I que no se’n cansin mai
Supercopa. El Barça suma el primer títol de la temporada en derrotar la Real Sociedad amb protagonisme absolut per a Aitana Bonmatí, autora d’un doblet, i Geyse Ferreira, incansable
Va tornar a quedar clar. Aquest Barça té fam. Fam de victòries, de títols, de desplegar el millor futbol possible i de ser el dominador absolut. Ho va deixar clar Mariona en la roda de premsa prèvia de la final de la supercopa contra la Real Sociedad: “No sé si algú s’ha cansat mai de guanyar, però no és el nostre cas.” Poc més de 24 hores després, Marta Torrejón aixecava el primer trofeu del curs. L’equip de Jonatan Giráldez vol completar sempre una temporada perfecta. L’any passat només les derrotes contra el Wolfsburg i el Lió van privar les blaugrana de guanyar tots els partits i tots els títols. Una bogeria que s’ha normalitzat tant amb aquestes jugadores que fa que, sovint, no es posi en relleu el que estan aconseguint. Més enllà de la diferència que pugui haver-hi respecte a la major part dels rivals, aquest Barça converteix cada partit en un repte i en un aprenentatge per continuar creixent i no tenir sostre. Guanyar sempre i voler fer-ho amb el màxim de perfeccionisme possible no és fàcil, però elles no se’n cansen. I que no se’n cansin mai, perquè les alegries que donen a l’afició no tenen preu i això elles també ho saben. Per això no es treuen del cap la final de Torí i el missatge de deure’n una al barcelonisme.
A Mèrida, el Barça va tornar a trepitjar fort i va voler encarrilar el més aviat possible la final contra la Real Sociedad. L’equip donostiarra, amb la catalana Natàlia Arroyo al capdavant, ja havia posat contra les cordes les blaugrana feia un mes i mig en el duel de lliga. Aquest cop, però, les de Giráldez van corregir allò que no va sortir bé al Johan Cruyff i no van deixar-se complicar la vida per un rival que, un cop més, va ser valent. Si a sobre tens futbolistes tan en forma com Aitana Bonmatí, la vida es veu de color rosa. La migcampista de Ribes ha deixat enrere les lesions i viu una de les temporades més dolces. Col·leccionista de premis MVP, la final d’ahir no en va ser una excepció. Més líder que mai davant l’absència de jugadores importants com ara Alèxia i Hansen, la 14 va pel camí de superar els seus millors registres golejadors. Contra la Real Sociedad en va fer dos més, un amb cada cama, i comptant amb una sòcia de luxe i que està rendint a un altíssim nivell: Geyse Ferreira. Fer oblidar la màxima golejadora històrica del club, Jennifer Hermoso, no era una tasca fàcil, però la brasilera ha aterrat amb força a Barcelona. La seva lluita i la seva fe són inesgotables. La seva capacitat per fabricar-se jugades, sorprenent. Així van néixer els dos gols d’Aitana. En el primer, va endur-se la pilota amb un punt de sort –i en posició dubtosa–, però la sort es busca. Un cop dins l’àrea, va cedir la pilota a la migcampista, que no va fallar des del punt de penal (13’). Ja en la segona part, Geyse va desfer-se d’una de les centrals de present i de futur del futbol espanyol, Ana Tejada, amb un túnel de molts quirats. Malgrat tenir posició de xut, va saber aturar-se, llegir la jugada i veure Aitana completament sola al límit de l’àrea. El xut de la migcampista va ser precís i ajustat, impossible per a Lete (47’). Dues fogonades de qualitat deixaven la final encarrilada.
Fins llavors, havien estat poques les ocasions per a tots dos equips. Amb el 0-1, el Barça va sentir-se més còmode i va anar guanyant en domini. La Real Sociedad va oposar més resistència en els primers 45 minuts. Després del pas per vestidors, les blaugrana van posar una marxa més. Just després del 0-2, Mariona va enviar una rematada a la fusta (50’) i el partit va anar baixant de revolucions. No s’intuïa un gol donostiarra, malgrat els intents de les futbolistes de Natàlia Arroyo, però tampoc una golejada per part del Barça, que es va dedicar a mantenir possessions llargues i buscar la porteria. La Real, però, es resistia bé al darrere. El tercer gol definitiu no va arribar fins a la darrera acció de la final. Oshoala va rematar de cap al fons de la xarxa (96’) una centrada de la incansable Lucy Bronze des de la dreta.
Sense Alèxia, va ser Torrejón l’encarregada d’alçar la supercopa al cel de Mèrida. Primer títol al sarró. Se’n pot escapar un als despatxos, però la lliga està encarrilada i la Champions és el gran desig. L’equip està endollat; els fitxatges, adaptats, i les lesionades, esforçant-se per tornar i sumar quan arribin els mesos decisius.