Fou la decisió més aplaudida de Bartomeu i ha acabat essent víctima esportiva de qui el va fitxar, fent el trànsit depriment de simbolitzar el canvi a veure’s com el darrer reducte del suïcidi econòmic de la junta anterior. Així doncs, vist en perspectiva, De Jong potser es va equivocar en el moment d’arribar al Barça: va aterrar en nom de l’esperança i s’ha vist arrossegat per la decadència esportiva del darrer lustre amb un Valverde desacreditat, un Setién inservible, un Koeman provisional i un Xavi que se’l creu però en silenci prefereix altres alternatives. Si pogués escriure un diari sobre com s’imaginava el seu futur a curt termini el dia de la seva arribada i què pensa ara, home, tindria la seva gràcia per allò de fer un llibre d’autoajuda sobre les decepcions provocades per les perspectives capitals.

A partir d’aquí De Jong té el dret de quedar-se, però haurà de lluitar contra el subconscient d’un Camp Nou que el veu com el coitus interruptus més notori dels darrers anys, i encara que les causes d’aquest quedar-se a mig camí estan més relacionades amb un entorn esportiu caòtic que no pas amb les seves qualitats i la seva voluntat, la realitat és tan explícita com injusta, en el seu cas: la falta de simetria entre dedicació i resultat final és un clàssic dels nostres dies i ell no n’ha estat cap excepció.

En definitiva, tothom a la vida ha tingut un moment on l’han arrossegat unes circumstàncies nocives sense veure-les venir, on s’ha muntat una pel·lícula al cap i llavors ha acabat vivint en una sèrie turca de final imprecís, però també hi ha la gràcia de saber-se adaptar i tenir capacitat de reescriure un guió erràtic, i aquest és el punt on es troba un De Jong que necessita una segona vida al Barça, una nova existència que s’ha d’ajustar al context econòmic d’un club que està venent les joies de l’àvia per sortir del pou econòmic. Res és gratis, estimat Frenkie, si a l’altre costat de la línia hi ha Mateu Alemany.