La mentida de si t’ho treballes ho aconseguiràs és el vòmit d’un neoliberalisme obsessionat a deixar-nos lemes falsos que ens ocupin com a hàmsters neuròtics. De totes maneres, la història segueix el seu ritme allunyat de les modes ideològiques de cada època, i per això, negant la lògica capitalista, les cròniques perpètues són les dels Dorando Pietri, la dels herois caiguts en el preàmbul de la glòria, la dels lluitadors que passaren a la història pel mèrit de la no gesta: Guillermo Amor.

Resumim amb superficialitat el recorregut de l’artista més infravalorat del Barça de Cruyff: 14 temporades, 432 partits, 69 gols, símbol de casa en la gestació del dream team, onzè jugador amb més partits a la història del club, el tretzè amb més títols guanyats, i a pesar d’aquests números de llegenda és rememorat per la falta sobre Isaías el 15 d’abril de 1992 en aquell Barça-Benfica previ a la final. La targeta groga que allunyava de Wembley qui més necessitava Wembley, i tot, per un sacrifici que donava la narrativa perfecta del triomf grupal: Amor s’esborrava de la final amb un acte de fidelitat de qui no negocia amb la temptació del bé individual.

En definitiva, Amor era el soldat preferit per trepitjar la terra promesa, però la vida no és equitativa amb els mèrits, conscient com és que els relats rodons necessiten esforços nominals per afinar la lírica de les grans victòries. Per això Amor també va ser el gran heroi de Wembley, la veu de la consciència d’uns companys que sabien de la seva renúncia perquè el club de la seva vida es reconciliés amb la pròpia història, i ja ho sabeu, ningú no sap qui va guanyar la marató de Londres de 1908, però la memòria ha decidit que l’heroi absolut fos Dorando Pietri, l’home que, com Amor, es va quedar a les portes de Roma per ser recordat com el paladí caigut d’aquelles olimpíades: l’exemple necessari per entendre que a vegades t’ho pots treballar i no aconseguir el que desitges. Sempre Amor, sempre amb amor.