de la federació italiana de futbol, explica quan preveu que torni la competició futbolística a Itàlia: “Estar a casa tantes hores aquests dies fa que el teu cap doni moltes voltes. A mi, per exemple, em toca estar cada dos per tres pendent de trucades i de videoconferències de la Federació. Ara mateix, el futbol està aturat a Itàlia, per raons evidents, i la nostra feina és treballar per esclarir el que volen saber milions de seguidors del nostre calcio: Quan es reprendrà la Serie A i les altres competicions? La nostra idea és que tornin a arrencar a principis de maig, però ara per ara hi ha molts escenaris oberts: no es descarta que la Serie A es jugui durant els mesos d’estiu, però tampoc que es cancel·li la temporada o que es jugui seguint un sistema de play-off i de promoció de descens. De fet, ja estem treballant amb aquestes possibilitats, però és molt complicat poder calcular terminis en aquest escenari d’incertesa en què hem de recordar que la salut és el més important. El mateix passa amb la Lliga de Campions. La Champions té una complicació afegida i és que implica molts països, i això vol dir que tots hem de córrer en la mateixa direcció i a la mateixa velocitat per quedar lliures de la pandèmia gairebé alhora i seguir jugant. És tot molt confús, però tant de bo les competicions es puguin acabar dins del terreny de joc”.

Etapa blaugrana

Com a jugador del Barça, Albertini va guanyar una lliga (2005) i una supercopa (2005). Recorda encara avui el seu vincle estret amb Frank Rijkaard i com l’holandès li va obrir les portes de can Barça: “La veritat és que no m’hauria imaginat mai que en Frank acabaria dirigint un equip. Quan jugava al seu costat, mai aixecava la veu. De fet, quan vaig arribar al Barça, bromejava amb ell dient-li que per fi l’escoltava. Rijkaard va ser imprescindible perquè jo acabés aterrant al Camp Nou l’any 2005. Ell em va convèncer per venir, volia un perfil guanyador a dins del vestidor que, a més, pogués aportar la seva experiència dins del camp. Van ser uns mesos molt feliços que van culminar amb la consecució de la Lliga, la primera que guanyava el Barça des de la temporada 1998-1999”. “El FC Barcelona sempre ha estat part de la meva carrera futbolística, encara que només hi hagi jugat sis partits. És curiós, però és així. Per què ho dic, això? Doncs per moltes raons. Primer de tot, i com a anècdota: mai he perdut contra el Barça, ni cap partit amistós ni cap oficial. A més, la meva carrera futbolística sempre s’ha desenvolupat paral·lelament a la de Guardiola. Els dos formem part de la mateixa generació, els dos amb el dorsal 4 a l’esquena i jugant a la mateixa posició de dos clubs molt importants”. “Però hi ha més coses. Vaig acabar a Barcelona la meva carrera com a jugador i, de moment, l’única final de la Champions que he organitzat com a membre de la Federació Italiana -una vegada ja retirat- va ser la de Roma del 2009. Qui va guanyar aquella Lliga de Campions? El Barça. No cal afegir res més”.

“També és veritat que vaig estar involucrat en un dels capítols més tristos de la història recent blaugrana. Ja us imagineu de quin us parlo, oi? La final de la Champions del 1994, a Atenes. Quan hi penso, és complicat entendre què és el que va passar aquell 18 de maig del 1994. El Barça havia guanyat la Lliga el cap de setmana anterior i venia amb molta confiança. Nosaltres, d’altra banda, vam tenir 15 dies nets per preparar aquella gran final. Suposo que això va influir al nostre favor. El Dream Team de Johan Cruyff era un equip màgic, tenia un estil únic, però físicament era inferior al nostre Milan. Jo faig 1,81 d’alçada i peso poc més de 80 quilos. En aquell Barça, hauria estat un dels jugadors més alts i corpulents. En canvi, a l’AC Milan era el futbolista més petit. Recordo que vam plantejar un duel amb una pressió molt alta perquè sabíem que ells estaven més cansats que nosaltres. Podien dominar-nos amb la pilota una estona, però nosaltres teníem més opcions en jugades a pilota aturada. Va ser una final amb un record dolç, tot i que soc molt conscient que aquí a Catalunya no es va viure igual”.

“Una abraçada molt forta des del fons del meu cor a tota l’afició blaugrana. Sempre sereu part de la meva vida”, s’acomiada dient en la carta oberta publicada al web del FC Barcelona.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)